Cercador
Vida i mort
Un relat de: Marc Horneros Prunés- Compartir:
En Lluis s’havia aixecat aquest matí amb la il•lusió d’un nen petit, amb l’esperança de viure el dia com si en fos el darrer. En Lluís havia arribat a entendre, per fi, la importància de cada segon i de cada decisió que transcorre en l’inexorable pas de la nostre vida. La bellesa de l’existència i, sense lloc a dubte, la bellesa de la mort. Ell havia entès, d’una vegada per totes, que sense ella, la mort, no existiria la vida, no sabria, ni de manera més remota, que és, no entendria el seu concepte. Havia entès que sense antítesis res existeix, res cobra sentit. Sense ella no sabria prendre valor a la vida en sí, sense ella no sabria, ni tan sols, gaudir-la i “viure-la”. En Lluis havia copsat, gràcies a ella, que la vida era una successió de moments, d’experiències, de vida, que havia de viure, de gaudir eixelebradament, com si en fossin els últims, totalment feliç.
Avui, en Lluis, mentre tots els seus familiars no podien parar de plorar, ell enlluernava amb el seu dolç somriure, denotant felicitat i alegria. Havia arribat la seva hora, sí, però de la manera que ell havia volgut i desitjat. Sense esperar als sofriments i patiments del seu company, de la seva malaltia. I mentre tots els seus estimats patien i sofrien una tristesa inexorable, inexpugnable, ell pensava, totalment feliç, en el perquè del nostre egoisme davant la mort, en el perquè de la nostra temença envers la mort. No podia entendre ni copsar el perquè tothom patia i plorava per ell, no entenia perquè no expressaven una felicitat per a ell, no entenia perquè, com en altres cultures, no se n’alegraven per ell en comptes de entristir-se per ells mateixos. Ell, ara, era totalment tranquil, per fi es trobava en pau i harmonia, per fi havia pogut gaudir de la vida, per fi li havia arribat al moment pel qual tot el que havia experimentat i viscut havia valgut la pena, havia tingut atorgat un cert sentit. Ell, ara, per fi havia viscut la seva vida i els seus últims dies com havia volgut, amb la il•lusió d’un nen petit, aquella il•lusió que tot filòsof i humanista hauria de tenir.
Avui, en Lluis, mentre tots els seus familiars no podien parar de plorar, ell enlluernava amb el seu dolç somriure, denotant felicitat i alegria. Havia arribat la seva hora, sí, però de la manera que ell havia volgut i desitjat. Sense esperar als sofriments i patiments del seu company, de la seva malaltia. I mentre tots els seus estimats patien i sofrien una tristesa inexorable, inexpugnable, ell pensava, totalment feliç, en el perquè del nostre egoisme davant la mort, en el perquè de la nostra temença envers la mort. No podia entendre ni copsar el perquè tothom patia i plorava per ell, no entenia perquè no expressaven una felicitat per a ell, no entenia perquè, com en altres cultures, no se n’alegraven per ell en comptes de entristir-se per ells mateixos. Ell, ara, era totalment tranquil, per fi es trobava en pau i harmonia, per fi havia pogut gaudir de la vida, per fi li havia arribat al moment pel qual tot el que havia experimentat i viscut havia valgut la pena, havia tingut atorgat un cert sentit. Ell, ara, per fi havia viscut la seva vida i els seus últims dies com havia volgut, amb la il•lusió d’un nen petit, aquella il•lusió que tot filòsof i humanista hauria de tenir.