Vinc de la soledat

Un relat de: rautortor
Vinc de la soledat

a la meua mare, in memoriam

Pel mut silenci he caminat sovint
a l’encalç de la teua veu; dins l’auca
dels records persistia l’esperança
de recobrar-la, d’ençà d’aquell matí

malastruc de febrer quan, infeliç,
vaig perdre el claustre de la teua falda;
tot va esvair-se, un buit que em dura encara,
d’abandó, de tristesa i desencís.

Vinc de la soledat, orfe de tu,
resseguint la despulla de les llàgrimes,
el rastre d’un infant, d’un cor il·lús,

que l’havia deixat per retrobar-te,
per tenir-te i gaudir-te amb plenitud,
com quan jo era el teu fill i tu, ma mare.

Comentaris

  • afegeixo[Ofensiu]
    Atlantis | 24-02-2020

    M' afegeixo al comentari de l'aurora,: no és un poema sensibler, com de vegades s'acostumen a escriure, per incapacitat de poder parlar d'un tema tan íntim.

    Felicitats.

  • M'ha emocionat[Ofensiu]
    Atlantis | 24-02-2020

    Preciós. Un sonet amb rima assonant però perfecte en accentuació i cadència. M’ha emocionat. Els altres que t’he llegit són molt bons i amb un llenguatge primmirat , però aquest emociona per la tendresa de com parles de la falta de la mare. Ja el títol és molt suggerent: Vinc de la soledat i el vers final tanca el sonet de manera contundent i entranyable.

  • Emotiu[Ofensiu]
    Lliura - *M* | 13-08-2017 | Valoració: 8

    Emotiu sonet a la teva mare...
    Gràcies

  • Perdre el claustre de la teva falda[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 12-03-2017 | Valoració: 10

    Raül, has escrit un poema a la teva mare, sense la sensiblería que s'acostuma en aquests casos. És un poema contingut, amb tots els records vius i amb el sentiment de la pèrdua d'una mare que consola, que ampara, que protegeix i dóna vida a la relació d'una mare i un fill, relació que és una de les més profundes i duradores que existeixen.

    M'ha engrescat molt.

l´Autor

rautortor

222 Relats

757 Comentaris

138580 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.




Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen