Viatge pel món interior

Sí probablement no era cap gran descobriment, però era el seu descobriment. Mans com aquelles ja havien aparegut en d'altres ocasions, de fet havien aparegut en masses ocasions. Segurament si fos la primera troballa d'aquest estil hagués generat especulacions al voltant, però una mà pintada a l'interior d'una cova, en negatiu, pel sistema de bufar pintura era força habitual dins l'anomenat art parietal.
Permetria saber algunes dades sobre l'habitament d'aquella cova i ampliar el termini de les excavacions, qui sap, potser per un periode de tres mesos, però no faria que aquella cova es convertís en una nova Altamira, ni que el seu nom es trobès a l'olimp dels arqueòlegs, al costat de noms com el de Schliemnan, que tot i poder ser criticat per la seva manca de rigor científic era ja un mite per a molts.
Simplement era un més dels molts que havien trobat mans a les coves, i just per això ningú havia pensat mai seriosament en l'acció de deixar una mà a una cova. S'atribuia a cerimonies religioses, sense especificar a quin tipus de cerimonia es tractava, o a una forma de signar, però ell tenia molt clara una cosa. Deixar una mà pintada a la pared, com a minim, significava deixar la propia forma. La mà era allò que feia a l'home home, era l'eina que li permetia crear, com si fos un petit deu a la terra.
Aquelles mans a la paret eren molt importants per a ell. Gent, com ell, de milers d'anys endarrera les havien deixat allà, potser per que ell les trobés.
Gairebé eren les dues de la nit, tothom dormia a les seves tendes de campanya, sota el cel estelat. Ell, en canvi, es movia pels camins allunyant-se del campament. Una estranya força, gairebé magnética, l'atreia cap a la cova. En el seu interior sentia una fortisima necesitat inenarrable.
Arribà per fi a l'entrada de la cova, i sense que la foscor de l'interior li barrés el pas o l'intimidés ell s'endinçà pels passadisos. Un cop a dins, on la llum de la lluna ja no li feia de far, va encendre un potent focus que havia portat amb ell.
Magicament aquelles quinze mans aparegueren devant d'ell. Colocades de forma desordenada, superposades les unes amb les altrès, li ocultaven un enigme que ell cercava embadalit.
Per uns instants va romandre quiet, contemplant aquelles mans com qui pogués contemplar la capilla Sixtina o les mateixes piràmides d'Egipte. En el seu cervell aquelles grans obres tenien un sentit, com a minim estetic, però allò...
Llavors alguna cosa en el seu interior li digué que havia de participar d'aquell experiment, però com deixar la seva mà a la cova hauria estat quasi un sacrilegi, es va limitar a fer correr la seva mà esquerra per les parets, intentant encaixar-la en alguna de les siluetes.
Anà probant mans, però totes eren diferents, unes més grans, d'altres més petites, amb els dits més junts que els seus o més separats...
De sobte va veure com devant dels seus ulls apareix la silueta d'una mà que semblava coincidir amb la seva. Per asegurar-se del tot que aquella mà era igual a la seva la va col·locar sobre pedra. La gelor i l'humitat li traspasaren el cos, mentre imaginava just el moment en el que algú amb una mà identica a la seva, per alguna raó que ell desconeixia, havia deixat la seva emprempta a la roca.
Així, amb els ulls tancats va poder sentir tal calfred que li semblà que algú, desde l'altre costat feia coincidir la seva mà amb la d'ell. Envait per la por d'aquella sensació va obrir els ulls, però no va apartar els dits de la paret. En tornar a veure com el que tenia devant d'ell no era més que una pedra va llençar un sospir de tranquilitat, trencant l'ambient tens que aquella situació i els seus pensaments havien format.
Just en aquell moment de relaxació va notar com la seva mà s'enfonsava a la paret. Quan es va fixar en la roca es va adonar que allà hi havia una mà autentica. Aquells dits, sorgits de la paret s'esmonyiren entre els seus, l'agafaren amb força i el van llençar contra la paret. Ell en lloc de golpejar-se contra la roca la va atravesar. Per un segón la seva capacitat de sensació es va saturar, i en una especie d'experiencia mística notà com si les seves cel·lules es fonguesin.
Quan aquella sensació va desapareixer va veure que es trovava en un altre lloc, en el qual no semblava haver-hi cap rastre de la mà que li havia dut fins allà. Va suposar que es trobava dins d'una gran cova, però de fet no va ser capaç de veure absolutament res, tot era banyat per una foscor insondable. A palpentes va poder tocar la paret i un cop ho va fer va continuar movent-se a la vegada que les seves mans avançaven per la gélida roca.
Seguint les sinuoses formes de la paret amb els dits va poder evitar gran part dels cops que s'hauria donat, però el que no va poder evitar fou la sensació d'avançar cap al desconegut. Cada nova passa que donava endevant suposava un repte que calia asumir, doncs si una cosa tenia clara era que no es podia quedar allà.
En un principi va pensar que tot alló era un somni i que el sol de dematí el despertaria, allunyant-lo d'aquella foscor en que havia caigut, però a mesura que avançà la nit va començar a dubtar que hi hagués res que el pogués treure d'aquell forat. No era conscient del temps que havia passat, però a ell li semblava que portés allà una eternitat.
Estava sol amb els seus pensaments, i aquests, enlloc d'actuar com aliats seus, el va començar a sotmetre a un estat d'histeria incontrolada. A poc a poc va sentir que li faltava l'oxigen, i així va començar a respirar cada cop més fort, gairebé de forma convulsiva. Va caure a terra de genolls i un plor desgarrat va sortir desde el fons de la seva ànima, com sempre quedant sense consol. Els seus punys es van llençar contra la sólida roca, i la van golpejar fins que les gotes de sang mullaren la seva pell. Es va llepar les ferides i el gust de la seva propia sang el va embogir. Desesperadament es va aixecar, i amb les seves últimes forces va correr topant amb les parets fins que va caure al terra en un bassal de sang, on la seva vida es va apagar.
Després de les mans es va produir un altre descobriment sorprenent. Tot va succeir quan es va voler fer un estudi estratigrafic de la cova. Una pared va endarrocar-se i van apareixer les restes d'un individu, probablement poblador d'aquell indret. En principi pel seu aspecte i per les seves característiques físiques, iguals a la de qualsevol home actual, es va creure que no debia esser gaire antic, sempre parlant en termes arqueológics, i que d'alguna forma havia quedat tancat en un estrat que no li corresponia, però quan li van aplicar les proves del Carboni 14 van comprobar que aquell individu portava gairebé 12.000 anys allà tancat.
Al poc temps la noticia va apareixer als diaris, que destacaven el fet que l'arqueòleg en cap del grup que havia fet la troballa, hagués desaparegut feia pocs dies sense poder veure com els seus mérits, a la fi, eren reconeguts.