Victòria

El teu nom inspirava triomf i ambició, tu eres, en canvi, senzilla i pausada.
Feies olor de terra humida, de gat i de perfum de flor. Quan somreies, ho feies dolçament, amb sinceritat, i per la teva expressió jo sabia que no t'havia de tenir cap por.
Recordo com m'agradava acompanyar-te als horts, per mi eren aventures plenes d'emoció, per tu, el pa de cada dia.
Jo en aquella època, no parava de fer-te preguntes, que tu responies amb claredat, ajudant-me a conèixer la realitat. No em tractaves mai com una nena petita, dient-me bajanades, i per això, apreciava la teva companyia.
Un dia em vas portar a un hort que jo no havia vist mai, era el teu jardí secret, un petit espai on podies evadir-te. Només entrar-hi totes les flors ja em van saludar, fen gala dels seus colors. Els jacints blaus i delicats em van dir que t'havien vist plorar, les hortènsies violetes em van explicar com les mimaves, les dàlies taronges i nombroses em van xiuxiuejar que m'estimaves i els gladiols alts i ufanosos van cridar el teu nom al vent. De seguida vaig entendre perquè feies olor de flors.
De totes les flors, vas triar-ne unes quantes, i en vas fer un ram que feia brillar el trist menjador de casa teva. Em van sorprendre l'equilibri i la bellesa de la composició d'aquell ram i vaig guardar-ne un retrat a la memòria.
A l'hivern, quan ja no érem al poble, em van dir que estaves molt malalta i que segurament et moriries. No vaig voler venir-te a veure, tenia por de no reconeixe't, sense la teva alegria i vitalitat. I tampoc vaig anar al teu enterrament, perquè tot plegat em feia basarda.
L'estiu després que morissis, vaig tornar al teu petit hort de flors per recordar-te. I en arribar-hi dos gladiols altius i acolorits em van regalar el seu perfum. Semblava, com si encara no sabessin, que te n'havies anat per sempre, havíen crescut sols i ara esperaven que algú els regués. Però, només els podia regar la pluja.
Aquell estiu jo també em vaig afeccionar a fer rams de flors, però els meus, eren de flors seques i apagades.
Les flors eren la teva debilitat, ja ho sé, és per això, potser, que encara ara et recorden. I creixen, any rera any, al teu petit hort. Potser el dia que deixin de créixer, voldrà dir que ja ningú et recorda.