Vida d'una... assasina? Part 2

Com quan vols no ser la passió viscuda, com quan vols no ser la persona que estima, així em sentia jo: Ofegant-lo, traent-li fins l'últim alé d'aire, plorant la seua mort dins l'ánima i oferint-li un somriure dolç i paraules tranquilitzadores. Semblava que no patia. Era feliç. Havia mort en la serenitat d'eixa maduresa sistemática que agafen totes les persones que van a morir i accepten aquest fet. En canvi jo no sabia que fer. Havia matat un home. Aixó diria la premsa. Sols jo sabre que no l'he assesinat. Havia practicat l'eutanasia a l'única persona que havia estimat, que moría per eixe mateix fet, pel meu amor trencat, per eixa situació d'angoixa constant que ell no volía patir. M'ho repetia totes les hores, en tot moment: Sense el meu amor éll no era res. I ara l'havia mort. Ara l'estime de nou. Ara, realment, després de la seua falta, l'estime.


L'estime per l'amor malalt que em professava, per estimar-me fins a la mort, per no voler trencar una promesa havent-la trencada jo. Massa bon home. Massa promte ha mort.