Vies noves, antics camins.

Si al llarg de la història de Sarrià fos possible establir-hi un fil conductor que permetés resseguir-la, la relació entre el poble i les vies de comunicació compliria amb aquesta funció a la perfecció. Ara mateix ens trobem amb els projectes del TAV i de l'ampliació de la carretera N-II en marxa. Quaranta anys enrere, el traçat de l'autopista i l'autovia venien a partir el terme municipal. En temps de la Guerra, l'accident ferroviari al Pont de l'Aigua i la voladura del mateix amb la retirada republicana, van ser capítols d'una extraordinària commoció. En èpoques medievals i romanes, el bastiment del Pons Maior va dotar a Sarrià d'una infraestructura que li donà importància estratègica i geogràfica. Retrocedint, arribaríem fins a les gran vies de l'antiguitat : la Via Augusta, remotament denominada Via Heraclea, era la gran artèria que ens comunicava amb la capital de l'Imperi.

Aquestes vies, ponts, rutes i camins han estat bàsiques per al desenvolupament del país, malgrat que algunes hagin pogut representar un bon trasbals per al territori. Ara mateix se n'està projectant una de nova. Que -amb una mica de sort- podria ser la cara amable de les totes les vies de comunicació sarrianenques.

A instància del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa s'està articulant la via catalana del Camí de Sant Jaume, sobre l'eix Sant Pere de Rodes-Montserrat-Alcarràs. Sarrià de Ter queda a peu d‘una ruta que, baixant de terres empordaneses, passa per Girona i va cap a La Cellera per endinsar-se cap a Osona i més enllà. En paraules del conseller Huguet : "l'aposta pel Camí de Sant Jaume s'inscriu en la política del Departament, que fomenta el desenvolupament d'un turisme ètic, sostenible, responsable i accessible, i aposta per la desestacionalització, l'equilibri territorial i per estendre els beneficis del turisme al conjunt del país". Res a dir, màxime quan l'esperit del projecte és la consolidació d'una via catalana d'aquest gran itinerari cultural, religiós i social que és el camí de Sant Jaume. Un recorregut d'intens trànsit a peu, en bicicleta o a cavall que té el seu destí a Santiago de Compostela per retre visita al lloc on reposen les despulles de l'apòstol Jaume. Els propòsits d'aquesta ruta catalana són, en essència, tres : que Catalunya disposi de presència oficial en la gran xarxa de Camins de Sant Jaume, oferir als caminants i pelegrins catalans la possibilitat de començar a caminar des de Catalunya mateix i obrir una gran ruta cultural d'un cap a l'altre de la península, del Cap de Creus a Finisterre.

Hem tingut notícia que el projecte es belluga,ja, a nivell oficial i és un fet que hi ha decisió política i administrativa per engegar-lo i fer-lo arribar ben lluny. Res a dir, deiem més amunt, en línies generals i conceptuals, per tot el que s'ha exposat i projectat. No ens estarem, però, de deixar constància d'alguna nota al marge que, especialment a nivell local o del nostre entorn més immediat, creiem que convindria tenir present.

A banda de la significació religiosa que la Ruta Jacobea representa per al creient, la idea és enlluernadora pels farcells amb contingut cultural, natural i social que porta a coll. Una particularitat pintoresca és la de la duplicitat de llocs d'inici. Situa un dels punts de partida a Sant Pere de Rodes, a la península del Cap de Creus, que ve a ser -pels catalans- un autèntic finis-terrae nostrat, un lloc de gran significació. El monestir empordanès va ser, durant els s.XI-XIV un importantíssim centre de pensament i fe, i un potent focus d'irradiació cultural d'on en va sortir, per exemple, uns dels primers tractats d'enologia d'Europa, de la ploma del bon monjo cellerer Ramon Pere de Novas. No obstant, en ortodòxia històrica, la ruta catalana del camí de Sant Jaume no hauria de començar -ni que sigui de manera compartida- a Sant Pere de Rodes, sino que hauria de fer-ho plenament al Coll de Panissars (l'altre inici de camí previst), que és d'on arrencava la Via Heraclea-Augusta a aquesta banda de la serra de l'Albera. Estudis historiogràfics, com ara els duts a terme per Mn. Eduard Vivas, de La Jonquera, així semblen certificar-ho. Com a ancestral via de comunicacions, és segur que els antics pelegrins passaven per aquell coll. Semblaria poc versemblant que anessin, fent una marrada formidable, fins a Sant Pere de Rodes a gastar espardenyes. Cosa diferent és que es dissenyi aquest punt de partida atenent a raons culturals, paisatgístiques o simbòliques en definitiva, però la idea d'un punt de partida bicèfal dóna la impressió de ser un malabarisme, una frivolitat poc rigorosa per part del dissenyador. Allò més plausible, al nostre entendre, fóra mantenir el Coll de Panissars com a punt de partida, quedant el monestir com a punt de pas opcional d'un hipotètic ramal secundari.

L'Abadia de Montserrat , clau de volta de l'afirmació religiosa, cultural i patriòtrica del país, es designa com una de les senyes del tronc principal del traçat, que es fa discórrer per llocs de rellevància cultural : monestirs, abadies, ciutats monumentals com ara Vilabertran, Girona, Vic, Sant Benet de Bages en seran termes d'etapa destacats. La pensada d'aprofitar trams consolidats de camins, senders i vies verdes ja existents dóna dimensió de la vocació respectuosa amb el medi i el paisatge. I la recerca d'un compromís i complicitat amb els actors territorials (associacions d'amics del camí, municipis, consells comarcals, diputacions i consorcis…) li atorguen una voluntat de plantar arrels profundes.

El traçat previst de la ruta - que ja s'ha començat a esbossar, marcant amb retoladors de colors sobre un mapa- també ha provocat alguna sorpresa. Quan el camí s'apropa al terme de Sarrià ho fa venint de Medinyà, vorejant per baix la muntanya de Sant Julià i travessant el Congost, en un punt complicat on hi conflueixen la via fèrria, el riu Ter, la carretera i l'scalèxtric de la variant de la N-II. A partir del Congost, busca el pla de Campdorà, per sota la falda del puig de Can Ribes. Entra a Sarrià des del Pont Major, creuant el Ter novament en pocs quilòmetres, aquesta vegada pel Pont de l'Aigua. El recorregut pel nostre poble és breu i discretíssim, ja que es preveu que es prengui direcció a Girona seguint el curs del Ter, i significarà en bona part del tram, haver de discórrer -tal i com estan les coses- per les voreres del carrer Josep Flores o de l'Avinguda de França. (Aquest entrebanc podria resoldre's si tècnica i financerament fos possible posar en marxa el carril bici de Sarrià i anar-lo a fer trobar amb el que ve de Sant Ponç, arran de Ter).

Una proposta més atractiva -vist amb ulls santjulianencs i sarrianencs, naturalment- podria fer-lo venir igualment de Medinyà però, arribats a la muntanya de Sant Julià o dels Sants Metges, fer-li resseguir la base fins al Pla de la Garriga o de Ca l'Arnau. Discorrent pel Camí del Congost, paral·lel al Canal de Sant Jordi, passaria per punts amb interès històric o patrimonial com ara el Cau de les Goges, la capella de Sant Vicenç de les Roquetes i el propi mas i la cova de Can Sant Vicenç, Can Patllari o Ca l'Arnau, fins arribar al veïnat de Can Pòrtoles . L'enllaç entre Sant Julià i Sarrià hauria de fer-se seguint un hipotètic traçat de l'antiga Via Augusta, recorrent algun tram riberenc. Una vegada en terme de Sarrià, el carrer Major semblaria el vial més indicat, per història i per tradició. Era el lloc de pas (carretera, via del carrilet …) i de servei (fondes, comerç, carreters …) per excel·lència des de temps era temps. Per prendre direcció cap a Girona es podrien considerar dues alternatives. La primera : travessar el Ter pel Pont de l'Aigua i continuar per nucli del Pont Major fins a Pedret i el barri vell de Girona, on es podria fer una ramificació fins a Sant Daniel (per allò de la connexió amb abadies i monestirs de relleu). La segona : seguir cap a Girona per la riba esquerra del Ter (tal com ho contempla l'esbós oficial), i creuar el Ter a l'alçada de Can Salvatella. Allí, sembla que els projectes gironins hi dibuixen un viaducte que unirà la zona de Pedret-Salesians amb la rotonda on mor la quilomètrica avinguda Josep Tarradellas, sota el Puig d'en Roca. Malgrat el que pugui semblar a primer cop d'ull, aquesta idea es sustenta en una realitat històrica també documentada. A l'emplaçament de la nova estructura viària projectada hi havia existit, segles enrera, un pont que permetia passar el Ter i que s'havia anomenat (curiosament !) Pont de Sant Jaume. A Girona ja se senten veus que demanen, quan toqui, que es mantingui aquesta denominació, en històrica remembrança. La via de Sant Jaume, entraria d'aquesta manera a Pedret on, a la vora de l'església del Pilar hi existia -també en segles passats- l'Hospital de Sant Llàtzer (altrament anomenat Hospital dels Mesells), un establiment assimilat a les funcions d'alberg on els pelegrins, viatgers i passavolants del segle XIV podien demanar acolliment, reposar i guarir-se les llagues del camí. Va ser "absorbit" més endavant per l'Hospital de Santa Caterina i disposava, inclús, d'una capella dedicada a l'onminpresent apòstol Jaume, cosa que continua donant fe del trànsit jacobeu per aquests dominis. A partir d'allí, la ruta podria seguir fins el rovell de l'ou de Girona pel barri vell i el carrer de la Força, un altre tram reconegut de l'augusta calçada.

Al nostre modest criteri, aquestes propostes i consideracions apuntades podrien fer més ric alhora que rigorós el traçat del camí. Si els objectius i propòsits del projecte es compleixen, per una vegada Sarrià seria travesat per una ruta carregada de bones intencions, culturals, naturals i sostenibles, que ens podria posar en el rutòmetre d'un perfil molt determinat de turisme. No hauria de passar massa temps fins que veiéssim convertit aquest projecte en una realitat. Com es deia, hi ha moviment oficial, però el més important és que hi ha resposta ciutadana. A Girona, ja existeixen uns Amics del Camí de Santiago amb ad
reça postal a l'Hotel d'Entitats del carrer de la Rutlla i virtual a (www.camigironasantiago.com). Es troba documentació a Internet (www.caminodesantagocatalan.com). A Sarrià mateix, un establiment hostaler que fa les funcions d'aquelles antigues fondes que acollien viatgers quan les muralles de Girona i el mateix Pont de l'Aigua eren tancats, ja ha dissenyat un logotip amb la curculla de Sant Jaume.

Se'n parla i es veu moviment. Això ja és important. Tenim confiança en que, de mica en mica, les diferents peces que composaven el misteri de les petxines plantejat en el número 59 d'aquesta publicació vagin encaixant.