Vides inventades: La dona ferida

La dona ferida
Juny 2009

Passeja quatre dècades amb la mirada perduda a l’infinit, més enllà del tangible, sense esperança, convençuda que no hi ha futur, al menys per ella, al costat d’aquest home que la menysprea constantment, gaire bé des del començament, quan amagava les seves frustracions darrera una arrogància desmesurada que sovint la desorientava. Si no hagués estat per aquell irresistible atractiu físic i aquella seguretat que li aportava la seva presència, que potser li recordava el seu pare, mai s’hagués embolicat en una relació que s’anava fent cada cop mes difícil de traginar.

Camina de forma automatitzada per una vorera estreta, com si un radar dins seu li anés indicant els obstacles que ha d’anar salvant contínuament, i on tenen preferència balises, faroles, contenidors i altres elements que foren mes adients en voreres amples i no pas en aquesta que no passa d’un parell de pams i obliga a un eslàlom continu. Amb la bossa del mercat a la ma, i la por al cor, enfila el camí de tornada a casa. Cal preparar el dinar a temps no sigui que es repeteixi el martiri de fa uns dies, quan uns minuts de retard parlant amb una veïna van comportar una visita a urgències, un collaret per immobilitzar el coll, i diverses ferides en cara i cos. Ferides visibles que algun dia curaran, segur, mentre no ho faran mai les internes, aquelles ocasionades per una forta pressió psicològica que no es veuen a simple vista. Son dins el cervell i cicatritzen amb un dolor insuportable.

No coneix ningú, sense amics ni feina, a un poble que no acaba de saber com fer-se càrrec de tantes deficiències socials i que alhora s’enlluerna d’un progrés turístic de cartró pedra, mentre a ella se li escapa la vida a cada nova sotragada. Passa pel nostre costat lleugera, evitant qualsevol mostra d’atenció, amb cert posat de fermesa per no generar compassió. Si no fos pel collarí i les ferides, diríem que es tracta d’una dona madura més, de les que fan la seva sense pensar ja en nens ni escola, com va fer durant de tant de temps per refredar les flames que la consumien per dins. Aquesta mirada buida, inexistent, si mostra tot el seu sofriment, un dolor acumulat al llarg dels anys que es concentra sota el pit i li dificulta el respirar. Pateix, pateix en silenci la desgràcia de viure sola en parella i en perill.

Malgrat un sol que comença a fer-se notar amb força, no s’amaga darrera unes ulleres fosques, i desafia els vianants a conviure amb les vergonyes d’una societat poc madura per evitar aquesta mena d’espècimens violents, disfressats de mascles protectors de llarga barra de bar i poca capacitat d’estimar. Al caminar li tremolen lleugerament les cames, que comencen a agafar un to daurat estiuenc, envejables encara sota uns shorts de color clar per sobre del genoll i puntejades amb unes sandàlies de tires de cuir i estrenades fa poc. Insegura però mantenint un cert posat d’orgull que fa pensar que encara té reserves per aguantar una mica més aquesta injustícia que li ha tocat viure.

Potser les forces li arribin per prendre la decisió més difícil de la seva vida i que no pot posposar més: denunciar i esperar que el mon no se li giri en contra, com els ha succeït a tantes que han pagat amb la seva vida, una valentia nascuda del dolor i la por, que no de la seguretat en un mateix com hauria de ser. Avui en dia, el convenciment de posseir la raó no garanteix justícia a la terra, potser un raconet al cel, on mai, de ben segur, ell podria trobar-la.