Vida (poder)

Un relat de:

Esbufegant solemnement, i amarat de suor, l'Oriol abastà casa seva amb el clar convenciment de que la debilitat l'envaïa. Havia sortit a córrer com solia fer cada dimarts, o cada dos, i el recorregut havia estat d'una llargària semblant a l'habitual; però així i tot, al finalitzar l'exercici es sentia com si els seus ossos fossin de gel, i com si tota la suor que regalimava fos l'aigua que desprenien aquests al desfer-se.

D'aquesta manera, l'Oriol entrà a la seva llar, que llavors li semblava més hostil, i s'arrossegà cap al saló, lentament. Això no obstant, quan ja hi era a prop arribà l'embat principal d'aquella afecció que l'atacava. Un dolor punyent s'originà en les profunditats més elementals de les seves entranyes, fos on fos això, i anà escalant cap amunt al temps que ell començava a contorçar-se en violents espasmes. Notà com el seu esperit, la seva essència s'escarrassava per escapar de dins seu i ràpidament s'apropava a la sortida.

En el darrer segon, tanmateix, quan ja el tenia a la gola, l'Oriol reeixí a dur-se les mans fins la boca i frenar la fugida. Es trobà doncs, amb la seva vida acorralada entre els llavis i la gola, perquè aquesta última, la via d'entrada, s'havia tancat i el retorn ja no era possible.
Tot això durà uns instants, el temps just que trigà l'Oriol a apercebre's de l'ampolla d'aigua buida que esperava sobre la taula. Il·luminat, s'apressà cap a ella i, en una sèrie de moviments encadenats, obrí l'ampolla, obrí la boca i deixà escapar tot l'aire dins la primera; just en acabat posà el tap i el girà amb força. Fet això, va sentir com un fort alleujament s'estenia dins seu.

L'endemà, l'Oriol sortí de casa amb una sensació d'omnipotència creixent; havia deixat tota l'essència del seu cos arrecerada dins aquella ampolla d'aigua, i així, ja res no podia afectar-la. L'escut de la immortalitat el protegiria de qualsevol cosa que el món li llencés al damunt.

Comentaris

  • Exquisit[Ofensiu]
    Pol.lux | 07-01-2007

    Quin gran relat noi...

    Em penso que ja t'ho vaig dir fa poc: tens molt bon gust a l'hora de triar el lèxic dels teus relats; divers, genuí, escaient...

    A banda d'això, el relat en si és molt original i està molt ben portat, de debò. Desconeixia que s'hagués fet un experiment sobre -amb perdó- una bajanada així, però resulta força curiós i deixa obertes moltes portes per treure'n el suc.

    Un altre bon candidat, sí senyor.

    Siau!

    PD: Vaja, l'unaquimera és tota una crítica literària.

  • Aclaració[Ofensiu]
    | 02-01-2007

    sobre el final alternatiu:

    Es veu que un cop es va fer un experiment (de discutible rigurositat) en què es pretenia mesurar el pes de l'ànima. El que van fer fou pesar una persona just abans que morís, i just després. La diferència entre els dos pesos havia de ser doncs, o podia ser si més no, el pes de l'ànima. I el resultat va ser precisament de 21 grams. D'aquí al valor que he posat jo.

    Evidentment, aquests 21 grams segurament eren deguts a errors experimentals, però tot i això la història no deixa de tenir certa gràcia.

    Salut!

    Dan

  • Boníssim![Ofensiu]
    Arbequina | 02-01-2007 | Valoració: 10

    M'ha recordat la fantasia dels relars de les mil i una nits. És genial, i he gaudit moltíssim amb la seva lectura.
    Sobre el final alternatiu... és curiós, però prefereixo el que has publicat.

    En fi, un molt bon microrrelat.

    Tingues sort.

    Una abraçada i bon any.

    Arbequina.

  • Engabiada?![Ofensiu]
    Unaquimera | 02-01-2007 | Valoració: 10

    Un microrelat molt bo! Amb un començament ben precís, que situa perfectament a la lectora i l'encisa amb un final de paràgraf interessant de veritat.

    El segon bloc em recorda el meu darrer relat: ambdós parlem del dolor, del seu origen i el seu avançar i les seves conseqüències.

    El tercer paràgraf aporta la sorpresa, el gir inesperat quan potser s'esperava un flas-back o el pensament d'un desig o un plantejament més filosòfic a prop del desenllaç: la sorpresa és molt oportuna, mesurada sense excessos surrealistes però amb la dosi adequada d'originalitat, concretada sense artificialitats.

    Entre els dos finals, no sabria per quin decantar-me: tots dos m'atreuen i tots dos m'obren interrogants... a mi em costa de vegades molt decidir-me per un final quan se m'acut una diversitat de possibilitats ( Veure Galeria de retrats d'un home feliç caient per un forat: si ho coneixes o ho llegeixes, entendràs què vull dir! ).
    Això és el que em passa davant el teu relat, perquè... quan "sortí de casa ... havia deixat tota l'essència del seu cos arrecerada dins aquella ampolla d'aigua, i així, ja res no podia afectar-la" em fas preguntar-me: no quedava ningú, a la llar? no havia cap possibilitat de que algú, ignorant la circumstància, llencés l'ampolla... o la obrís i l'omplís d'aigua... o la xutés i sortís... vaja!
    Em poso a pensar i se m'acuden munts d'idees al respecte!

    El final que proposes a la presentació és molt més tancat, amb un caire diferent... que m'ha fet somriure: que poc pesa una vida! Tot i que no conec l'edat de l'Oriol, sembla que qualsevol grapat d'anys viscuts haurien de sumar quelcom més que aquests grams: una ironia fina i ben pensada!

    Feliç 2007 de tot cor, Dani!
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: