Viatges interiors (1era part)

Quinze anys. Una tercera part de la meva vida, sense caminar per aquests carrers. De fet, sols havia viscut uns altres quinze anys en aquesta ciutat, aleshores un poble gran amb aspiracions. Pel que he vist aquest calorós matí de maig, caminant amb calma, ja s'ha fet aquella gran ciutat que el començament de la democràcia havia promès.
Mirant les obres de la nova estació dels ferrocarrils, al costat de la casa Bauman, veig que va de debò la intenció de convertir-se en la capital de la comarca, però segons un avi que es mirava les perforacions, ja haurien d'haver acabat fa temps, però que aquell accident de Barcelona, en el metro que estan construint, va fer repensar tot el projecte, i ara han tornat a començar de zero. També m'ha parlat d'una màquina immensa, de la que hi ha una maqueta al Raval de Montserrat i no sé que més m'ha dit, ja no l'escoltava. Li he donat les gràcies per tota la informació, després de dir-li, una mica a la força, que ja feia anys que no venia per aquí.
A mig dia he quedat amb la Koika, és diu Carme Dinares, però tots li dèiem Koika. Ens dúiem set o vuit anys, i quan vaig marxar d'aquí, ella en tindria vint-i-dos o vint-i-tres com a molt. Estava en la plenitud de la seva maduresa i tenia uns ulls verds que et deixaven clavat. Rosa i no gaire alta, però ben proporcionada, tant en el físic com en l'intel·lecte. Estava fent periodisme i estudiava idiomes. Una noia que prometia força. Sé que ara té dos fills, la Júlia i el Gerard, i que s'ha separat del cràpula que sempre havia estat el seu marit, el Joanot Fillol, un llepafils que encara no sé com va tenir-la prou engalipada com per acceptar casar-s'hi.
Tombs de la vida.
A l'ombra dels arbres del Passeig hi ha un parell de restaurants on es menja força bé, segons la meva amiga del passat. Com encara queda una hora ben bona, abans no ens retrobem en aquelles ombres, decideixo fer un tomb pel retrobat parc de Vallparadis. Visito els hipopòtams de cartró pedra i els ossos exposats a l'aire en un racó força transitat, als peus de la cartoixa. M'enfilo a la coqueta fortificació i passejo pel seu museu, i em prometo retornar quan obrin l'exposició dels retalls del passat que han desenterrat a tocar del pont de Jacquard, just on estarà la futura estació dels ferrocarrils. Reviso aquest darrer pensament, futur i passat, retrobats en un punt determinat i concret.
El passat ens parla d'un terreny de caça, a prop d'un riu, on els animals s'abeuraven i on els homes aprenien a caçar, era un indret fàcil per fer experimentar al jovent que volia assolir l'estatus de persona adulta, amb la seva primera peça de caça. En l'actualitat, i en el mateix indret, es construeix una estació de transport públic, a tocar d'un sector d'estudiants universitaris, on els joves comencen a convertir-se en adults, o potser serà on decidiran no créixer més i viure els seus somnis, una mica de temps més.
Més tombs de la vida, on tot canvia.
Per acabar el passeig, he travessat el pont que uneix la cartoixa i les esglésies de Sant Pere, que estaven fent-hi obres i no les he pogudes visitar, ni amb el meu passi especial; l'església té els seus codis, i no casen amb els meus, per més que alguns no hi vulguin trobar diferències.
Església i estat, tot una, en un camí on el destí és l'eternitat. Uns de la vida més enllà de la vida, i els altres, en tinta sobre paper, en teles pintades o pedres esculpides. Si sabessin quan efímers ens semblen tots els seus somnis, i que de fet, no deixen de ser-ho, efímers.
A tres quarts d'una m'estic en el Tívoli consumint un aperitiu, sota l'ombra dels magnífics arbres del Passeig. El nom del local m'agrada, els darrers quinze anys he estat més d'un cop en aquest poble a tocar de Roma, lloc d'estiueig, amb els seus famosos jardins, plens d'aigua, de verd, i d'estrangeres joves que si passegen, molts cops soles. Un bon llatí ha de saber aprofitar aquestes circumstàncies, però aquesta història no caldrà comentar-li a la Koika. Potser ella també coneix el lloc.
-Records del passat?
La seva veu em retorna al present, encara no m'ha donat temps d'obrir els ulls, que ja contraataca.
-No volia quedar-me en aquest lloc, per dinar, si vols, ens hi quedem.
M'aixeco de la cadira, tants anys sense veure-la, ni escoltar-la. Tants anys de visitar Tívoli, cercant una mala substituta d'ella. El reflex servil, educat, d'un cavaller amb experiència s'ha ensorrat en mirar-li els ulls. Segueixen preciosos, com els vaig poder deixar escapar? Com em vaig allunyar d'una dóna així?
-Koika, tants anys... -dos petons de germà, prement suaument els seus braços, les galtes fresques, malgrat la calor.
