Viatge iniciàtic

Un relat de: rnbonet

VIATGE INICIÀTIC ( Amb retalls de boira i polsim d'estrelles)

*Primera jornada.- El viatger té la ferma sospita, quasi convicció, que aquella aventura just acabada d'encetar és un camí de bojos. Per aquesta raó ha optat pel temps prudencial d'una setmana, si fa no fa. I agafant-la amb calma, perquè no s'hi juga la vida. "Els darrers cent deu quilòmetres, exigència mínima. Una experiència més, al cap i a la fi. I m'ho prendré amb paciència. Descansaré abans de cansar-me. I quan tinga set, beuré aturant-me a recer d'un arbre, si fa sol". El tren va lent, però la bellugadissa és constant, contínua. "Tinc temps fins l'endemà a les sis. Intentaré dormir, ara que l'escassa llum diürna no em permet endevinar només que bocins del paisatge.
- ‘Billetes, por favor'.
El revisor l'ha tret de la cabòria.

*Segona jornada.- A trenc d'alba, una mà li somou el muscle. Obri els ulls. I una boca amb un somriure gelat de rostre pertanyent a un cap abillat amb gorra blava li diu:
- ‘…que le despertara en.... Ya llegamos.'
El viatger baixa del tren, endormiscat encara, motxilla a l'esquena. I s'acomiada d'aquella màquina -mitjà de transport tan descansat i útil- fent-li adéus amb la mà. Es gira i veu el rètol de neó de ‘cantina', a poques passes. "Ara, abans de mamprendre la marxa vertadera... perquè no ens fem un cafè ben carregat?" I la consciència afirma, ferma, dient "sí".
Reposada l'ànsia, el viatger ha fet un discret i continu caminar pels llocs indicats. Una pujada, primer, per una carretera asfaltada; una travessada de via -mirant a un i altre costat, per si de cas-; una ascendent pujada per sendes de terra no massa fermes, i per fi, cansat pel pes que suporta a l'espatlla, ha arribat, per un senderol de pedres, a l'avistament d'unes quantes vaques i el seu pastor. I aquestes bones penyores i l'home que les guiava l'han conduit -el conductor i protector del camí sia lloat!- a recer d'un casalot pròxim. Perquè als déus del cel se'ls ha ocorregut soltar la seua plorera a doll, a cabassos. Tanta aigua i en tan poc temps, que tot mullat, gelat de fred, s'hi refugia.
- ‘ ¿Habitaciones? Sí, tenemos. También cenarás, ¿verdad?'
I el viatger sopa, mirant l'aigua com s'esmuny pels quarterons de la finestra, dibuixant-li un altre jo a taula. I com fan un repica i repicó continu als vidres del dormitori, hores després.

*Tercera jornada.- Davall un sostre clar amb escassos núvols esfilegassats, el viatger, ja caminant, estès a la vora de la via pecuària, s'estranya i rumia. "Els peus. Els peus són els ídols d'aquesta croada. D'ells depèn tot. D'ells depenem". I precisament una cosa semblant li ha dit l'esprimatxada xicota americana, nafrada la pell pel pes dels tirants de la motxilla. Ferida ja sanada, però visible. Per mor del pes que arrossega a l'espatlla des de quilòmetres, des de la frontera. "Allà, al final, tindrem per fi la glòria", afegeix. I diu que no fa res, que no vols res, que cap ungüent la sanarà, mentre no hi arribe. I ell, cada vegada més embolicat, segueix i fa camí. Informen, diuen, expliquen que a la pròxima...
I el caminant ateny que les portes de l'alberg siguen obertes, com un manà del cel, després de dues hores esperant i fent cua.
- Si això no és res!- diu un resident al Baix Ebre.- Ahir, aixecant-me a les cinc i fent més de trenta-dos quilòmetres, el lloc on pensava descansar estava ple... Vaig haver de fer via, i uns sis després m'hi vaig acomodar... Però no veges com anaven les puces! Ames i senyores del lloc! Encara em rasque...

I el caminant troba gent ben diferent i diversa al camí, que opina. "Ja ho deia el mestre. I patint, trobem el benestar quan arribem, al cap del dia." I el caminant es demana: "I per què patir per trobar conhort i benaurança? No s'estarà millor tranquil·let a casa, sense haver patit abans?" I uns altres deien: "Al final del camí trobarem la pau, el fruit que esperem després de la vigília i les passes". I el caminant es pregunta íntimament: " I per què fer la caminada, si la pau ja la tinc a la meua morada?" I algú afegia "El cansament només és un trànsit; després, en premi, tindrem la joia" I era per aquesta promesa que el portava a seguir, que l'impel·lia a oblidar-se del mal d'estómac, del clima advers, de les bombolles als peus, de les punxades al pit, del buit al cervell. No entenia aquella filosofia. Però ell seguia, motxilla a l'esquena, bordó a la mà, ignorant la fatiga del cos, lluitant contra la boira, contra la pluja, el vent i el fred.


