Viatjant per trobar-me a mi mateixa...

Les portes es varen tancar instants després de dibuixar el meu últim pas per entrar en el tren que em conduiria a ella.

Vaig seure en el primer seient que vaig trobar disponible.
Els meus pensaments s'esvaïen a mesura que el tren agafava velocitat, i mentre em deixava portar per la música del meu MP3, vaig saber que el viatge seria molt llarg si volia aconseguir arribar on m'havia proposat.

Vaig notar com una mirada se'm clavava a la meva esquena. Vaig girar-me tan bon punt vaig percebre que algú m'estava observant. Era una noia jove i prima, d'uns 20 anys. Tenia els cabells llisos i rossos, i uns ulls ametllats que es confonien amb la foscor d'unes ulleres de sol que volien amagar el que semblava una llàgrima. Aparentava ser tímida i tancada, i tot i que la seva mirada es creuava amb la meva, semblava estar perduda, sense saber on mirar, que fer. Com si el record i la seva part més melancòlica l'absorbís.

Volia seure el seu costat per oferir-li un mocador de paper i abolir les seves llàgrimes, explicar-li que jo també coneixia aquesta part de la vida, però un home amb cara seria i mirada fixa em va cridar l'atenció. Era jove i ben plantat. Tenia uns ulls grans i molt oberts. La seva mirada fixa buscava un desig entre mig dels passatgers d'aquell tren. Vestia amb una jaqueta i uns pantalons negres i corbata de colors. Aparentava un home informal sense deixar de tenir un punt divertit.
Vaig aixecar-me per apropar-me a ell, volia saber més sobre aquell home amb aire misteriós, però un nen petit em va impedir arribar-hi. Molt innocent em va explicar que una senyora l'havia convidat a un gelat a canvi del moneder de la seva mare. El seu somriure satisfactori em va fer agafar ganes de plorar i vaig deixar la idea de l'home amb aire misteriós per tornar a seure al meu seient.

Vam parar en una estació i una parella d'adolescents van seure al meu costat.
Sense vergonya ni motiu aparent per amagar-se de res ni ningú, demostraven el seu amor més salvatge davant de tothom. Els seus petons els transportaven, les seves mans ballaven el ritme de la música que jo escoltava com si ells la poguessin sentir, i les seves mirades no veien més que desig i passió.
No podia evitar anar-los mirant dissimuladament de tant en tant, fins que la meva atenció es va dirigir a les rialles de dues amigues, carregades amb bosses, que seient dos seients a la meva dreta. Devien tenir uns 14 anys i la llibertat d'haver sortit tota la tarda juntes de compres, les matava de felicitat. Reien sense motiu i això les feia brillar com autèntiques princeses.

* * *
La música del meu MP3 va canviar de cançó i jo vaig apujar el volum mentre imaginava com seria la vida de cada un dels personatges que omplien aquell vagó.

Segurament la noia rossa que plorava era més forta del que mai ningú havia imaginat. Les seves llàgrimes no semblaven afeblir-la, sinó desfogar-la.
Possiblement, l'home misteriós era tan orgullós que no aconseguiria el que es proposava tan fixament sense veure res més.
El nen creixeria i perdria la màgia de l'innocència; ja mai ningú el tornaria a enganyar.
Probablement la parella d'adolescents no duraria gaire i la passió la donarien a una altre persona.
I el que feia que les dues noies riessin tant era el fet de no saber perquè ho feien. La seva màgia sorgia, quan lliurement, brillaven com autèntiques estrelles.

Em vaig quedar adormida en aquell tren que m'havia de porta a coneixem a mi mateixa, coneixent les persones que vivien en mi. Però vaig perdre la noció del temps i no vaig acabar com era degut el meu trajecte. No vaig arribar al final del camí, no em va conduir a "ella", que era jo mateixa. I juntament amb l'oportunitat de canviar les coses i arribar al meu destí, el meu interior, vaig deixar volar milers de sentiments i records amb els quals ara només podria somiar cada nit...

Cada una d'aquelles persones viuria sempre amb mi, però jo mai ho podria saber ni podria demostrar el que pensava de cada una d'elles. Perquè la son no em va deixar eixugar les llàgrimes de la noia, ni preguntar-li a l'home perquè tant de misteri. Aconsellar als adolescents que no es deixessin perdre. Explicar a les dues amigues que l'amistat és el tresor més buscat o regalar-li al nen un gelat a canvi del seu preciós somriure. Però el temps va guanyar-me una vegada més i ara no puc fer res més que seguir esperant rere cada record que es menja les hores de la meva vida.