Viatge en busca de la veritat

Em dic Alícia, Alícia Arroyo Balladares. No sé ben bé si aquest és el meu cognom veritable, o si els de l'orfenat se l'han inventat perquè pugui tenir una identitat.
No sé d'on vinc, ningú mai m'ha volgut explicar gaires coses dels meus pares. Tots els adults de l'orfenat diuen que no en saben res, però jo sé que menteixen, ja que es posen molt nerviosos quan els pregunto sobre aquest tema. Com si els posés en un compromís...
Només sé que no em van abandonar per problemes econòmics els meus pares, ja que no em van deixar sola davant de la porta de l'orfenat, sinó que em feien companyia un bon grapat de bitllets.
Bé... em sembla que seria millor que deixés d'explicar el meu passat del qual sé tan poques coses i que comencés a explicar una mica el present.

Avui, m'ha despertat una cançó que se m'ha fet estranya. Com que estava endormiscada, no l'he pogut reconèixer amb facilitat, però a mesura que m'anava despertant m'he adonat de quina era.
Un grapat de marrecs empipadors saltaven sobre el meu llit i m'estiraven les orelles amb brusquedat.
"Moltes felicitats, moles felicitats, que t'ho passis molt bé, i nosaltres també!!"
Aquesta era la cançó que m'havia despertat, i que ells cantaven.
Aquella colla de nens no paraven de cridar i de saltar, donant-me cops i estirant-me les orelles sense parar, allò era un infern!
Sort que la senyoreta Gladis ha aparegut per la porta i ha posat pau. Però no venia sola, sinó que darrere seu venien tots els nens de l'orfenat.
-No us vaig dir que us esperéssiu, havíem de venir tots junts a felicitar-la!- ha dit la senyoreta Gladis.
-Ho sentim, volíem donar-li una sorpresa.
-Doncs quina sorpresa! Hauria preferit que us quedéssiu al llit! - He dit malhumorada.
De sobte, tota aquella quitxalla ha parat de saltar i ha anat corrents, amb el cap cot, darrere de la senyoreta Gladis.
Ella, amb un to compassiu, ha dit a tots els nens que baixessin a esmorzar, que no calia que ens esperessin, que ara baixaríem.
-No ho feien amb mala intenció, Alícia.
-Ja ho sé, però mai m'ha agradat que em despertin cridant, i tampoc m'agrada que arribi el dia del meu aniversari.
-Amb lo bonic que és aquest dia...
-No, no ho és! Un aniversari es passa amb la família, no amb un grapat de marrecs que et fan la guitza sempre que poden.
-Nosaltres som la teva família. O bé ho hauríem de ser per a tu.
-Mmmm... bé... potser sí, però... Molta gent diu que el dia del teu aniversari és especial perquè se't compleixen molts dels teus desitjos, i en cap dels meus 15 aniversaris se n'ha complit un... Per a mi, el dia del meu aniversari no és especial.

-I quins son aquests desitjos?
- Doncs m'agradaria saber una mica més sobre els meus pares, vull
saber qui sóc, i no entenc per què no m'ho voleu dir.
La senyoreta Gladis, s'ha quedat callada uns instants, i després ha dit amb delicadesa.
-Potser aquest aniversari sí que el consideraràs especial doncs.
-No sé a què et refereixes... Si m'ho volguessis explicar... - he dit amb una mica de sarcasme.
-Avui ha arribat un paquet a l'orfenat. Aquest paquet és per a tu. L'ha enviat una dona que pel que sembla es diu Anna Balladares.
-Balladares? - he dit pujant una mica el to de la meva veu.
-Sí - s'ha aixecat, ha anat cap a la porta, ha desaparegut uns segons, i ha tornat a aparèixer amb un paquet marró a les mans. - És aquest el "teu" paquet.
Nerviosa, l'he agafat, amb inseguretat i delicadesa. He estripat el paper que l'embolicava, i he descobert que darrere del paper s'hi amagava una capsa de cartró. Sota la mirada de la senyoreta Gladis, he obert la tapa d'aquella capsa tan estranya, i n'he tret una llibreteta de cuir marró, bastant vella, una nina de porcellana molt bonica, i una fotografia on hi apareixien una parella, amb un nadó en braços.
Darrere la foto, hi havia un petit escrit:

" Fa temps, vam ser una família. Potser et farà il·lusió tenir aquesta foto de record".

