Viatge imaginari

La vida m'ha passar tan de pressa! Ja som al 2030! He trobat Girona canviadíssima. Quina diferència amb la ciutat que tant em va impressionar, quan vaig arribar amb la tartana familiar des de Palafrugell per fer el batxillerat als Maristes! Tot just fa un any que varen acabar definitivament les obres del T.A.V. El retard ha estat memorable. Ja ho deien els més vells, als quals no es fa mai cas: el subsòl és ple d'aigua. Però els enginyers, ni cas. Varen començar a fer forats i més forats amb la tuneladora i no hi havia dia que els gironins no patissin inundacions d'aigua tèrbola i terrosa. No són els quatre rius, no. A més a més, hi ha una capa freàtica molt important. Però així és aquest país: arrambem amb tot el que se'ns posa per davant. Si és necessari fer venir una tuneladora d'Alemanya, doncs es paga el que faci falta, que per aquesta obra no es regateja cap despesa. No en va és un signe de modernitat molt important.

Abans d'enfilar la carretera de Palamós, contemplo la imatge que m'ha seduït tantes vegades: la Girona eterna, tocada per una llum argilosa i lívida, amb les baluernes omnipresents de Sant Feliu i la catedral i les cases penjades sobre l'Onyar. L'aigua, mandrosa i fosca a aquesta hora de la tarda, es nega a reflectir el barri vell. Amb aspecte oleaginós i cansat, l'esperat efecte òptic de simetria no es produeix i haurà d'esperar fins demà al matí. Agafo les claus del meu mini cotxe elèctric i el vaig a buscar al pàrquing de la Copa. Sí, ja sé que sempre he estat repatani cap a aquests modernismes, però al final he acabat cedint. Aquests artefactes et fan un gran servei: només has de dir-los a on vols anar i ells mateixos t'hi porten. Agafo, doncs, la banda d'asfalt que em conduirà a casa. Al cap de poc, passo per sobre del Ter pel pont de les Aigües. Després de Campdorà, arribo al Congost. L'estretor aquí és relativa, si tenim en compte les infraestructures que s'hi apleguen. Repassem: la carretera, ara autopista, de vuit carrils per la que estic circulant, el tren convencional, l'anella de les Gavarres i el tren turístic que fa la mateixa ruta que el tren petit. I a sota, el riu, és clar. Han hagut d'eixamplar el lloc per encabir-hi totes aquestes vies, de manera que la paraula congost ha perdut en gran manera el seu significat.

Després d'aquest indret, la carretera enfila la part dreta del riu, deixant a l'est Celrà i Bordils. Mirant cap a l'Oest, puc veure la immensa planura que envolta el Ter, una successió de baixes ondulacions limitades en l'horitzó per les arestes tallants del Pirineu. Després, l'ampla banda d'asfalt gira cap a llevant, a Flaça, i s'endinsa en el Baix Empordà. A la dreta destaquen les formes bovines, mansoies de les Gavarres i el poble de La Pera, ombrívol i apinyat. Quan arribo a dalt d'un petit turó, el panorama de l'esquerra, del pla entre comarques, apareix esquitxat de molins de vent: dos ginys de cent-vint metres assenyalen la situació de cada poble, deixant en la més absoluta ridiculesa l'alçada de qualsevol campanar. Prop de La Bisbal, constato l'enraonat criteri dels governants d'aquest país. Com que volien construir una variant, peti qui peti, perquè durant quaranta dies l'any es produïa a la capital de comarca un embús considerable i tothom es barallava perquè no passés pel Sud o pel Nord, han construït un viaducte que comença a l'Aigüeta i acaba a Vulpellac. Així han evitat el conflicte. Això sí: els pilars que han hagut d'aixecar al mig de la ciutat ara creen l'embús en els carrers.

Uns minuts més i arribaré al meu destí. Passo pels revolts de Torrent i de seguida arribo al trencant de Llofriu. Ja és fosc gairebé. Passo per sota de l'autopista i enfilo el petit camí del mas. Les rodes s'obren pas entre els diminuts còdols. M'aturo i surto del cotxe. Les estrelles titil·len tímidament en el cel blavís que s'ennegreix per moments. Em reben les ombres elegants dels xiprers, altius i la baluerna rocosa, perenne del mas familiar. M'envaeix una profunda, penetrant sensació de solidesa i arrelament. Feliçment, ja sóc a casa.