Vidu de bruixa

Un relat de: Joan Pau Inarejos Vendrell
Estimar una bruixa no és cosa fàcil. Jo me n’he adonat massa tard i ara vagarejo com una ànima en pena, bandejat de tothom i enyorat d’aquell mig somriure. Perquè ella continuava somrient quan ens vam acomiadar per sempre.

Mira si n’hi ha, de dones per enamorar-se. Hi ha actrius, hi ha professores, hi ha funcionàries, hi ha dependentes, hi havia aquella jove que em picava l’ullet quan pujava al tren en la meva època d’estudiant. Però jo em vaig fixar en una adoradora de la màgia negra. Me n'havia d'haver adonat el primer dia, tants gats negres a casa seva.

M’ho diu la meva mare, ets un innocent, i aquella tarda res no em feia pensar que compartia seient amb la descendent d’una raça tan pèrfida. Cap nas aguilenc ni cap riure estrident em van posar sobre avís. La veritat és que era molt guapa.

Recordo les seves primeres paraules, gens sospitoses:

- Perdoni, té hora?
Jo, torbat per aquells llavis per primera vegada:
- Les set.

I ella va fer un sospir, com si encara s’hagués de quedar moltes hores asseguda en el banc d’aquell parc tan plàcid, amb l’única companyia d’una mixeta negra que li fregava les cames nues. Era estiu.

La calor sempre m’ha provocat una angoixa indescriptible. És com si l’aire et fes presoner i no deixés respirar l’ànima. Aquell any la xafogor collava de valent i és per això que buscava les zones fresques com un pelegrí. Perseguint l'ombra la vaig conèixer. Havia de ser així.

De seguida em vaig adonar de les seves rutines. Passava gairebé tot el dia entre les fonts i els arbres del parc, dreta o asseguda, com si busqués la solitud, i no tornava a la ciutat fins que el sol es començava a pondre. Fins i tot un dia me la vaig trobar adormida sobre la gespa. Un dels seus gats li llepava la galta.

La nit de Sant Joan ho vaig entendre tot. Vaig esperar amb paciència, estratègicament camuflat entre els vianants que passejaven el gos o feien fúting i, quan va arribar el moment, sigil•losament, la vaig seguir per descobrir on anava, cada dia com un clau a l’hora de la posta de sol. Potser tenia cita amb algú? Li vaig anar al darrere, la vaig escortar al llarg d’uns quants carrers, amb l’esperança cinematogràfica de salvar-la d’algun proxeneta malvat, fins que una música em va fer aturar.

Una música que serpentejava, que feia vibrar l’aire, i que es fonia amb els riures d’unes noies joves. Estranyat, vaig observar l’escena de la cantonada d’un carrer estant. Una gran foguera crepitava enmig de la fosca. Sobre un descampat que duia un rètol de “terreny en venda”, les noies havien fet la seva pira i ballaven al voltant de les flames, amb danses extasiades. Cantaven en idiomes incomprensibles. No hi havia res ni ningú més al voltant. Només gats, i un estol de rats-penats que anava i venia amb un ritme cíclic. Jo la buscava a ella, la buscava amb la mirada com qui busca una agulla en un paller. La buscava i no la trobava perquè no era a la rotllana. Era damunt dels nostres caps, sobrevolant el foc.

Per alguna raó, no vaig sentir el calfred de sorpresa i horror que es podria haver esperat, i vaig aprofitar aquesta calma regalada per fixar-m’hi bé. La misteriosa donzella voleiava sobre nosaltres, els cabells se li estarrufaven com si bussegés i semblava alimentar-se de la intensa fumarada que emanava de la foguera. El més estrany era la seva expressió. Les companyes de ritual reien de valent, s’enjogassaven sorolloses, i en canvi ella semblava trista. Molt trista. El seu vol nocturn feia la impressió d’una condemna.

Vaig continuar amagat fins que la munió de noies es va esbargir. A algunes se’ls endevinaven els tirants del biquini i potser anaven cap a la platja a barrejar-se amb els mortals. Podien passar com qualsevol altra xicota. Que en som, de crèduls. Tenim les coses al davant i no les veiem.

Sota la resplendor intermitent dels focs artificials, que de tant en tant solcaven el cel, vaig veure com es quedava tota sola per apagar les brases, i un impuls jovenívol em va empènyer fins a ella.

- T’he vist.
- Com?
- T’he vist volant. Ara mateix.

Es va quedar sense paraules, com si l’hagués raptada una vergonya extrema o la certesa horrorosa que havíem trencat algun precepte ancestral. Queia un plovisqueig d’estiu i tenia el serrell mullat.

- Tu no hauries de ser aquí –em va dir.

Li vaig dir la veritat: que la coneixia del parc, que l’havia seguit, que m’intrigava la seva vida estranya i les seves llargues solituds. Que no en sabia res d’ella però que em preocupava si estava ficada en algun embolic. Li vaig dir que no tenia cap prejudici cap a les coses sobrenaturals i que volava molt bé. I em va fer un mig somriure.

