Viatge als Pirineus Catalans, Catalunya Nord i Costa Brava. (Versió Llarga. Carta a Isabel).

Un relat de: Joanjo Aguar Matoses

VIATGE A CATALUNYA NORD. MEDITERRÀNIA. PIRINEUS. COSTA BRAVA.
(Versió Llarga. Carta a Isabel Torrents i Sala)
(Revisat el 21 d'octubre del 2004)
De Joanjo Aguar Matoses.


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

ISABEL, NO SÉ QUAN PODRÉ ACABAR ESTA CARTA, PERQUÈ ÚLTIMAMENT ESTEM
EIXINT MOLT A GRAVAR, I JA NO TINC QUASI TEMPS PER A ESCRIURE.

AIXÍ QUE, PER ARA, TE L'ENVIE AIXÍ, TAL I COM ESTÀ, INCOMPLETA, SENSE
REPASSAR I SENSE CORREGIR. PERÒ, ALMENYS, TENS EL PRINCIPI, EL FINAL I
L'ESQUELET AMB L'ESTRUCTURA DEFINITIVA. I ALGUNS APUNTS, ESBOSSOS I
ANOTACIONS MOLT DESENVOLUPADES (ALGUNES JA COMPLETES) QUE REOMPLIN
L'ESQUELET.

SI VOLS, IMPRIMEIX-TE-LA, PER A POSAR-LA JUNT AMB L'ALTRA CARTA DE
TRETZE O CATORZE FULLS, DE FA QUATRE ANYS. O, SI VOLS, GUARDA-TE-LA EN
UN DISQUET, O, MILLOR, EN UN CD-ROM.
I, SI NO VOLS, DONCS NO.
COM TU VULGUES.

SI PUC, EN UN FUTUR, INTENTARÉ ACABAR ESTA CARTA ((NOTA DEL
SUBCONSCIENT: "ESTARÀS DE BROMA, ¿NO, JOANJO?")), I T'ENVIARÉ LA VERSIÓ
DEFINITIVA. PERÒ, MENSTRESTANT, JA POTS ANAR LLEGINT ESTA. (PER SI NO
ARRIBA EIXE DIA).


* * * * * * * * * * * * * ** * * * * * * * *


VIATGE A CATALUNYA NORD. MEDITERRÀNIA. PIRINEUS. COSTA BRAVA.
(Versió Llarga. Carta a Isabel Torrents i Sala).

De Joanjo Aguar Matoses.

NOTA: SI TENS ALGUN PROBLEMA AL REBRE ESTA CARTA, SI NO ES POT LLEGIR BÉ,
O SI NO T'HA ARRIBAT SENCERA, ESCRIU-ME UN E-CORREU, I TE LA TORNARÉ A
ENVIAR. ¿VAL?


Castelló de la Plana, 22 de juliol del 2004. Sueca.

Hola, Isabel, ¿com estàs? Està vist que, quasi totes les cartes que
t'envie, han de tindre complicacions

NOTA: HE COMENÇAT ESTA CARTA EL DIA 22 DE JULIOL, A LES QUATRE DE LA
MATINADA, APROXIMADAMENT. A VEURE QUAN L'ACABE, I QUAN TE L'ENVIE. (JA
VEUREM...)

, quasi totes les cartes que t'envie, han de tindre complicacions, no sé
per què.
Fa quatre anys, vaig començar a escriure't una carta d'uns tretze o
catorze fulls. I te la vaig enviar fa unes setmanes.
Ara, després de parlar amb tu per telèfon, aconseguisc la teua adreça
de correu electrònic i decidisc tornar a escriure't. Aleshores t'envie
dos o tres e-correus normals.
I no rep cap resposta teua (via electrònica).
Això ho faig estant Castelló, des de l'ordinador de la faena. (Ara visc
a Castelló, pel meu treball. Soc càmera de televisió. I ara estic en el
torn de nit, de guàrdia, per si passa qualsevol succés, per a anar a
gravar-ho).
Després de dues setmanes seguides de treball, al final torne a Sueca. I
llavors descobrisc que feia dies que havia rebut una carta teua, en ma
casa de Sueca. Una carta de paper que m'envies dient-me que no
t'apuntares bé la meua adreça electrònica. També em tornes a dir la
teua. I resulta que no era la mateixa que jo vaig apuntar en la nostra
conversa telefònica.
No puc contestar-te, perquè de seguida me'n vaig de viatge (de
vacances). Durant nou dies.
Torne a Sueca. Desfaig l'equipatge. Descanse. Veig als meus amics. Sope
amb ells. Isc de festa (és dissabte per la nit). Descanse altra vegada.
I me'n torne a Castelló.
I ací estic altra vegada. Intentant comunicar-me amb tu per enèssima
vegada. Però esta vegada ja no és d'una forma normal, com els dos o
tres e-correus que et vaig escriure fa poc, i que no llegires.
Esta vegada la carta serà més llarga, perquè vull, perquè tinc ganes
d'escriure més coses. I perquè acabe de tornar d'un viatge molt
interessant, i tinc ganes de contar impressions i peripècies.

Així que va, au. COMENCEM.

¿Recordes que en la carta de fa quatre anys, que reberes fa un mes, et
deia que el que més m'agradava de Catalunya eren el Pirineus i la Costa
Brava, encara que només els havia vist en fotos o documentals?

Doncs ara t'ho torne a repetir, i t'ho confirme. EL QUE MÉS M'AGRADA DE
CATALUNYA SÓN EL PIRINEUS I LA COSTA BRAVA. (Per ara).

I ara t'ho puc dir amb més propietat. Perquè ara ja he vist els
Pirineus Catalans, i ja he vist la Costa Brava, personalment. Ara, per
fi, ja hi estat allí. I no m'han defraudat.

Eixe viatge que he fet ha sigut per a visitar el Parc Nacional
d'Aigüestortes, als Pirineus de la part que es troba més al nordoest de
Catalunya, per a veure la Catalunya Nord (la zona de Catalunya que està
en l'estat francés des de fa tres-cents anys), i per a explorar un bon
tros de la Costa Brava, des dels acantilats de Portbou fins a la badia
de Roses, passant per Cadaqués, per Port lligat i arribant al Cap de
Creus (possiblement l'indret més emblemàtic de tota la Costa Brava).
I ha estat molt guai. M'ha agradat molt, tot.
Així que ara ja t'ho puc dir amb tot el coneixement de causa, ¿eh?,
això d'estar fascinat pels Pirineus i per la vostra costa nordest.

Val, a veure... Ara t'explicaré primer allò dels Pirineus. Després
passaré a contar-te les meues peripècies per la Catalunya Nord. I,
finalment, acabaré amb la Costa Brava, tal i com va ser el meu viatge.


ÍNDEX DEL VIATGE.

El vaig començar el dijous, 8 de juliol, dia en què vaig anar des de
Sueca fins a Sort i Rialp, passant per Lleida. I vaig aprofitar per a
visitar esta ciutat, perquè no l'havia vista mai. Allí va ser la
primera volta que vaig sentir parlar en directe en català de Lleida, i
realment vaig haver de reconéixer que se sembla una barbaritat al
català que es parla a Sueca, i a València, en general. Va ser en una
pastisseria. I, fins i tot, el caràcter del pastisser també era molt
agradable, i molt obert. Igual que els caràcters a què estic acostumat
en el meu poble.
Per cert, a Lleida vaig visitar el castell i vaig contemplar la ciutat
als meus peus. I a la vora del castell, assegut en una escala,
descansant, vaig conéixer un xic africà que li deien "Alfa". Era jove,
més o menys de la meua edat. Ara estava treballant a Lleida, però,
casualment, em va dir que conéixia València, perquè hi havia treballat
allí la temporada de la taronja. I que li agradava molt, i que pensava
tornar quan comencés altra volta la temporada de collir. Deia que també
coneixia Gandia. Era simpàtic i obert.

Els dies 9, 10, 11, 12, 13 i 14 de juliol els vaig invertir en
submergir-me a tope en els Pirineus i empapar-me a més no poder de
paisatge d'alta muntanya. I també en conéixer gent, llengües i
cultures. I altres països.

El dia 15, dijous, ja vaig fer marxa cap a la Catalunya Nord, i vaig
fer nit a Perpinyà. (Bo, a Canet Platja). Hi vaig dormir dins del meu
cotxe. No és que fos molt còmode, però com només era una nit, i damunt
era l'última... Doncs tampoc passava res.

I el divendres 16, em vaig aixecar, vaig desdejunar, vaig utilitzar el
servei de Mac Donald's (no el seu servei de menjar merda, sinó el seu
servei de cagar merda, el wàter. Com a un aseo públic. (Ara. Quan vaig
eixir, ho vaig deixar tot tant net com quan havia entrat. És a dir,
impecable)). I, aleshores, amb les necessitats orgàniques posades en
ordre, vaig baixar per Catalunya Nord bordejant la costa, i vaig
arribar a la Costa Brava. Mentre seguia baixant, la vaig explorar una
mica, sobretot Cadaqués i el Cap de Creus, fins que vaig arribar a
contemplar la immensa badia de Roses. Des d'allí vaig decidir buscar la
ciutat d'Empúries, i, al final, després de molt de temps, la vaig
trobar.
I, des d'Empúries, ja vaig reprendre el meu camí de tornada fins a
Sueca. Ara ja sense més ganes de visitar res, perquè ja estava molt
cansat.
Vaig parar per a sopar.
Vaig parar per a ajudar a una parella major que s'havia quedat sense
gasolina.
Vaig parar per a pixar i descansar una mica. Vaig conéixer a dos xics
que venien de París i se'n tornaven a Algèria, per a passar les
vacances.
Vaig parar per a descansar una altra mica. (I em vaig quedar dormit
durant dues o tres hores).
A tot això, encara no havia arribat ni a Tarragona.
Després ja vaig continuar la meua marxa d'una forma més seguida.
Vaig passar per Benicàssim, per Castelló...
I, finalment, ja ben, ben entrada la matinada (quasi a les sis del
matí) vaig arribar a Sueca. El meu poble.


IMPRESSIONS GLOBALS.

Val, a veure... T'explique en primer lloc tot allò referent als Pirineus.
Per a la meua estança allí, als Pirineus, ja havia decidit d'abans
tindre l'estació base a Sort (Pallars Sobirà), i des d'allí anar fent
totes les excursions que m'havia programat. Em quedava a dormir en un
alberg que es diu "Les Estades", del complex esportiu "Port Ainé",
entre Sort i Rialp.
Jo, el que volia era veure alta muntanya, i paisatges impressionants.
Volia veure què tal estaven els Pirineus Catalans, sobretat el Parc
Nacional d'Aigüestortes, i volia visitar també era Val d'Aran, perquè
sabia que allí es parlava l'aranés (una variant de l'occità). Però, a
més, volia veure Andorra (el país dels Pirineus), i també tenia
intenció de passar a França en diferents punts dels Pirineus, perquè
volia veure França, i no només la de Catalunya Nord.
I, també, molt important, no volia deixar enrere els Pirineus sense
haver vist la Vall de Benasque (Benàs, en patués), que està als
Pirineus Aragonesos. Perquè m'havien dit que la part més bonica dels
Pirineus es troba a Aragó.

Doncs bé, vaig aconseguir realitzar totes les excursions i visites que
m'havia proposat. (També, en part, perquè l'oratge el vaig tindre
bastant de cara).

I, després d'haver visitat tots eixos llocs tant diversos dels
Pirineus, i que no es troben massa massa prop uns dels altres, puc dir
que, realment, a mi, la zona dels Pirineus que més m'agrada sí que és
la que està a la part d'Aragó. Ho sent, però és així.
Per tant, de tot el que he vist d'eixe magnífic complex muntanyós, el
meu ordre de preferència quedaria, així (per ara):
1) Ordesa.
2) Vall de Benàs. Pic Anet.
3) Aigüestortes.
4) Era Val d'Aran.
Montardó. El bosc del Gerdar (preciós).
5) Estany de Sant Maurici.
6) Andorra.
7) Trajecte del Pont de Suert a la Pobla de Segur. Té unes formacions
rocoses molt curioses. També està guai. I és preciós veure-ho quan s'està
ponent el sol. (Encara que açò ja no és alta muntanya. Però és bonic).
Ara... la carretera és fatal. Vint quilòmetres de corbes xungues i
angoixants. Les pitjors que he fet en tot el meu viatge, i, damunt, vàries
vegades. ¡I mira que n'he fet, de quilòmetres, eh! Quasi tres mil, en
total.