-Sort que he aparcat be el cotxe, amb aquesta calor he hagut de posar l'aire condicionat... m'has dit com abans... gràcies, veig que encara et queda un petit racó de memòria... han passat tantes coses.
-Vols seure, o demano el compte?
-Seiem, crec que aquest nom de Tívoli t'ha de portar records agradables, de ben segur. Per cert, t'he de dir Giulio?
-Si ho vols pots dir-me "ase com fuig".
-No voldria retornar a aquell moment...
-Giulio estarà bé, gràcies, és el que posa en el meu passaport.
Les nostres mirades es queden penjades observant-se, per un segon, deu, una eternitat, ella segueix sent tan bonica...
Fins que veig com els colors li pugen a la cara, acota el cap i es posa unes ulleres de sol, que li amaguen els ulls, aquella mirada que tantes nits he somiat. Em sap greu, voldria enregistrar-los a la meva retina i en tancar els meus, retrobar els seus, mirant-me, eternament.
-Ja me les trec, no pateixis, encara fas aquella cara que paga tot els seus pensaments. Amb aquesta mirada no hauràs triomfat gaire en aquells jardins d'aigua de Tívoli. O potser sí? T'han deixat conquerir algun cor extraviat?
-Sempre m'has dut avantatge en aquest sentit, Koika, tu guanyes. Però et demanaria que aquest tema quedes en el meu camp personal i íntim. He estat tot sovint en aquells jardins que tu també coneixes, com deus recordar l'hostal a prop de la plaça d'Espanya, a Roma, a tocar d'aquella pizzeria amb el seu jardí.
-Tenia divuit anys, i tu... eres tan... adulador, no exactament adulador, però sabies com captar el meu interès.
-Vaig captar alguna cosa més...
-Aleshores era la teva dóna, totalment.
-Sense papers.
-A tu sempre t'ha agradat estar en llocs on no calen papers oficials.
-He canviat, algunes coses, de la meva vida.
-Però encara em somies a mi.
Es torna a treure les ulleres, millor així, però sembla que la conversa arriba a un punt sense continuació, a un cul de sac. Com sol passar en aquestes situacions, arriba la cambrera, una noia jove, no gaire lluny de l'edat de la Koika a Roma.
Demana un vermut negre, amb gel i prou.
Ella tampoc no ha canviat gaire, segueix amb la seva beguda preferida per abans de dinar. No és un vici, és un costum, una tradició que vàrem iniciar en la nostra joventut i que tots dos continuem avui.
-Algunes coses no canvien -vaig comentar.
-Les dones com jo, no canviem gaires coses. Ni anys que passin.
-Com estan els teus pares?
-Com ja deus saber, el meu pare va morir d'una embòlia, ja en duia tres o quatre, i l'última, que va ser fluixa, se'l va endur quan ja tornava cap a casa.
-Ho sé, sí.
-Ja veig que no et fa fred ni calor.
-He estat a Roma i Pisa, tots aquests anys, gràcies a ell.
-La feina la vas buscar tu.
-Jo volia dur-te amb mi, en vàrem parlar força, recorda.
-No podia deixar la carrera a l'últim curs, no amb aquelles notes... i era jove, que volies que fes, si tu no et volies casar, i aleshores va sortir el llepafils del meu marit... i tu vas marxar, vas desaparèixer.
-En alguna cosa coincidim.
-En moltes, em penso.
-Sí, però en això de dir-li llepafils...
-El meu pare t'admirava, t'estimava, però quan va aparèixer aquell mig home, amb les seves empreses, i el seus cotxes descapotables, el seu cabell enclentxinat, els seus diners de futur... tot plegat, el meu pare era un home a l'antiga, i tu no oferies gaires garanties, et va buscar un futur estable, volia que tornessis triomfant... però vares desaparèixer del mapa, sols rebíem les teves postals de Nadal... molt poca cosa.
-I tu vas triar l'enclenxinat.
-Saps que no hi ha res que sigui tan simple com això.
-També saps tu que aquesta trobada no pot acabar sent un seguit de retrets personals, que no ens poden dur enlloc.
-Ja sabem on vols anar a parar, i que pretens, i ja et dic que no penso oposar-hi cap resistència, vull anar on tu vagis.
-Ets com et recordava.
-No és difícil, jo no he canviat gaire... si ho vols, passem del dinar i anem per feina.
-No d'aquesta manera. I no sols vull una cosa de tu, un punt concret, He vingut per alguna cosa més que el teu record, o el teu cos.
-Em sorprens, potser t'he jutjat malament.
-Podríem dir que has fet malament de jutjar-me, però ho podem solucionar.
-Estic impacient.
Ella somriu, ha guanyat el primer cara a cara, però no podríem dir que estigui tot decidit. De fet he vingut per feina, però tampoc tinc cap pressa per enllestir, i més quan tinc al meu davant alguna cosa més que un record, un desig frustrat i frustrant. Es torna a posar les ulleres fosques mentre fa un glop complagut del seu Martini fred. El seu somriure és contagiós, i faig un assentiment amb el cap, mentre prenc l'últim glop de la meva beguda, ja no gaire fresca.