Viatjant amb les paraules

Un relat de: Dharam

Assegut a l’andana, recordo aquells dies de Sant Jordi com avui en què l’avi em duia a fer un tomb pel centre de Barcelona. Agafàvem el metro aquí mateix, a Sagrera, i anàvem a Plaça Catalunya. Eren altres temps, és clar, encara faltaven molts anys perquè les vies de ferro fossin substituïdes per les lluminoses ML (energia magnètica de la Terra) però érem més feliços i creatius. Avui dia tot és imatge 4D i so INSIDE; hem perdut el llegir i l’escriure, preferim la veu. Els teclats han desaparegut. Ningú recorda ni mites ni llegendes catalanes: morí Sant Jordi en ser devorada la princesa Literatura pel drac Tecnology. La evocadora lletra impresa i la bellesa de la lletra lligada no s’ensenyen en els col•legis. Només utilitzem majúscules en textos breus, i quan són necessàries.

He d’admetre que conservo l’art d’escriure i llegir gràcies al meu avi, ell em va contagiar el seu encant. Un dia com avui, anàvem al centre perquè m’impregnés de l’ambient (i per asseure’s amb l’autor del seu llibre favorit per arrencar-li una guspira del seu talent en una breu dedicatòria).

Quins temps aquells! Les diades de llibres i roses eren glorioses a casa nostra i traspassaven fronteres. Però el llibre digital, primer, i les LF (audiotextos de baixa freqüència), després, les van fer desaparèixer. Amb tot plegat, hem canviat la percepció que tenim del món i les relacions socials. Potser hem perdut la capacitat d’imaginar, d’escriure històries i la d’estimar. Només uns pocs nostàlgics de la lletra escrita continuem anant a aquells llocs mítics, conscients que l’alta tecnologia ens ha enlluernat. Una rosa i un llibre, aquest és el nostre símbol tot recordant que amor i literatura necessiten tocar-se, veure’s, olorar-se, escriure’s.

Quan arriba el metro ho fa com un sospir, silenciós. Les portes s’obren i tinc la sensació que m’endinso en un llibre fantàstic sense paraules. Seduït, cerco la història que amaga. De seguida adverteixo que les vies de llum ML fluctuen i que, a mesura que el metro avança, van adquirint formes que semblen paraules lligades. La gent no entén el fenomen, és clar, ho mira amb neguit, com una incidència que afectarà el seu viatge.

“Catalunya” sento. I les vies de llum s’acaben definint amb quatre paraules que reconec: “Fa molts anys a Líbia...” Les escric en un full mentre s’obren les portes d’aquell llibre màgic. Surto a la plaça i la creuo fàcilment, a diferència d’aquells temps en què la ciutat resplendia vitalitat. Tot seguit, arribo al meu destí: un estand blanc i senzill amb dues cadires que coixegen i una taula solitària. A sobre hi poso un bolígraf, uns fulls blancs amb les quatre paraules (no renunciem a seguir incitant a la gent a escriure). Quan m’assec, se m’acosta una nena amb dues cuetes simpàtiques atreta per les lletres... encuriosida! I pren el full. I el bolígraf. I tot seguit recita mentre escriu amb lletra lligada: “Fa molts anys a Líbia hi havia una ciutat anomenada Silena. La gent de la vila vivia angoixada, doncs un terrible drac...”

-Entens les lletres! –esclato il•lusionat.

-Me les ensenya l’àvia- respon mentre se li acosten els seus amics, encisats per aquella parla dibuixada. Jo els deixo fer, és clar, tot confiant en què la màgia de l’escriptura faci la resta. Potser Sant Jordi no és mort... perquè la princesa el va rescatar del fons de la seva ànima.

El metro arriba en un sospir a Catalunya, és clar. Però aquest cop la gent no hi entra, captivada amb les vies de llum... que s’han omplert de paraules.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Dharam

Dharam

3 Relats

2 Comentaris

2145 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Llegeixo per veure amb uns altres ulls, per sentir amb la pell de l'altre.
Escric per descobrir i per compartir... i perquè tinc masses coses que explicar-me.