Jo, fa anys, ja vaig estar al Parc Nacional d'Ordesa, a Aragó. I em va
encantar. Per això tenia tantes ganes de tornar als Pirineus.
També havia vist, en un altre viatge, una xicoteta part dels Pirineus
Navarresos i Bascos. Que no estaven malament, però ja no era allò de
l'alta muntanya que tant m'atrau.
Però, després de visitar el Parc Nacional d'Aigüestortes, quan vaig
anar a la vall de Benàs, i vaig tornar a contemplar eixos paisatges
tant impressionants, eixes muntanyes i pics tan alts que et lleven
l'alé, i que, per ara, només he trobat als Pirineus Aragonesos;
aleshores vaig saber que era això tot el que havia estat buscant tot el
temps. Això era el que jo volia, quan pensava sempre en Pirineus.
L'alta muntanya impressionant.
És que, allí a Ordesa, i sobretot a Benàs, es troben quasi tots els
tresmils, els pics i les muntanyes de més de tresmil metres d'altura. I
això, per força, ha de notar-se, fins i tot en les muntanyes més baixes
dels voltants, i en les seues valls.
Allí tot és més grandiós, més espectacular. Clar, estan envoltats de
grans cims, de moles colosals de roca i neu que toquen el cel...
Des de la Vall de Benàs, si camines un poc, pots veure el pic Anet, el
cim més alt de tots els Pirineus. Tres mil quatre-cents metres, crec.
¡Imaginat!
Per això m'agrada tant, la zona pirinenca d'Aragó.

Ara.., respecte als Pirineus Catalans, també haig de dir una cosa: Hi
ha un característica destacable i molt especial en el Parc Nacional
d'Aigüestortes i en era Val d'Aran, que crec que no es troba en cap
altre indret dels Pirineus. I és tota l'aigua que es veu, pertot arreu,
en forma de rierols, de cascades, de llacs, menuts i grans,
innumerables. I tot verd. És preciós. Allí saps que sempre et trobaràs
aigua fresca, faces les excursions que faces.
Això és el que fa especial a eixa zona dels Pirineus. Especialment bonica.
Potser no és tanta tanta alta muntanya com a mi m'agrada, però és un
paisatge encantador, com de conte.

¡Ah! I, una cosa curiosa. Quan estàs enmig de la Vall d'Aigüestortes,
envoltat d'arbres frondosos, i vas caminant sobre la brossa, al costat
d'un rierol amb revoltes que s'endinsen en el bosc, et dóna la
impressió que estàs entrant en un altre món, o que acabes de
traslladar-te al passat. Perquè sembla que en qualsevol moment vages a
trobar-te alguns indis nordamericans apostats entre el fullatge, amb
intenció de pescar o caçar alguna presa, que els alimentarà eixa nit.
I, també, a mesura que avances per entre els arbres, pareix que, en
eixir de l'espessura, estigues a punt de veure el seu campament, ple de
gent, desenvolupant tranquil·lament les seues activitats quotidianes.
És un moment màgic.

No sé si algú més que haja visitat Aigüestortes haurà tingut eixa
mateixa impressió. Jo, almenys, sí.


NARRACIÓ DIA A DIA.

Bé. Ara vaig ha explicar, més o menys, el que vaig fer cada dia.

PRIMER DIA DE PIRINEUS. (Segon dia de viatge. Divendres, 9-7-2004).
Estany de Sant Maurici, al Pallars Sobirà.

Per la nit, arriben a l'alberg una fotracà de motoristes, dels "Àngels
Guardians", per a passar el cap de setmana per allí. Fan una barbaritat
de soroll, sobretot perquè hi ha un que té una espècie de sirena de
policia molt estrident, i que fa molts sorolls diferents i graciosos.
Fa, fins i tot el cant d'un pollastre, kikirikíííí...
Uns xiquets que hi ha a l'alberg, de campament, s'alegren molt, diuen
que ja era hora que vingués un poc de diversió. Li ho diuen, fins i
tot, a un dels motoristes.
Conec a un motorista molt simpàtic. Viu a Tarragona, però té accent
andalús.


SEGON DIA DE PIRINEUS. (Tercer dia de viatge. Dissabte 10-7-2004). Era
Val d'Aran. França: Bagnères de Luchon, a la Gasconia.

Desdejune amb alguns dels motoristes, una parella major, home i dona.
Resulta que viuen, precisament, a Castelló, igual que jo ara, encara
que són d'altre lloc. L'home és policia nacional. Aleshores m'assabente
que "Àngels Guardians" és un grup de motoristes que són bombers i
policies, i que els encanten les motos.


