Cercador
Vides paral·leles
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Havia nascut un dia assossegat en plena primavera. Va ser parida sota un tobogan perquè el sol picava massa i perquè la seva mare no sabia què era un hospital i d'una vida en va sortir una altra i cap a la casa dels expòsits on la nounada va ser anomenada An per manca d'interès i perquè aquell dia es menjava arròs amb naps."A" d'arròs i "ena" de naps. I nom enllestit.
Havia nascut un dia de tardor i tardanament i per això va sortir taradeta neuronalment (que no és així, però així sembla ser). En ser infantada la dona que havia quedat prenys emprenyada perquè ningú creuria que el pare era mossèn Sendo i que va haver de marxar a la Conxinxinxeta punxada per aquell home camuflat amb sotana va morir perquè la placenta era massa plàcida i no va voler sortir i se li va podrir a dins lentament mentre la nena se l'enduia furtivament un pastor mig mut sense evitar que monstres desconeguts per massa coneguts devoressin la desgraciada.
L'home del ramat de cabres va anomenar el nadó nena "Na" perquè no sabia res i quan als llogarets li feien burla l'assenyalaven: 'el que no sabe nà'
Van passar els anys que tocava perquè l'An i la Na es trobessin un dia que s'havia pronosticat de plujós amb molt mal encert en un camí vorejat per calèndules i clavells de poeta. Ambdues tenien la mirada transparent i uns ulls somiadors i havien passat misèria que els havia permès valorar el mínim de bellesa per no sucumbir a les situacions que van viure entre éssers despietats. I sobreviure.
Tenien una edat aquell dia concret i aquella hora concreta era l'estipulada feia qui-sap-lo per dur a terme el final, mot mal conegut en ser 'el principi'.
Rere les dues dones de cinquanta anys primes i fines, amb els cabells recollits en vint petits monyos cadascuna, una munió de periodistes fotografiaven i filmaven i es trepitjaven, s'empentaven i s'insultaven. No lligava gens.
No lligava gens amb el silenci irisat que feia de cortina i que impedia que s'apropessin a l'An i la Na mentre avançaven l'una envers l'altra, a poc a poc, molt a poc a poc, com regalant missatges a cada passa i resolent misteris a cada passa mussitant paraules- imatges de la seva obra poètica, idèntica i fascinant.
Els cervells s'havien ja desllanegat. Les ànimes esdevenien aquell camí i aquelles flors de color taronja. La vida era allò únicament.
L'An va clavar unes tisores al cor de la Na mentre la Na li endinsava un ganivet al cor de l'An.
Era el plaer més gran.
El raig vermell tenyia la terra i esquitxava la vegetació marginal. Es formava una bassa on s'hi podien banyar cireres no confitades (dolçor sobrera per a cap dolor).
Mena
Havia nascut un dia de tardor i tardanament i per això va sortir taradeta neuronalment (que no és així, però així sembla ser). En ser infantada la dona que havia quedat prenys emprenyada perquè ningú creuria que el pare era mossèn Sendo i que va haver de marxar a la Conxinxinxeta punxada per aquell home camuflat amb sotana va morir perquè la placenta era massa plàcida i no va voler sortir i se li va podrir a dins lentament mentre la nena se l'enduia furtivament un pastor mig mut sense evitar que monstres desconeguts per massa coneguts devoressin la desgraciada.
L'home del ramat de cabres va anomenar el nadó nena "Na" perquè no sabia res i quan als llogarets li feien burla l'assenyalaven: 'el que no sabe nà'
Van passar els anys que tocava perquè l'An i la Na es trobessin un dia que s'havia pronosticat de plujós amb molt mal encert en un camí vorejat per calèndules i clavells de poeta. Ambdues tenien la mirada transparent i uns ulls somiadors i havien passat misèria que els havia permès valorar el mínim de bellesa per no sucumbir a les situacions que van viure entre éssers despietats. I sobreviure.
Tenien una edat aquell dia concret i aquella hora concreta era l'estipulada feia qui-sap-lo per dur a terme el final, mot mal conegut en ser 'el principi'.
Rere les dues dones de cinquanta anys primes i fines, amb els cabells recollits en vint petits monyos cadascuna, una munió de periodistes fotografiaven i filmaven i es trepitjaven, s'empentaven i s'insultaven. No lligava gens.
No lligava gens amb el silenci irisat que feia de cortina i que impedia que s'apropessin a l'An i la Na mentre avançaven l'una envers l'altra, a poc a poc, molt a poc a poc, com regalant missatges a cada passa i resolent misteris a cada passa mussitant paraules- imatges de la seva obra poètica, idèntica i fascinant.
Els cervells s'havien ja desllanegat. Les ànimes esdevenien aquell camí i aquelles flors de color taronja. La vida era allò únicament.
L'An va clavar unes tisores al cor de la Na mentre la Na li endinsava un ganivet al cor de l'An.
Era el plaer més gran.
El raig vermell tenyia la terra i esquitxava la vegetació marginal. Es formava una bassa on s'hi podien banyar cireres no confitades (dolçor sobrera per a cap dolor).
Mena
Comentaris
-
El valor no valorat[Ofensiu]Bonhomia | 24-12-2013 | Valoració: 10
Una obra d'art feminista admirabilíssima! L'Anna neix per enderrocar tots els paranys del seu destí! Certament!
Sergi -
Un relat amb força ironia [Ofensiu]aurora marco arbonés | 21-12-2013 | Valoració: 10
que sorprèn per la teva imaginació.
Aprofito per a felicitar-te les festes, desitjant-te pau, alegria i molta salut. I que no deixis de delectar-nos amb els teus interessants relats.
Una abraçada
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436181 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com