"Vine sense calces i completament depilada"

Un relat de: Montseblanc
L’Anna s’està afaitant el cony amb molt de compte. És la primera vegada que ho fa en tota la seva vida. Als seus quaranta-cinc anys un desconegut li ha demanat que vagi a una cita sense calces i amb el cony completament depilat. Ella, quan és temporada de platja, es fa les engonals a l’esteticista del poble, la de tota la vida. Però no podia pas anar, en ple novembre, a demanar que li deixés el cony sense un sol pèl... Així que ella, amb la fulla, que li fa més por que res, va fent a poc a poc, vigilant de no deixar-se cap raconet.

Ja té pensat el que li dirà al seu home si a la nit, aquesta o les següents, a ell se li ocorre proposar-li el polvet setmanal, que no té un dia fix, però que sempre en cau un a la setmana. “Ai Enric, et tinc una sorpresa...” i li ensenyarà la figueta molsuda i pelada. Segurament el seu home s’estranyarà, perquè ells no són de sorpreses ni coses rares... però és l’única cosa que li ha vingut al cap.

S’està excitant, de tant remenar-se els llavis amb els dits, tot i la por de tallar-se. Es veu al mirall i l’escalfa la visió dels llavis majors blancs i inflats, emmarcant els petits, més foscos, lluint d’humitat.

Ja ho sap que això és una bogeria. Però ella no ho ha buscat i no ha sabut fins ara com sortir de l’espiral de dubtes i desig, que s’han anat trenant fins que el desig ha tingut molt més fils que la prudència.

L’Anna i l’Enric tenen la mateixa edat. Es van casar als vints anys quan ella va quedar embarassada, encara que ja feia tres anys que anaven junts. I han tingut aquell únic fill. Que ja té vint-i-cinc anys i fa vuit mesos que viu amb una noia al poble del costat.

Vint-i-cinc anys casats... I encara són joves. Ho diu tothom. Però la seva convivència és com una petita roca que de tant rodar amb la corrent del riu, amb el pas del temps esdevé un còdol arrodonit, una cosa sense arestes, que no fa mal, però que tampoc és maca, un “ni fu ni fa” que és còmode per anar vivint però que de vegades escanya fins a límits insuportables.

Ella recorda aquella única vegada en que l’Enric li va ser infidel. Ja fa deu anys i mig. Només va ser un parell de cops, amb una companya de l’oficina. Però a ella li va fer tant de mal que sempre ho té present i encara aprofita la més mínima excusa per retreure-li amargament.

L’Enric és pacífic. A ell ja li està bé que l’aigua arrossegui i arrodoneixi la seva existència. Mentre tingui la seva butaca amb el diari en arribar de la feina, el seu plat a taula a l’hora de sopar, el seu polvet setmanal sense pors ni masses excitacions...

Ni ell ni la seva dona són de reflexionar. De pensar si caldria alguna cosa més o si ja estan satisfets amb el que tenen. Val més no pensar-hi massa en aquestes coses. Sinó et comences a capficar i desprès ja res t’està bé.

Cada matí, des que es van casar, l’Enric porta a l’Anna amb el cotxe fins al supermercat on ella treballa de caixera. Després ell va fins la fàbrica de peces de recanvi d’automòbil que hi ha als afores del poble. Allà hi treballa vuit hores i s’hi queda a dinar.

L’Anna potser no està tan resignada com el seu home. De vegades sent un dolor sord dins el cap, com si s’obrís una escletxa microscòpica al seu crani i hi entrés la llum del sol a foragitar la foscor. Llavors no li agrada el que hi veu allà a dins. Bàsicament perquè gairebé no hi ha res...

Fa sis mesos, quan ja estava a punt d’acabar la seva jornada laboral, l’Anna va notar que li vibrava el mòbil a la butxaca de l’uniforme. Aprofitant que la clienta encara estava depositant la compra a la cinta transportadora, va fer una ullada ràpida a la pantalleta de l’aparell. Era d’un número desconegut. Un missatge.

“M’agrada molt aquesta brusa rosa que portes avui, et fa més maca si és que això és possible”.

L’Anna es va enrojolar i va tornar a guardar el mòbil a la butxaca. Mentre anava passant els productes pel lector de barres pensava en qui li podia haver escrit allò. El primer que va pensar és que era una broma de les seves companyes, però el número de telèfon no era de cap d’elles. Va aixecar el cap i les va mirar, a les altres caixes, totes treballaven amb normalitat i cap la va mirar.

