Vine al meu costat

Un relat de: El follet de la son

No he pogut entendre encara mai què és el que va ocórrer aquell matí. Hi he donat voltes i més voltes però mai he aconseguit treure'n l'entrellat. Al cap i a la fi, és ben cert que les experiències més fortes i àdhuc les més belles de la nostra vida es dónen quan menys ho esperem. Si que et puc assegurar, tot i així, que amb el punt just d'alegria, amb el punt just de tristesa, amb el punt just de distància i amb el punt just d'acostament, punts els límits dels quals ara mateix no et puc establir ni tampoc la sensació que aquests produeixen malgrat sentir-la dins la meva pell amb la intensitat d'un crit com els d'aquell dia, les persones adquireixen una aura de bellesa que atrau als que ens envolten com els cants d'un rossinyol dins la fosca de les arbredes durant les matinades d'estiu, o les onades mediterrànies del Juliol en una caleta perduda, quan la descobrim amarats de suor després d'una llarga caminada a través dels pins i del fresseig dels saltamartins.
Feia dos dies que la meva germana bessona havia rebut la notícia del càncer, com un cop de mall. Aquell tumor secret havia crescut dins seu amb el silenci d'una conspiració contra ella mateixa. Ja no hi havia temps. S'estava morint.
Però malgrat això, els seus ulls grisos no havien plorat i amb la seva veu meravellosa de contralt, melodiosa com una flauta travessera el dia del seu primer concert com a solista, havia tingut missatges de consol per tots. No volia perdre temps. I no volia morir envoltada de tristesa.
El dia següent em trucava per demanar-me que l'acompanyés a visitar el monestir abandonat de Sant Segimon.
- Com que aviat m'ingressaran, vull fer l'última caminada per la muntanya. M'acompanyaràs? Fa molt temps que no ascendim junts...
- I tant que si! Com et podria dir que no?
- Gràcies!
L'endemà, dimarts al matí, el Montseny en plena primavera bullia de múltiples verds en la seva immensitat.
L'ascens pel camí de Can Gat, després de deixar el cotxe a la plaça Major de Viladrau havia transcorregut plàcid i tranquil. Parlàvem animosament de moltes coses. Sobre la família, sobre la Maria, la nostra nebodeta de sis anys, sobre l'àvia, sobre els maleïts polítics que ella tenia tan entravessats. Una conversa normal amb una persona normal a qui sabia que li quedaven pocs mesos de vida. Arribada i arribat als primers ascensos després de passar els castanyers ella s'assegué a omplir la cantimplora d'aigua a una font petita petita. Jo me la vaig mirar mentre ella, en silenci, bevia i es tirava una mica d'aigua a les cames.
Llavors, després de fer-me sentir com un espectador de l'escena, començà a parlar.
- Mira que és bonic el bosc.
Vaig aixecar la vista i vaig assentir.
- Saps? aquí vaig fer l'amor per primera vegada.
Em vaig quedar de pedra. Ella mai m'havia parlat d'això. Sempre que li demanava sobre quan ho havia fet per primera vegada, desviava la conversa cap a altres coses.
Ella va seguir.
- Ho recordo tan bé... Vols que t'ho expliqui?
- Doncs... si, per què no?
Es va ajupir i va agafar un grapat de fulles molles. Després el va tirar enlaire i aquestes van caure com una pluja de verds emmusteïts i brillants.
- Vine al meu costat.
Em vaig asseure al banc de pedra amb ella i em va passar el braç per sobre l'espatlla. De sobte em van venir unes ganes immenses de plorar.
- Si, fou aquí, just al costat d'aquest banc. Era jove i innocent, però fou meravellós, increíble, dolorós, i incert.
- Incert?
Llavors em féu un petó a la galta.
- Si, incert, perquè no sabia què era allò que em passava i no deixava de pensar en les advertències de la tieta. Tot plegat em va acabar pesant com una llosa, fins al punt que mai més he aconseguit treure'm de sobre els malsons que em provocà el remordiment. Te'n recordes de la tieta?
Si, la recordava. Aquella dona de l'Opus que amb la seva autoritat fèrria havia fet sucumbir a la mare i ens havia imposat la moral nacional-catòlica amb la que l'havien educat a ella.
- Tu ja saps el que pensava en aquell moment. Havia follat quan encara era menor d'edat, havia comès un pecat que mai Déu em perdonaria. Però ostres, és que m'agradà tant... com podia ser pecat una cosa tan bonica? Aquell noi follava com els àngels, amb el temps me n'he adonat, i em deia coses boniques que em feien posar vermella i...
- No segueixis, ara ja sé com acaba la història i començo a entendre perquè mai me n'havies volgut parlar. No hi pensis més. Ara ja saps quina és la realitat.
- Vull tancar aquest tema per sempre més. I si el cel existeix, vull que ella ho vegi.
