Vils misèries de carreró

No en vull, de gossos;
no vull gossos de carrer estret
i fosc, pudents dels seus pixats,
que se'm refreguen pels peus,
llefiscosos, bruts,
com reclamant el que és seu.

No vull gossos de carrer
que trepitgen la merda dels altres
i me la porten a casa,
com si no ho sabessin,
com fent-se els distrets
de tota la ronya que els segueix,
de tota la pudor que deixen
i que se m'incrusta
al tenir-los al costat.

No em mereixo aquests quatre gossos
de misèries, desgraciades bèsties
de nit beguda, embriagades,
que em foraden els baixos dels pantalons
mentre tiren lefa al meu honor
o al ventre de ma mare.

No permetré que dos gossos
m'olorin, perduts, el darrere,
mentre per davant treuen la poteta
en un intent de redempció i,
és clar,
de demanar moneda.

Odio aquests podrits gossos
que em conceberen, que creuen guardar-me,
que es creuen algú en mi
i que sols fan que furgar entranyes,
vils d'ignorància,
furtius de cel·les apartades.

No es mereixen el món aquest parell
de no comparables amb gossos
-disculpeu l'insult, bells animals-,
més cretins i més alcohòlics que els gossos,
més covards i gens fidels,
homes de poca dignitat, de molta cara dura
que m'han parit o m'han criat,
que m'han escopit i m'han deformat.

Fugiu dels meus peus, borratxos,
o us perseguiré amb l'escombra;
deixeu-me en pau, velles relíquies,
o us profanaré la tomba.

Deixeu que us oblidi, miserables,
deixeu que jo en sigui una altra sense valtros.