Abans d’arribar a casa va esborrar el missatge. Després se’n va oblidar. Fins l’endemà. Poc abans de l’hora de sortir el telèfon es va moure com si fos una bestiola atrapada a la butxaca.

“Tens unes mans precioses, qui fos ampolla perquè m’agafessis amb la gràcia que ho fas...”

En part li feia venir ganes de riure i en part, al principi una molt petita part, la va fer sentir com si tingués quinze anys, quan el noi de Can Quitet li enviava missatges escrits que li deixava amagats sota els testos del replà de les escales de casa seva...

Però el noi de Can Quitet ja feia anys que havia mort en un accident de trànsit. Podia ser qualsevol. Però estava clar que era algú que passava per la seva caixa. Que la mirava i admirava. Tant de bo no fos una broma. Oh, espera! Tant de bo fos una broma...

Al principi ella estava desconcertada però va començar a esperar aquells missatges cada dia, anhelava aquell tremolor sobre la seva cuixa dreta i encara que estigués atenent algú, corria a treure la maquineta de la butxaca per veure quina n’hi deia aquell dia.

Va passar un mes.

“Quins ulls més bonics que tens”

“Com et brillaven avui els cabells”

“Avui gairebé ens freguem les mans”

I l’Anna ja es passava el dia sencer pensant en la persona que li enviava els missatges. Mirant fixament cada home que s’atansava a la seva caixa. Intentant veure si li feia algun senyal... Però al final de cada torn potser més de trenta homes diferents havien passat per la seva caixa, era impossible destriar-ne un, si ell no ho volia...

“La teva veu em fa venir febre”

“He vist com tremolaven els teus pits sota la roba”

“Et mossegaria la boca”

I els missatges eren cada cop més apassionats. Només en rebia un cada dia, sempre poc abans de sortir de la feina.

Fins que un matí, mentre l’Enric era a la dutxa, ella va enviar el seu primer missatge al desconegut.

“Qui ets?”

De moment el mòbil no va rebre resposta. Ella ja sabia que seria a la feina, com cada dia.

“Soc l’home que et desitja”. Va ser la resposta.

Quan l’Anna ho va llegir va notar que li marxava la respiració. És clar que la seva intuïció li va dir que allò no tenia ni cap ni peus, que qui l’havia de desitjar, que devia ser una broma, que el que havia de fer era ignorar els missatges. I tant que la dona lògica i prudent va intentar assossegar el seu cor (i el seu cony) però alguna cosa calenta i llefiscosa, com una serp petita, ja li havia començat a córrer pel ventre, i més avall, entre les cames. I per primera vegada en molts anys va sentir desig. Només perquè ell la desitjava.

I va començar un intercanvi de missatges, mai de trucades, en que ell li va dir que era un home de la seva edat, casat, que feia anys que la mirava i la cobejava. I ella li deia que també era casada, que no podia ser, que estaria malament...

I ell li deia que tenia ganes de mossegar-li els mugrons, de posar-li les mans a la cintura, de petonejar-li les galtes, de llepar-li la llengua, de clavar-li la polla entre les cames.

L’Anna pensava que tot plegat era una bogeria. Però també s’adonava que des que rebia els missatges ella vivia il•lusionada i feliç. Mirava a l’Enric assegut a la seva butaca, llegint la secció d’esports del diari i se sentia culpable. Però després pensava que ell també l’havia enganyat una vegada i semblava que tot recuperava l’equilibri.

El sexe amb el seu home continuava sent la rutina de gestos i gemecs que portaven tants anys assajant que ja els hi sortia perfecta. La diferència és que la Anna tancava els ulls i s’imaginava en braços del desconegut. I alguna setmana havia tingut un orgasme de veritat...

I l’estrany va començar a insistir en que la volia veure, en que li volia fer l’amor, en que no passava res per una vegada.

I ella si va negar un cop, dos cops, tres cops. Potser vint cops. Fins que va dir que sí. Que quedarien el dimarts següent. A la ciutat del costat. A l’aparcament d’un hotel que llogaven habitacions per hores. I ell li va dir: “Vine sense calces i completament depilada, nena meva”.

