Vida en moviment; passeig per barcelona.

Camino per carrers, plens a vessar de gent, passejant, discutint, gaudint de l'hora i del moment, son de fet, carrerons lúgubres i alhora esquitxats de llum i color, llum i color, dins la ciutat, proporcionats per l'home en se activitat de viure i crear.

Passejo per carrers, pensant, divagant, alienant-me de tot i tothom i de cop, la llum aparegué, música, música animada, colorada, marxosa, genial. Música de jazz, vividors del ritme de la ciutat, que paren, per a mostrar-nos el producte de la urbs, l'art. Aquest art, surt de l'angoixa i moviment, cada cop més ràpids, cotxes, motos, gent, molta gent, amunt i avall, avall i amunt, dreta, esquerra, bosses, moltes bosses, bosses del zara, bosses del caprabo (segons el poder), ràpids, més ràpids, ara, a tota velocitat. D'aquesta inèrcia i moviment, cíclica i redundant, en surt, or. Or, convertit en música, en art. Aquesta espurna de llum i esperança dins la foscor de la ciutat, aquesta llum, l'art que ens il·lumina a tots, i que en realitat, fa portable la vida.

Aquest art, venia d'un grup de músics, músics de carrers, genials, profunds, originals, música de la vida, músics de jazz. I en sa melodia, m'endinsava mentre caminava, fins que la visió de llurs instruments i llurs sons em va parar les cames, i vaig quedar immòbil davant l'espectacle. Aquell espectacle, en aquell moment, aquells músics, em van tornar la vida, en aquell moment, del camí, baixant cap a la part baixa del Gòtic, em va imnotitzar, vaig sentir un xiuxiueig, unes pampallugues i un vibrar, del cos, la vida, que semblava tornar al meu cos, al ritme d'aquella música, que de fet, sempre havia estat salvació pels meus sentiments.

És el jazz, aquella música, sorgida de tuguris i de misèria, misèria més gran que la de qualsevol espectador actual, però, que en sorgir d'aquell sentiment, el jazz esdevingué producte del sofriment, i és per això, pel que el jazz els el cura. Perquè, per mi, el jazz, fou la cura de tota aquell agent que el practicà, i el practica, el toca, el gaudeix, el sent, i el viu, el jazz, com d'altres coses, es la medicina per la vida, si més no per mi.

En aquell moment, sentí que la vida m'omplia, i seguia essent al mon, seguia pensant en les coses que pensava abans, però la musica em captivà.

Si la llum i l'espurna de vida que contemplaven els meus ulls, no era suficient, encara n'hi va haver més. Un home, trajat, com d'altres, perquè assistien molts vells reductes d'aquells temps, trajats, amb barret dels anys 30, traje dels anys 30, pose, moviments, sensacions, mirades, vells reductes fruits de la nostàlgia de vells temps, que gaudien tant com jo de la vida que se'ns representava en aquell moment, la vida que s'expressava. En aquell moment, un home i una dona jove, començaren a ballar, aleshores el sentiment es multiplicà. Els ballarins experimentaren el sentiment de la música, amb el moviment, esdevingueren plàstica, formes i colors, sorgits i regits per la música. Genial, amés, era un espectacle sorgit de la casualitat, l'espontaneïtat, prova de que vivien allò tal i com es mereixia.

Tal i com s'ha de fer, crec, vaig abandonar el lloc, submergit en l'encant, immers, immotitzat pel moment i l'acció, pels esdeveniments aliens al meu ser, però que conjugaven en aquell moment. No volia abusar del moment, de l'oportunitat, i amés, havia de repassar tots aquells sentiments que en realitat no foren reals, sinó producte de la meva ment, de la nostra imaginació, tant màgica, tant genial, que converteix allò que veiem en allò que creiem, allò que veiem, en allò que sentim. Això és art, transformar, matèria i esdeveniments en sensacions, accions, expressions. L'art és la cura a la vida, l'art, és qui ens cura i ens ensenya allò que hi ha de bo i veritable en el món.