Vides inventades: L'escombriaire florit

Un relat de: Joaquim Soler
Vida inventada
juny 2009

Escombriaire florit

Apareix discretament, ben uniformat i disciplinat, escombrant un pas de vianants per davant del nostre vehicle aturat davant d’un semàfor vermell que ens dona el privilegi d’observar-lo sense haver de dissimular mirades indiscretes.

No destaca respecte altres treballadors dels serveis de neteja, uniforme blau fosc, amb franges reflectants als baixos dels pantalons, armilla groga fosforescent per destacar la seva presència als conductors despistats i gorra calada que l’ajuda a traginar el sol, tan desitjat per altres com excessiu per tirar endavant la seva feina, avui solitària, de fer desaparèixer les nostres misèries urbanes, tot empunyant amb certa habilitat, les seves armes bàsiques: la pala i l’escombra.

Avui toca tranquil•litat, allunyat de les màquines més noves, que segurament superen les seves capacitats, empeny un carret lleuger i va fent camí cap a la jubilació, ja propera, tenint cura dels carrers. Camina lentament per les encara solitàries voreres i dedica els minuts que li atorga el semàfor al pas de vianants, on sembla que l’espera, de conductors o vianants, acumuli un excés de cigarretes, papers, embolcalls i altres vergonyes ciutadanes que no han trobat una paperera propera on acabar la seva efímera existència.

Ell, originari d’un sud peninsular de ritme lent i escasses oportunitats, va provar fortuna a la Catalunya pròspera, vora d’un mar àvid de turisme i progrés, que necessitava ma d’obra barata per tirar endavant el seu pròsper futur. Passejà la seva innocència per les més cobejades terrasses del poble servint sangries de garrafa al jovent europeu, sense rebutjar les moltes oportunitats d’estimar que la llibertat d’una Europa viatgera i sense prejudicis li oferia cada nit d’estiu, lluny de tantes hores de flirteig que calien a la seva terra.

Malgrat tantes aventures efímeres va acabar en braços del passat, que el perseguia des de l’infància, i es va casar amb la veïna de sempre, companya d’immigració, juntament amb tantes altres famílies que es van instal•lar al barri, a mitjans dels anys setanta. Ara que els fills son grans i han fugit prop de casa i lluny dels seus orígens, ha recuperat la calma i ha perdut l’horitzó. Va canviar l’incertesa d’uns estius llargs i esgotadors barrejats amb hiverns freds i avorrits, per la continuïtat d’una feina de baix nivell, que l’ha d’acompanyar en el darrer tram de la seva vida laboral.

Trenca la seva monotonia, com tans d’altres fem amb el temps perdut, penjat d’uns petits auriculars que el transporten al paradís de la copla, a una taverna flamenca o a assimilar l’actualitat del futbol per debatre més tard amb els companys darrera un got de vi, quan el bar esdevé el purgatori que purifica l’ànima, cada vespre, abans d’enfilar el camí de tornada a casa, on ja només l’espera un plat a taula, i la soledat compartida en silenci, on la parella ja fa temps que el va canviar pel televisor on les coses semblen més atractives que la dura realitat diària.

Però avui es tracta d’un dia diferent i el carrer li ha ofert un petit tresor que li ha canviat l’ànim: dos petits rams de flors de plàstic, de vius colors, que jeien abandonats sobre un banc, potser esperant un somiador que ha aparegut aixecant pols a ritme de sevillanes. Segur que ha pensat de portar-les a la dona com un obsequi inesperat per guanyar-se un somriure o qui sap si una manyaga d’aquelles que ja no sovintegen, però mentre caldrà buscar un lloc per guardar-les i on millor que coronant el mànec de les seves eines de treball, per emular Josep amb la vara florida o els soldats portuguesos amb clavells als fusells en aquell mes d’abril quan tot just arribà aquí.

I apareix com un miratge surrealista davant nostre, passa sense immutar-se, i s’allunya carrer avall, ballant amb pala i escombra engalanades amb margarites de pega, absent del mon terrenal, a l’espera d’entregar-les i entregar-se, perquè avui, que estem a punt d’encetar l’estiu, i la calor comença a fer-se notar, haurà estat un dia especial sorprès en el lent pas del seu temps per una troballa inesperada que li ha obert una petita esperança.

Comentaris

  • Flors entre deixalles[Ofensiu]
    Englantina | 25-06-2011


    M’ha sorprès gratament com has recreat la suposada història d’un personatge que se’ns fa tan invisible com un escombriaire. De fet, tots som invisibles per tothom, d’alguna manera, però aquests treballadors tenen una feina que els dignifica doblement, perquè pacientment s’ocupen de netejar allò que els pretesament ‘civilitzats’ som incapaços de mantenir net, i que ens pertany a tots.
    Fas frases molt llargues, però no per això perden contundència o claredat a mida que les llegeixes. Jo personalment sóc incapaç de fer-les així d’extenses, perquè perden el sentit ràpidament.
    El detall de les flors és magistral: la senzillesa del personatge li permet recollir un element oblidat en un banc que molt possiblement rebutjaríem molts de nosaltres. Ell, en canvi, li troba la bellesa i la utilitat necessàries per endur-se-les i alegrar un estri tan insignificant, i necessari a l’hora, com l’escombra que el sustenta.
    M’ha agradat llegir-te, i em sembla que fa poquet que ets a RC. Així doncs, benvinguda (o potser hauria de dir benvingut? Això dels nicks em sol despistar bastant...)
    Dolors

    P.S. Gràcies per comentar el meu relat. Espero que coincidim algun dia en algun dels reptes en curs.