Un cop ha deixat el cony sense un sol pèl, l’Anna es dutxa, s’asseca el cabell, es posa crema hidratant per tot el cos, perfum rere les orelles, una mica de vermell als llavis. Tria un vestit negre que fa cinc anys que va comprar i encara no ha estrenat. Deixa els sostenidors a un costat, per iniciativa pròpia, i les calcetes ni les busca, perquè ell ho vol així. Uns mitjons curts dins unes botes de taló alt. I surt al sol de novembre posant-se un jerseiet a sobre les espatlles, no sigui que se li marquin els mugrons.

Quan baixa de l’autobús només ha de caminar cinc minuts per arribar davant l’hotel. Va amb el cap baix, li fa vergonya, és conscient del seu cony humit, destapat, impúdic. Espera. Deu minuts. Vint. S’asseu a un banc que hi ha a la cantonada. Mira a l’aparcament. Hi ha homes. Però cap la mira a ella. A la feina i a l’Enric els hi ha dit que agafava el dia lliure per anar a l’enterrament d’una coneguda de la infància. I és cert, que la Margarideta s’ha mort i que l’enterren avui a Barcelona, però ella no hi anirà. Ja trucarà després per parlar amb la germana.

Trenta minuts. “Sort que l’Enric no ve a dinar, sinó...” Mira el mòbil. Com si fos mort. Quaranta minuts. Decideix fer el que no ha fet en sis mesos. Truca a aquell número que només de veure’l ja li fa anar el cor com un pardal atrapat en una gàbia.

Marca.

“El número marcado no existe”.

El cervell de l’Anna no processa la informació i torna a marcar.

“El número marcado no existe”.

I encara ha de marcar una tercera vegada perquè en sentir la frase el mòbil li rellisqui de les mans i li caigui a terra.

Ella s’ajup, sentint com li tiba la pell fina del cony en fer-ho. S’aixeca i camina sonàmbula cap a la parada del bus.

Encara espera que algú la cridi, que un home li toqui l’esquena i li demani disculpes per arribar tard...

Es tanca a casa i passa la tarda plorant. Sentint-se ridícula, avergonyida. Tant de bo no s’hagués pelat el cony. Així ara només caldria esborrar aquell número del seu mòbil i tot estaria oblidat. Així de fàcil. Així de difícil.

Una hora abans de que arribi l’Enric, l’Anna deixa de plorar. Més que res perquè ell no ho noti, no perquè no en tingui ganes... Ploraria fins a tornar-se tota aigua i sal, fins a desfer-se i escampar-se pel terra, fins a filtrar-se per una escletxa...

L’Enric arriba puntual i li fa un petó a la galta com cada dia, es pot dir que ni la mira. Passa per la cuina a menjar un parell de galetes i després s’asseu a llegir el diari. Ella el mira amb odi. “Mira-te’l, tan tranquil, mentre a mi m’ha caigut el món al damunt”.

Sopen en silenci amb la televisió posada. Com cada dia. Ni millor ni pitjor. Després ella recull la cuina i ell agafa un llibre que fa mesos que llegeix. No aconsegueix llegir més de dues pàgines cada dia abans de començar a fer cops de cap.

A quarts d’onze són tots dos ja a dins el llit. L’Anna li fa un petó lleu als llavis i li diu bona nit. Però l’Enric ha decidit que és el dia del polvet setmanal i comença a arrossegar les gemes dels dits per la cuixa de l’Anna, per sota de la camisa de dormir, fent camí cap a l’entrecuix. Ella sent que els dits s’aparten sorpresos quan no hi troben cap pèl, però després es tornen a acostar, acariciant amb cura, ficant-se entre els llavis, relliscant amb una mica d’humitat que han trobat.

“I això?”, li diu l’Enric a l’orella.

“Una sorpresa”, diu ella amb veu vacil•lant.

“Collons, i tant”, diu ell mentre li arremanga la camisa i li separa les cames.

Tenen els llums de les tauletes encesos. L’Anna es mora de vergonya de tenir el seu home mirant entre les seves cames com si hi veiés una gallina de tres caps. Sent com ell li torna a passar els dits, amb cura... I veu que ell ja té el penis ben dur.

Ella vol que s’acabi aviat. No havia pensat que si l’Enric es trobava amb un cony depilat li vindrien ganes de jugar, de fer algun “extra”, i precisament aquesta nit. Així que pren ràpida una resolució.

Tomba al seu home sobre el llit i ella se li posa al damunt. Una cama a cada costat dels malucs de l’Enric. S’acaba de treure la camisa de dormir amb una estrebada que li fa tremolar els pits. Ell la mira sorprès. El penis entra ràpid dins del seu cony. L’Anna es comença a moure. Li venen llàgrimes als ulls. Els tanca.

I no hi veu una altra solució per sortir de l’embolic, per no posar-se a plorar, per no confessar una cosa que mai ha existit... Tanca fort les parpelles i s’imagina que s’està follant a l’estrany.

Nota el seu penis dins d’ella, diferent del de l’Enric, més gran, més inflamat de desig. Sent la seva olor, una mica de suat, una mica de mascle, una mica de colònia barata. Sent els gemecs d’ell, de l’estrany que es deixa fer, que li posa les mans suades a les cuixes.

Ella s’ondula com una bossa de plàstic surant a un mar d’onades petites, endavant i endarrere, amunt i avall, sense moviments sobtats, tota escalfor i vaivé i humitat...

L’Anna no veu res i el veu a ell, al que la desitjava, al que li deia que la faria plorar de gust.

Mou els malucs més ràpid. Sent el soroll humit que el seu cony sense pèls fa quan xoca amb el pubis xop d’ell. El gland pujant i baixant, fregant les parets de la seva vagina, l’està encenent com mai. Els moviments es fan més enèrgics, més ràpids. Sent les ungles d’ell que se li claven a les cuixes. El sent gemegar i pensa que li agrada la seva veu dolça.

L’Anna comença a cridar amb cada envestida, es clava la polla fins que li fa mal, salta sobre l’home com si el volgués esclafar, una, dues, tres vegades... I l’orgasme la fa cridar encara més. Es para. Sent com el seu cony s’agita en espasmes que pressionen la polla que sembla més gran que mai. La saliva li surt de la boca, li cau per la barbeta.

S’ofega, s’empassa les babes i deixa que l’oxigen torni a entrar als seus pulmons. Obre els ulls. Les llàgrimes que havia intentat mantenir-hi a dins salten per les seves galtes, sobre la panxa d’ell. I veu l’Enric que la mira amb ulls esbatanats.

Ella torna. Torna a la seva habitació, al seu home, torna a ella mateixa. Surt de sobre d’ell i se li posa al costat agenollada. Ell no s’ha corregut encara. L’Anna li ha vist la mirada d’incredulitat, desconcert, desig.

Apropa la boca a la polla de l’Enric. “A veure si acabem d’una vegada”, pensa. I li comença a mamar. El penis està xop dels sucs d’ella. Endurit al màxim. Les venes rodejant-lo com filferros clavats a la carn. L’Anna fa pujar i baixar els seus llavis pel tronc llefiscós. Hi afegeix la llengua. Torna a tancar els ulls.

I l’Enric se la mira i pensa que l’endemà llançarà el puto mòbil, no fos cas que ella el trobés netejant. I pensa que això és molt millor que la satisfacció de dir-li “veus com tu també podies ser infidel?”

La llet calenta comença a regalimar del forat de la polla de l’Enric. Al final ell també crida i l’Anna torna a obrir els ulls i s’empassa el semen per primer cop a la seva vida.

Comentaris

  • Brutal[Ofensiu]
    Lexxie | 20-12-2016 | Valoració: 9

    M'ha captivat el teu relat. Molt. No sabría comentar-t'ho tot però la manera d'expressar-te, les paraules, els detalls, la cadencia, la historia... ufff. Genial. Jo no he endevinat el final, és més esperaba que es trovés amb el desconegut jajajaja.
    La historia d'ella la trobo molt real (exceptuant el final), m'he vist identificada en molts pensaments d'ella.
    Personalment l'única paraula que no em quadra amb la protagonista és "cony", tal com me la imagino a ella. Però torno a dir que m'ha encantat. Demà el rellegiré...

  • Molt de gust...[Ofensiu]
    Jordi Abellán Deu | 20-11-2016 | Valoració: 10

    Montse. En tots els sentits de l'expressió. Molt de gust de conèixer-te perquè, si no vaig errat, és la primera vegada que em comentes un relat i és també el primer cop que bescanviem impressions. de gust de llegir-te per primera vegada. He de reconèixer-ho. Però realment ha estat una lectura plaent, que m'ha proporcionat plaer i m'ha fet trempar, tant físicament com mentalment.

    T'ho dic així de clar perquè el teu relat no es mereix de ser comentat amb subterfugis, ni paraules discretes, ni eufemismes. Has usat les paraules justes en el moment just.
    Així unes vegades has dit "polla" i una altre "penis", i no ha estat perquè sí. És el mot usat amb saviesa, La saviesaa de qui compren l'ànima de les persones on el desig és tant essencial.