No havia entès aquelles paraules, però de sobte un llamp de sospita em creuà la mirada. Estàvem asseguts molt a prop l'un de l'altre, i ens estàvem mirant als ulls, a pocs centímetres. Els nostres ulls teníen el mateix color. Sempre havia estat una persona preciosa i en aquell mateix moment la morenor de la seva pell suava sobre una sang que bullia.
- On vols anar a parar? M'estàs espantant...
- El que et demanaré ara et sonarà molt estrany. Tu ets el meu germà bessó. Ho hem compartit tot en aquesta vida, caminem al mateix pas, ens coneixem tant que el silenci entre nosaltres no ha estat mai un abisme, sinó conversa secreta. Com un mirall sempre has estat la meva rèplica i m'has defensat sempre dels atacs de la nostra moral.
Un llamp de pànic i alhora de desig em recorregué la pell.
- No pot ser que em vulguis demanar això...
- Justa, germà. Abans de morir, et vull tenir dins meu.
- Però... tu saps el que m'estàs dient?
- Si, i no m'he tornat boja. Si no estigués segura del que dic, i si a voltes no hagués vist a vegades el desig al fons de la teva mirada, no t'ho demanaria.
M'havia caçat de ple. Sempre tan segura de si mateixa.
Però ja no vaig poder acabar d'arribar al fons dels meus pensaments. Amb els ulls closos, els seus llavis ja començàven a acariciar els meus, amb una suavitat i una delicadesa tan grans que vaig sentir-me incapaç d'apartar-los. La sensació era gratificant, elèctrica, bellíssima. Els nostres llavis progressivament s'anaren abraçant amb més força i els dits dels nostres braços, lligats, començaren a escriure paraules secretes a l'esquena de l'altre. Molt a poc a poc, amb el temps aturat. Quan l'excitació però s'imposà amb la força d'un vendaval, s'aixecà, s'assegué sobre meu i amb els ulls titil·lants i lleugerament tancats de les dones quan el plaer les recorre, em digué:
- Aquí potser ens veuran. El bosc ens acollirà si tu vols. Hi anem?
Vaig somriure vermell de vergonya.
- M'encantarà.
Em prengué la mà i em guià fins a l'ombra d'un faig de tres soques gegantí i de segur centenari que s'entreveia entre l'espesseior.
Allí mateix ens vam reclinar, obrint-nos pas entre les robes, sempre a poc a poc. La moral imposada durant la nostra infantesa ens havia rebel·lat fins a tal punt que coneixíem tots els secrets del sexe, com si a cada mossegada que ella em feia, com si a cada passada de la llengua per l'espatlla i per darrere de les orelles, com si a cada carícia als punts "prohibits", com si a cada menjada dels nostres genitals empresonats per déu i la santa tríada, com si a cada peça de roba sustreta per alliberar les nostres carns estiguéssim clavant un cop de destral a tots i cadascun dels pecats de la carn.
Els seus pits eren d'una bellesa inimaginable. Els apretà contra el meu coll i la meva galta just en el moment que envoltava la meva serp de carn roja, pintada amb unes venes inflades on la sang corria com rius de vida. Els espasmes, com si seguíssin els batecs del bosc, s'anaren incrementant, a poc a poc però constants com la locomotora dels westerns del diumenge a la tarda. Més, més, cada cop més endins, cada cop més junts, cada cop més assedegats. Fins al clímax.
Llavors es desféu sobre meu amb una tempesta de petons a la meva boca anestesiada.
I tornàrem a desfogar-nos amb els nostres cops de destral.
Ens quedàrem adormits, ella sobre meu, jo dins d'ella, estirats entre les fulles, fent-nos el cel i les copes dels arbres de llençol, i amb el vent com el llumet del capçal del llit que ens protegia com un àngel de la guarda les llargues nits de la nostra infància. A vegades, quan un dels dos obria els ulls, somniava l'eternitat de les coses presents. A vegades els ulls dels dos coincidien, i ens somrèiem silenciosament sense dir-nos res.

A partir del dia següent tot anà molt ràpid. Dos mesos més tard, la meva germana bessona, el meu mirall, la meva pell i els meus ulls. moria recordant-me que fins a la mort estaria amb mi i que sigués feliç sempre.

L'autòpsia desvel·là que estava embarassada, però ja era massa tard.






Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de El follet de la son

El follet de la son

98 Relats

172 Comentaris

78313 Lectures

Valoració de l'autor: 9.69

Biografia:
Tener el valor, sabiendo previamente que vas a ser derrotado, y salir a pelear: Eso es la literatura.

(R. Bolaño)
_____________________

Cada nit de deliris,
quan la foguera es fon,
reparteix pols de somnis
el follet de la son.

Si us puc ser útil per alguna cosa:
pradinyus@gmail.com