Vida i mort

I He de morir. No sé exactament quan, però he de morir. Algun dia sense adonar-me'n deixaré de pensar, de moure'm, de viure. No puc deixar de pensar en la mort, el meu destí. Què em passarà realment? No ho sé. És el dubte el que realment em fa por. Moriré. Em compraran una caixa. M'arreglaran. M'hi posaran dins. La gent contemplarà el meu cos inert, sense vida. Tancaran la caixa. Em portaran a l'església dins un cotxe elegant. El mossèn farà un discurs ambigu i estàndard ja que realment no em coneix i no pot dir res de mi. Tornaré involuntàriament cap al cotxe i, lentament, avançaré cap al meu nínxol (que potser compartiré amb algun familiar) seguit de familiars i amics tristos per la meva desaparició de la societat. Després de donar unes quantes voltes pel cementiri arribaré davant de la meva tranquil·la llar última. M'hi ficaran. I, tot i que encara m'hauré de podrir, podríem dir que s'haurà acabat tot. Però això no és important. I els que queden vius? Són ells els que realment ho passen malament. Els que han de decidir quina caixa utilitzaré: no fa gràcia haver de triar una caixa per al teu germà o pare; els que et vénen a veure i se'n recorden d'aquell dia en què ho vam passar tan bé fent el que sigui i, quina llàstima! era una persona increïble. Sempre, el dia de l'enterrament, apareix algú que només havia coincidit un cop amb tu i comença a parlar als teus familiars sobre quina persona tan vigorosa i amable que eres. I, home, no està malament, oi?, que tinguin un bon record de tu, però els familiars ja tenen prou pena. I és bonic això de que el dia de l'enterrament aparegui gent que no et coneix de res però que et vol presentar els seus respectes. Tot i que només serveix per a fer veure a la teva família que eres algú conegut i, potser, important. I com moriré? En un accident de trànsit? D'un càncer? Cremat durant un incendi? Em tallaré les venes? Em trencaré el coll en relliscar quant surti de la dutxa? De vell? Ofegat? Electrocutat? Lapidat? Penjat? De gana? Deshidratat? Atropellat? Caient per un barranc? Per culpa d'una fuga de gas? Baixant d'un tren en marxa? Apunyalat? Ametrallat? Escanyat? Degollat? D'avorriment? D'un còlic gastrointestinal? Víctima del tètanus? D'un empatx de petitsuís? Per injecció de deu grams de mercuri directament al cervell? Menjat viu? D'un atac de cor durant un orgasme?

II La vida és genial. El problema és que la gent la complica. En anglès, per exemple, existeix l'expressió "Life is a bitch", típica de cançons tristes. La traducció literal seria "La vida és una gossa" o "la vida és puta", però s'acostuma a traduir per "la vida és una merda", oració molt més llatina. Per què la culpa la té la vida? Que una dona o una home no et faci cas, que t'hagin fet fora de la feina o que se t'hagi espatllat el cotxe no és culpa directa de la vida. La culpa directa sempre és humana (i la indirecta de la vida). Llavors, per què abans de donar-li la culpa s'intueix i indueix que la vida n'és la causant? En realitat la frase "la vida és una merda" no es diu o es pensa quan et passa una sola cosa. Quan en molt poc temps et passen varies desgràcies consecutives realment és massa llarg enumerar tots els causants, per tant sembla lògic que la culpa se li doni a la vida: és el factor comú de les desgràcies. Però el camí fàcil no té perquè ser el millor, i encara més, no ho és. És molt fàcil donar la culpa a la vida i no començar una confrontació amb el culpable directe, i això és tenir por. És clar: la vida en no ser un ésser, no s'hi pot tornar. Llavors, si la culpa la tenen unes quantes persones concretes o la societat en general podem disculpar-ne a la vida.

III Tots som humans (vaja, tots el que puguin llegir això i alguns altres). La podem cagar en qualsevol moment. I tampoc es tracta d'anar culpant a la gent de fer el que poden. L'enveja és en la majoria de les persones i és per això que hi ha problemes al món. La vida és una merda. La vida és genial.