    En fi, Montse. Reitero la meva admiració i potser devoció per aquest relat i qui l'ha escrit.

    Espero que, encara que no sigui en missatges de mòbil, sinó en escrits que anem posant a disposició dels qui els vulguin llegir, també fem créixer el desig entre nosaltres.

    Una sincera abraçada,

    Jordi

  • Impressionant[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 16-11-2016 | Valoració: 10

    Hola Montseblanc. Jo també he endevinat el final, però el relat està molt ben escrit, molt ben portat. Manté l'atenció fins el final, previsible, sí, però sorprenent i colpidor alhora, això també. Molt bonica la combinació de sexe, curiositat, sentiments, ironia, la veritat és que commou, tot això, aquell anar passant i anant fent rutinari que, finalment, acaba així; hi veig tendresa i coneixement, humanitat. M'ha agradat,
    Igualment em va agradar el teu comentari al meu relat, que parla d'un món sense esperança, deshumanitzat fins l'extrem, on la gent ha estat abduïda i quasi no sap escoltar.se; només una petita espurna al fons de les entranyes... Però es tracta d'una reflexió, fer pensar i res més; per descomptat, un món millor és possible i ens deixem la pell perquè ho siga, també amb relats més propers, com el que tu has construït.

  • Intel-ligent[Ofensiu]
    aurora giménez padilla | 16-11-2016 | Valoració: 10

    I molt ben escrit. FELICIRATS!

  • Israel...ets la polla! (ups!)[Ofensiu]
    Montseblanc | 10-11-2016

    Doncs no hi havia pensat en aquesta variant que menciones. Molt romàntic... En el sentit real de la paraula... La cosa podria haver anat així, a partir de que ella està esperant en va:


    "I encara ha de marcar una tercera vegada perquè en sentir la frase el mòbil li rellisqui de les mans i li caigui a terra. Ella s’ajup, sentint com li tiba la pell fina del cony en fer-ho. S’aixeca i camina sonàmbula cap a la parada del bus. Encara espera que algú la cridi, que un home li toqui l’esquena i li demani disculpes per arribar tard...

    Quan arriba a casa amb prou feines veu el forat del pany amb els ulls plens de llàgrimes calentes que s’empenyen les unes a les altres, impacients per sortir i relliscar galtes avall.

    Aconsegueix obrir la porta i li sembla que hi ha un paper al terra. Hi veu borrós. S’ajup un cop més i comença a sanglotar. Agafa el paperot, pensa que és propaganda. Però hi ha alguna cosa escrita a ma. Entra cap el menjador, s’eixuga els ulls amb les mans tremoloses, llegeix.

    “He vingut, nena meva, però no m’has vist.”

    I l’Anna es va doblegant sobre el seu estómac, es va ajupint, va caient cap el terra, sense ni adonar-se del cop als genolls. La lletra... Per molts anys que hagin passat no l’ha oblidat. La lletra del noi de Can Quitet..."

  • Final feliç?[Ofensiu]
    S.Wulff | 06-11-2016

    M'agrada com descrius cada escena, el que ella pensa...i el desig com el sent. Raó i desig.

  • Tens raó, josep.wrtr[Ofensiu]
    Montseblanc | 06-11-2016

    Sí, s’endevina el final, per això l’he posat a les categories d’ “eròtica” i “social” i no pas a “policíaca”. Això és la petita història d’una dona, de la qual nosaltres som espectadors i veiem tots els angles. Ella hi és a dins, encegada per la il•lusió i el desig. És com quan sabem que el veí li fa el salt a la parenta, i es veu d’una hora lluny, però a la parenta ni li passa pel cap...
    Paraules d’home a la boca d’una dona? Polla o semen és d’home? No et quadra? És el meu estil i les faig servir, i si un dia estàs d’humor pots llegir algun més dels meus relats de la categoria “eròtica” i veuràs que no me les trec de la boca...
    Gràcies pel teu temps!

  • Ben portat, però s'adivina el final[Ofensiu]
    josep.wrtr | 06-11-2016 | Valoració: 7

    M'ha agradat força, el vocabulari entre mesurat i fresc.
    Em fa dubtar el per què de la rotunditat de les paraules polla, i semen. La resta sembla com que porti un altre to. Només per curiositat, em preguntaria si és un text escrit per una dona amb paraules d'home.
    :-)
    Gràcies per la estoneta

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: