Vida pública

Don José Miranda Fernández, vicesecretari segon del Ministeri d'Hisenda, del seu escó estant, somriu i respira satisfet. Ha aguantat tot el discurs sencer del president del Govern sense adormir-se i damunt -durant breus estones- ha aconseguit imbuir la seua mirada d'interés, intel·ligència i fins i tot entusiasme. Sap que això és sempre ben escaient dins de la Cambra de Diputats. Seran punts que s'afegiran, sens dubte, a la seua carrera política.
Ara, amb el discurs presidencial ja finalitzat, han començat els aplaudiments i ell -no podia ser d'una altra manera- bat els palmells de les seues mans amb força i contundència. Ha de palesar-hi el seu absolut i total acord amb el líder del seu partit. Nota, però, que el seu veí d'escó, Don Carlos Gutiérrez García -un borinot que amb els seus vestits cars de sastre francés, esguarda tothom amb caire de condescendència i perdonavides- aplaudeix amb una sonoritat i una eficàcia tan fermes, que silencien per complet les seues mostres d'acatament públic.
Don José Miranda, doncs, decideix aplaudir amb més força. Pica de mans fins a sentir que el dolor entumeix les seues servicials extremitats superiors. Així sabrà el pallasso de Don Carlos que ell, Don José Miranda Fernández, és molt més diligent i eficaç a l'hora de retre homenatges servils i aduladors. Què s'haurà cregut aquest snob amb cara de mafiós sicilià?
El Sr. Carlos Gutiérrez, però, incrementa el soroll de les seues palmetades amb tal destresa que torna a aconseguir silenciar els dolorosos aplaudiments del seu veí. I a sobre no perd ni per un segon el seu somriure habitual de -segons les revistes del cor i xafarderies- polític elegant, atractiu i encantador. De reguitzell adreça la seua mirada envers el sofert Don José i aquest, hi creu percebre un evident aire de superioritat. La ràbia se'l menja.
El Sr. José Miranda, acorralat, assaja una nova estratagema: s'aixeca dempeus i segueix aplaudint tot fitant amb agraïment, gairebé amb passió, el màxim mandatari de la nació. Que per cert, on s'ha ficat? Ah, ja el veu. Torna amb posat de valent guerrer després d'una batalla victoriosa al seu corresponent escó. Una aurèola de deure complit i transcendència sembla adornar el seu rostre. El Sr. Miranda l'esguarda de fit a fit, com si una força invisible i enigmàtica li impedira desviar-ne els seus ulls ni un mil·límetre. Devoció, se'n diu. Intenta fer que una llàgrima furtiva però visible done als seus ulls l'adient lluentor d'emotivitat i lleial sinceritat.
Mentrestant, la verticalitat de Don José, ha provocat que els seus companys de partit s'hagen vistos obligats a imitar-lo. La meitat de la Cambra roman, a hores d'ara, aixecada de les seues cadires i dedicada, febrilment i engrescada, a aquella generosa i altruista mostra de lloança. El rebombori és eixordador. Tot l'hemicicle pareix tremolar.
Don Carlos també s'ha alçat del seu seient; però ni la seua superior estatura ni els seus efusius bravos -amb brillant dicció de castellanolleonés de soca-rel- aconsegueixen esborrar l'aire de triomf dibuixat en la cara de Don José. Ja es veu pujant graons en l'escalafó del seu ministeri. Ha! Ja s'imagina la cara d'enveja d'aquella sargantana amb corbata del seu costat.
Passen les hores i el xivarri segueix, si fa no fa, amb la mateixa intensitat. Els membres de l'oposició badallen amb apàtica resignació. Els continus aplaudiments han deixat insensibles les pobres mans dels membres del partit majoritari. La fatiga ha fet que l'atordiment envaesca les ments de ses senyories fins a provocar els primers desmais. Potser per això ningú no s'apercep que l'edifici del Parlament, bonic però vell, ha començat a clivellar-se d'una manera que els més cauts gosarien qualificar d'alarmant.
Els clivells es converteixen en grossos badalls i les decimonòniques rajoles i la pols dels segles passats, comencen a caure de forma democràticament equitativa sobre els caps de tots els parlamentaris: Partit del Govern, partit de l'oposició, partits nacionalistes i grup mixt.
Aquesta vegada sí, el brogit de tot l'edifici enderrocant-se és ensordidor. Un núvol de pols envaeix tot l'indret. El desastre és esborronador. Hi haurà supervivents? Les ambulàncies, els bombers i la policia -acompanyats per un exèrcit de periodistes- acudeixen de continent i en atansar-s'hi descobreixen que després d'esvair-se l'immens núvol de pols, del Parlament -símbol d'una nació lliure, democràtica i orgullosa- dos homes, dues siluetes cobertes per una capa fosca i farinosa de dos dits de gruix que com uns autòmats mig espatlats, malden per aplaudir un escenari ja desaparegut. Plap... plap... fan les mans d'un d'ells -el més baix. Bra... vo... sembla dir a sota veu l'altre -el més alt.
Tal volta algú hauria d'advertir-los que el debat de l'Estat de la Nació ha estat posposat per a la propera legislatura.