Mai no em va voler dir com es deia, així que vaig tenir l’exòtic privilegi d’anomenar-la com vulgués. Li vaig posar un nom lluminós, una paraula bonica que ignorava completament el nostre destí tràgic. Blanca, el meu turment.

Vam viure plegats a casa seva, i fins i tot vaig poder superar els meus recels atàvics contra els gats. La Blanca va trobar algú a qui podia explicar les seves servituds nocturnes i, envoltada de la seva fillada mioladora, amb un platet de llet a les mans, m’explicava les mil i una peripècies d’aquella vocació que no havia triat. Com s’havia d’amagar d’una civilització hostil, com havia de fugir d’una humanitat que no la comprenia. Jo dormia de nit i ella de dia, però no ens importava la diferència horària, ni tampoc que ella fos mil anys més gran que jo. Érem feliços i rèiem, com aquell dia que li vaig preguntar on tenia amagada l’escombra. M’agradava espiar-la quan plovia i feia sol, mentre es pentinava una cabellera sobtadament brillant i tenyida amb els colors de l’arc de Sant Martí. Els humans desconeixem aquests instants sagrats i només sabem que després d’un dia en ve un altre.

Encara no entenc què es va tòrcer entre ella i jo, entre jo i ella, el cas és que la Blanca, poc a poc, es va abstreure en la seva tristesa antiga. Primer m’esquivava, després m’evitava i al final buscava, com una bèstia esquerpa, aquella solitud que tant l’havia acompanyada. Em llevava de matinada i me la trobava al balcó, recitant encanteris en llengües estranyes. Una veu fina que s'apagava amb la meva presència. Tornavem a ser estranys.

Quan vaig aconseguir parlar-hi, em vaig adonar que era més seriós que no em pensava. No te n’adones, em deia. Tu et vas fent gran i jo no envelleixo. Podrem continuar gaire temps així? De cua d’ull, el vidre de la finestra em retornava la imatge de les meves temples, que, certament, es començaven a emblanquinar. Jo intentava convèncer-la que això no ens podia separar. Però ella s’aïrava, s’enfadava amb ella mateixa i els llums de casa feien espetecs elèctrics. Una bombeta es va fondre de cop i la ferum de cremat es va interposar entre nosaltres.

No volia saber res, no escoltava res, i amb els ulls curulls de llàgrimes, repetia que no em volia fer company de viatge de la seva condemna eterna. Vosaltres no en teniu ni idea, però no hi ha res pitjor que saber que no et moriràs, que seguiràs fent guàrdia en aquest món cruel quan ja no hi quedi ningú. Quan ja no hi siguis tu.

Ja no sortia a volar. Ni tan sols amb la lluna plena. S’aïllava cada cop més, i els cabells, pàl•lids, ja no se li encenien amb la conjunció del sol i la pluja. Només hi ha una solució. La seva frase va ressonar com un llampec en una d’aquelles nits de pleniluni. Només hi ha una solució, va repetir. Immòbil i d’esquenes, els cabells se li cargolaven tots sols. Sí, era com si bussegés.

- Què vols dir? –la veu trencada.
- Només hi ha una solució perquè ens tornem a trobar. M’has d’enterrar viva.

La sang se’m va glaçar a les venes. Volia pensar que estava somiant. Però la frase era terrible i certa. M’ho estava demanant. Amb els ulls vermells de plorar, tot d'una greu i resolta, va continuar parlant:

- És l’única manera que tenim les bruixes d'escapar de la condemna eterna. Ni tan sols així és del tot segur, però és l’única esperança que tenim. De veure’ns en una altra vida. Hi creus?

No vaig saber què respondre. No vaig saber exactament què em preguntava. Els gats miolaven suaument, com si volguessin omplir aquell silenci incòmode, aquell silenci que anunciava la quietud sepulcral.

- Faré el que tu em demanis.

Ets un innocent. La frase de la meva mare em rondava pel cap mentre caminàvem junts, donats de la mà, i jo carregava sobre l’espatlla aquella pala rovellada que podia ser l’últim instrument del nostre amor. La lluna ens il•luminava. Ella no feia ombra. Mai no en feia. Estava més serena que mai i jo no podia parar de pensar en aquells llavis que aviat serien sota terra.

La Blanca em va dir que les bruixes només es poden salvar si es recull la collita de la terra on han estat sepultades. Cada dia hi passo per examinar els brots, i m’estiro ensumant una fragància sense saber si és la seva, sense saber si estimo una viva o una morta.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joan Pau Inarejos Vendrell

Joan Pau Inarejos Vendrell

42 Relats

70 Comentaris

67398 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Periodista, locutor i guionista a La Xarxa. Ràdio i tele. Escric sobre cinema, art, filosofia, actualitat i viatges, a més de relats breus en català i castellà. Sóc un escorpí de Sant Boi de Llobregat, vaig néixer l’1 de novembre de 1983 i no, no és el dia dels morts

Podeu visitar el meu blog: https://pauinarejos.wordpress.com/