*Quarta jornada.- "Ara, ara! Ja hem arribat a meitat camí", es diu. Provar el polp que transporta a l'avantsala de la glòria, com ha llegit milers de vegades als textos escrits que se n'ocupen, als espais dels internautes que han xafigat abans les mateixes pedres. Un polp bullit en cassola de coure. Com cal. Lentament. Per una quasi druida, amb una fórmula màgica i ancestral que s'ha repetit sense variants al llarg dels temps, mentre la vella remuga un conjur...
I entre mos i mos de polp, de pa i de xoriç, recorda el peregrí antics films de l'agent aquell, 009, mentre se li va de biaix l'esguard. Quasi com un cop de clatellada de mestre franquista, si fa no fa, ha notat un punt més amunt del coll de la camisa. Una xicota amb aire sud-americà, formosa i morena, amb pitram esbufegant per la cansera -amunt, avall la sina! ai, sí... beneït patró- seu enfront el caminant i demana un parell d'ous fregits i una llonganissa. I fent un tremolor de part alta de samarreta, pregunta de sobte:
- ‘ Señor, ¿el pulpo está bueno?'
I el caminant fa que sí amb un gest, mentre ofega polp picant amb vi blanc, fresquet, i es fa pols l'estómac."Tu estàs millor que el polp. De bon tros!", va a dir-li. No s'atreveix, però.
I ella s'arrima al viatger a l'hora del cafè. Tant, que sent al braç dret el tacte i la calor de carn femenina . I li fa la proposta:
- ‘Podríamos caminar juntos. ¿No le apetece?'


*Cinquena jornada.- "Intente recordar el cos. I els punts que m'encisava acaronar cada moment. I se'm fa present de nou la forma del seu sexe. I aquella olor com de gessamí, una vegada arribats al clímax... I ens reposem, extenuats els cossos, l'un sobre l'altre, fins abocar-nos en un somni profund."

'Un rostro inteligente. Una mirada vivaracha, penetrante... Al tiempo que penetra el mío otra parte de su cuerpo. Y soy feliz, mientras un sentimiento de gozo y de culpa me invade. Será por poco tiempo, pero valdrá la pena!'

"I aquell repòs momentani ens dóna forces, i ens convida a més embats. I una nova escomesa comença. Fent-me l'orni, ho intente de nou. Vull tornar a gaudir d'aquest cos sense angles. No sé si podré pair tanta felicitat ni tanta dolcesa!"

'Su boca contacta mi carne. Un beso, amplio, insistente, ardoroso. Unos labios que recorren mi ser más profundo, mientras su mano me acaricia la ingle, se desliza por mis caderas... y se deposita amorosamente sobre mi bajo vientre...'


*Sisena jornada.- I enfilen, tots dos, camí de les boires sense fi, agafats de la mà. I fan camí, oblidats d'un futur que està al caure, oblidadissos i oblidats d'aquella pròxima tempesta que anunciaven al calaix de la tele, la nit passada. I s'hi van fixar. I fins i tot, la comentaren. A ells dos, cofois, gens els importa. Perquè caminen junts, ben junts, dia i nit. Com la nit passada. Passada entre llençols blancs i calefacció, a un llit ample. Sense les estretors de la llitera de l'alberg. Sense el soroll dels altres caminants que s'aixequen abans de l'eixida del sol per fer el seu camí. Ells han estrenat una nit calmada, possible, entenedora. Encesa d'estels. Plena de cerques de dreceres i senderols dels cossos. De troballes desficioses. D'esclats i de carícies. D'acoblaments joiosos. Sense pluges ni vents.
I ara, contents i alegres, el cos satisfet malgrat el poc descans, caminen entre boires, agafats de la mà.


* Setena jornada... i posteriors.- Mai hagués pogut imaginar el viatger que aquella mulata d'ulls ametllats, corbes feridores, abundosa sina i sucós entrecuix fos novícia compromesa amb vots. Ni que hagués volgut gaudir dels plaers de la carn abans que, arribats a la ciutat del camp d'estrelles, ingressés a un convent de clausura. Ara, peregrí continu i etern, malalt d'una malaltia que no curen els metges ni les medecines, farà i refarà el camí, amb calor, pluja, vent o neu, a peu, contínuament. Per si de cas retroba la femella que li ha tocat el voraviu del cor.


Comentaris

  • Relat guanyador del Conte VIII - El viatge[Ofensiu]
    Màndalf | 06-02-2007 | Valoració: 10

    Molt bé, Ramon, en aquest viatge hi ha de tot com a les cases mitjanes, tren, passejada, paisatge, natura, reflexions, gastronomia, inclemències del temps, experiències sexuals...

    En primer lloc t'he de dir que m'ha agradat la seva lectura i ha estat un plaer fer-ho més d'un cop.

    Potser he trobat al faltar alguna paraula "bonetiana" d'aquelles que em fan remirar als diccionaris, però bé, tampoc és imprescindible.

    Deliciós el parèntesi líric del títol "Amb retalls de boira i polsim d'estrelles".

    El fet d'explicar-ho en tercera persona no ha entenia d'inici, pensava que volies perspectiva, una mena d'allunyament que donés més sensació d'objectivitat. Però pel gir que dóna el viatge al final del quart dia ja ho he entès millor.

    En una visió general el conte no passaria de ser una crònica d'un viatge, ben escrita, això si, a no ser que s'hi produeix un gir inesperat al mig del relat, que li dóna un caire especial. Com una barreja de viatge i sensualitat que ja avises quan introdueixes el 009 (que deu ser el 007 més IVA, entenc jo). Així el conte té dues parts: la bona crònica inicial i la sensualitat de la segona part. Quina enveja, ja m'agradaria a mi fer una excursió com aquesta... ejem ejem...

    La tercera jornada és la que he trobat més fluixeta, baixa una mica l'interès, però amb les reflexions finals s'arregla una mica.

    La quarta, perfecta, és el començament del gir.
    "Per una quasi druida," molt bé, també bé "com un cop de clatellada de mestre franquista" encara que jo li hagués tret el cop, la clatellada ja el porta incorporat.

    La cinquena m'agrada molt, et poses en la pell dels personatges, el relator deixa de ser-ho i sorgeixen els pensaments dels amants. Una barreja cultural i lingüística fantàstica la que has aconseguit en aquests paràgrafs, mestre.

    Els dubtes que tenia el viatger de la necessitat del les penúries finalment s'han aclarit en forma de noia sud-americana, això m'ha agradat. Si no hagués succeït, el pobre encara potser s'ho estaria preguntant, què coi faig aquí amb lo bé que estic a casona?

    A la sisena em pensava que et desbocaries pels carrers de la sexualitat però no, t'has quedat dolç aquest cop, potser no has volgut descendir al detalls massa carnals i ho has deixat amb un aura sensual i suau, molt ben aconseguida amb aquests pensaments entrecreuats de la cinquena jornada, que, per mi són de lo milloret del conte.


    Les frases fetes, una mica forçades les has col·locat. Sobretot la segona, de "tocar el voraviu" que l'has utilitzat en el sentit literal i no en el sentit figurat de molestar o emprenyar que té la frase feta. No sé si t'ho perdonaré mai.

    I el final si que és bonetià. Resulta que la noia en qüestió és una futura monja que vol gaudir els plaers carnals abans de clausurar la botiga. Només se't podia ocórrer a tu !!

    Gràcies pel conte, Ramon. Salut i rebolica.

    Photobucket - Video and Image Hosting

l´Autor

Foto de perfil de rnbonet

rnbonet

272 Relats

1588 Comentaris

356241 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Tururú, turrruuuurrúrúrúrú!
ES FA SABER
A TOTHOOOM
QU' AQUEST RELATAIREEE
NO S'ENFADA NI ES CABREEJAAA
PELS COMENTARIS
ADVERSOOOS
ENCARA QUEEEE
ESTIGUEN FEEEETS
AMB MALA BAVAAAA.
Tururúu!Turrurú!

*********

rnbonet ha tingut fills i ha plantat arbres. Ara, entre altres assumptes i dèries, es torba escrivint. Punt i apart. Format en llengua forastera, "por justo derecho de conquista" i "por el imperio hacia Dios" -com tots els seus congèneres a la mateixa època-, utilitza sempre per escriure aquella que li era pròpia, -és a dir, la present- per allò de la identitat i els orígens. I possiblement -caldria un psicoanàlisi seriós- per fer la guitza a la "classe dominant" del seu País. Potser. Punt i apart. Es considera agnòstic i crític, còmic i tètric, dàtil i fútil, pràctic i teòric, bàquic i anàrquic... i tots els mots plans amb titlla que vulguen vostés, i algun que altre d'esdrúixol. Quan es posa filosòfic -cosa que sol ocórrer si li toquen els testets o les barjoles- busca amb un cresol el trellat perdut per tanta gent del país, per tal de retornant-lo al seu poble -abans de fer catúfols totalment-, i veure si aquest esdevé d'una punyetera vegada un poble normal, en un país normal. S'hi cansa aviat, però. I abandona fins l'altra tocamenta. Mentrestant, ritme, paisatge i mesura. Amb qualque excès escaient, oportú. Què li anem a fer! Som de carn! Punt final.

R en Cadena


EmmaThessaM en va 'encadenar' i jo he passat la cadena a "Ada Bruguera Riera" i a "Arbequina". I a "La banyeta del badiu", i a "Biel Martí".

(descobreix què és "R en Cadena")



*¿ I si visitàreu aquest

maridatge?

Un intent de col·laboració amb gent propera. I d'RC!