Amb llàgrimes als ulls, he mirat la foto amb atenció, i he intentat memoritzar els rostres dels qui devien ser els meus pares.
A continuació, he obert la llibreta, i m'ha sorprès trobar-hi un altre escrit.

" Hola estimada Alícia. Sóc la teva mare. Ara ja t'hauràs fet molt gran. Et preguntaràs per què, el teu pare i jo, vam haver de separar-nos de tu.
En aquella època, la nostra família no estava segura, i vam decidir que la millor manera de protegir-te era separar-te de nosaltres i deixar-te en aquest orfenat.
No puc informar-te de més coses, ja que encara no estem del tots segurs... Més ben dit, no estic del tot segura, ja que el teu pare va desaparèixer fa uns anys i ja no sé res d'ell. El més segur és que sigui mort...
Jo estic vivint a Galícia, treballo en un hostal senzill, quan pugui, quan tot el perill hagi passat, vindré a buscar-te."

Després d'haver llegit el missatge que m'ha deixat la meva mare, he demanat a la senyoreta Gladis que em deixés sola una estoneta, que volia estar sola i pensar.
Quan m'he quedat totalment sola, he decidit que no tenia por dels perills que poguessin envoltar la meva família, i que volia conèixer la meva mare i acabar de saber tota la veritat.
La última frase del escrit "vindré a buscar-te", ha despertat dintre meu un interès sorprenent, major al que havia tingut sempre.
Així que durant una llarga estona, he pensat la manera d'arribar a Galícia.
De sobte, a fora al pati de l'orfenat, he sentit una conversa que ha fet que s'encengués una bombeta dintre del meu cap.
La senyoreta Marripiel estava parlant amb un home que no parava de descarregar caixes plenes de verdures. Aquest home és el que ens portava les fruites i les verdures cada 3 mesos.
La senyoreta Marripiel, li ha preguntat si es volia quedar a esmorzar a l'orfenat, i ell ha contestat que no, que tenia pressa per tornar cap a Galícia, que tenia molta feina.
Galícia... Allò sonava bé. Era una bona manera de començar el meu viatge cap a la veritat.
Quan la senyoreta Marripiel s'ha acomiadat d'aquell home, i ha entrat una altra vegada a l'orfenat, jo he saltat per la finestra ( que només és a dos metres del terra) i ràpidament he entrat al camió i m'he amagat entre les pomes i les peres.
De sobte, la senyoreta Marripiel ha tornat a sortit cap al pati, i ha tingut temps de veure com m'amagava. He ofegat un crit, i m'he posat nerviosa. Com que l'home de les verdures s'ha deixat de tancar les portes del darrere, la senyoreta Marripiel m'ha pogut veure perfectament durant uns instants.
Ella s'ha posat a cridar.
-A on vas beneita! Baixa d'aquí! Alfreedd! Aturiiis! Pari el camió!
Però l'Alfred (l'home de les verdures) ja havia engegat el motor, i no sentia els crits de la pobra dona.
Jo, satisfeta, li he fet una ganyota, i li he dit adéu amb la mà. Mai m'ha caigut bé la Marripiel!
Quan he perdut de vista a la pobra dona, m'he relaxat, i he començat a pensar la manera de buscar la meva mare.
De la motxilla que m'he emportat com a equipatge, n'he tret la llibreta que m'havia regalat la meva mare, i he descobert que a l'última pàgina hi havia una adreça:

C/ de la Palma, número 4. A Coruña.

Que estrany, per què m'ha deixat aquesta adreça? No havia dit que si em reunia amb ella estaria en perill? O potser només me l'ha deixada per si volia escriure-li una carta?
Mentre donava voltes a aquests pensaments, els ulls se m'han anat tancant a poc a poc. Estic cansada, i el viatge duraria unes hores, així que m'he deixat portar pel meu cansament i he acabat adormint-me sobre un sac de peres.
Uns crits m'han tornat a despertar. Però aquesta vegada no eren els d'aquells marrecs empipadors, eren els de l'Alfred, que m'havia descobert.
Ràpidament, he agafat la motxilla, i he sortit corrents d'aquell camió. L'Alfred, m'ha perseguit uns segons, però he aconseguit perdre'l de vista.
Quan m'he aturat, he observat el lloc on em trobava. Estava enmig d'un camí envoltat de terres, solitari i trist.
He començat a perdre els nervis, i a tenir por. No m'agradava la soledat. Com podia haver abandonat l'orfenat d'aquella manera? Per què m'he precipitat tant? He pensat, però per més que hi he pensat no he trobat la solució a les meves preguntes.
Com que no sabia cap a on anar, he decidit anar fins a on em portés el camí. Després d'haver caminat més de mitja hora, m'he trobat amb dos homes vells, i els he preguntat si A Coruña estava molt lluny d'on jo em trobava. Ells, amb un somriure als llavis, m'han dit que si els acompanyava, arribaria fins aquella ciutat, i jo, com que tampoc sabia on em trobava, i ja no m'importava el que em pogués passar, he decidit acompanyar-los.
Durant tot el camí, jo no he dit res, i quan ja semblava que havíem arribat, un d'ells m'ha preguntat.
-A qui busques? A on vols anar?
-No ho sé segur. C/ de la Palma, número 4 posa aquí.- I els he ensenyat el paper.
Ells no m'han dit res més, i m'han guiat per A Coruña fins a arribar al carrer que jo tant necessitava trobar.
Un cop allí, els he donat les gràcies, i m'he separat d'ells.
He recorregut tot el carrer, esperant trobar el número 4 sobre d'una porta. Fins que finalment l'he trobat.
La casa de color salmó que portava el número 4 era molt bonica. Tenia un balconet decorat amb torretes plenes de flors de colors, i de les portes del balconet en penjaven un parell de cortines de color rosat. La porta d'entrada era de fusta, i estava oberta de bat a bat.
Amb inseguretat, he trucat el timbre, i pocs segons després, n'ha sortit una dona jove i molt bonica.
-En què puc ajudar-te petita?
-Estic buscant una persona, que crec que viu aquí.
-I qui és?
-Es diu Anna Balladares.
La dona s'ha quedat uns instants muda, i de sobte, m'ha convidat a prendre un te a casa seva.
Jo he acceptat, i quant les dues ens hem assegut en dues de les cadires que rodejaven una petita taula molt bufona, ella m'ha dit:
-Per què busques la senyoreta Balladar
es?
-Per què... és la meva mare. Què viu aquí?
Ella s'ha tornat a quedar muda, i tartamudejant ha dit:
-No... no viu aquí, i el seu marit tampoc. Hi vivien fa bastants anys, però van vendre la casa.
-Què? No! No pot ser! Si fa poc que em va arribar una carta seva! I l'adreça que em va deixar és aquesta! On viu ara? A la casa del costat? Al poble del costat? A uns quants quilòmetres d'aquí? M'hi podria portar si us plau?- he dit sense deixar que la pobra dona contestés les meves preguntes.
- Escolta petita... -ha dit suaument - la teva mare... no viu per aquí a prop, em sembla que no la podràs trobar.
-I per què no? Vostè la coneixia?
-Sí, i tant que la coneixia, però... però... fa dos anys que... que... ens la vam trobar morta. En aquesta casa...
-No! No és veritat! Ho diu per a protegir-me, oi que sí? Qui m'ha enviat la carta llavors? Si us plau... digui'm que no és veritat, digui'm que puc retrobar-me amb ella, digui'm que aviat tornarem a estar juntes!
-Ho sento...- i mentre deia aquestes paraules passava suaument la seva mà per sobre del meu cap i m'acariciava els cabells.
I amb llàgrimes als ulls, i tremolant, m'he abraçat a aquella desconeguda, i ella, m'ha acollit entre els seus braços, i m'ha dit que no plorés més, que ara ella es quedaria amb mi, i que no m'abandonaria mai més.
Mai més?