Puge pel Port de la Bonaigua, cap a Baqueira.
És el primer dia que veig el Bosc del Gerdar. M'impressiona molt. És
superbonic. Quilòmetres i quilòmetres de bosc tupid, sense cap
clariana. Amb uns arbres altíssims i elegants. Coníferes.

Arribe a dalt de tot del Port de la Bonaigua. Hi ha una estació
d'esquí, parada. El paisatge és molt bonic. Ací sí que hi ha alta
muntanya, el que jo buscava.
De sobte sent un kikirikííí... Són els Àngels Guardians, que estan
donant una volta per la comarca. Hui els toca era Val d'Aran. Els
salude, però no em reconeixen.

Arribe al poble Baqueira, aquest sí que és un poble d'alta muntanya.
Allí em trobe altra vegada amb els motoristes. Els torne a saludar, i
hi ha algun que em reconeix, i em saluda.
Em passe el dia recorrent quasi tota era Val d'Aran. Poble a poble.
Vull escoltar parlar en aranés, que és una variant de l'occità. Però,
després d'hores i hores, ja em sembla impossible. He estat a Baqueira,
a Salardú, a Arties, a Valarties, a Vielha (era capital d'era Val), a
Pont d'Arròs, a Vilamós, a Les, i ningú m'ha volgut parlar en aranés
directament mentre jo li parlava en català. (També he trobat a molta
gent que no sabia aranés, només català. O, fins i tot, ni català, només
espanyol. O francés).
A dures penes, a Vielha he pogut sentir una conversa en aranés entre
dues persones, en un bar. Jo hi estava d'amagat, com qui no vol la
cosa. Però escoltava. I no entenia res, perquè parlaven molt de presa.
(Sabia que era aranés perquè sonava "estrany". No era ni català, ni
espanyol, ni francés, ni galego, ni euskara, ni anglés, ni alemany, ni
romanés, ni cap altra llengua que havia escoltat fins el moment. Per
això dic que era aranés).

FRANÇA.
Per la vesprada passe a França. Ja tenia ganes de travessar a la part
francesa perquè volia veure un altre país. Està guai això de creuar una
frontera (ara només administrativa, no física) i veure com de sobte
canvien moltes coses que t'envolten. Canvia la gent. Canvia el
caràcter. Canvia el tipus de cases, de carrers, de ciutat. Canvia la
llengua que escoltes pertot arreu. La llengua que llegeixes en les
botigues i supermercats. Canvien les marques dels productes quotidians.
Està molt guai. És com si, només per creuar una línia imaginària, et
traslladasses a un altre món. No és broma.

Vaig a Bagnères de Luchon. És un poble bonic, bastant gran per als
pobles que ja estic acostumat a veure als Pirineus. Té un balneari,
crec que del segle XIX.
Aquest poble es troba a la Gascònia, la regió on va nàixer i créixer
Cyrano de Bergerac. Forma part d'Occitània. Ací parlaven l'occità, fins
fa poc (crec). Però ara no li l'escolte a ningú.
El paisatge és molt bonic. Es nota que és més humit i frondós que a
l'altra banda dels Pirineus, la dels Catalans. Les altes muntanyes que
separen les dues vertents fan de presa per als núvols. Quasi tots es
queden retinguts a la banda francesa. El paisatge d'Aran és com el de
Gascònia, perquè també està a la vertent nord dels Pirineus.

PER FI, ARANÉS.
De França torne a Vielha altra vegada. Vaig a la llibreria "RUDA", molt
coneguda allí. Fullege llibres en aranés, i me'n compre un que parla
sobre era Val d'Aran. També compre un compact de música en aranés. És
d'un tal Santi Arisa i la Tribu. Són cançons tradicionals d'Aran
versionades a estil modern. Ja veurem com sona. Almenys, ahí sí que
escoltaré eixa llengua. (Espere que, com a mínim conserven l'esperit
originari de les cançons. M'hauria agradat més un disc amb cançons
tradicionals de veritat. Però no n'hi ha cap en la llibreria. O no n'he
trobat. Ho pregunte, i no n'hi ha).
Abans d'anar-me'n de Vielha, se m'ocorre una idea lluminosa. Vaig a la
llar del jubilat. I, efectivament, la idea resulta ser totalment
encertada. Allí sí que escolte a la gent parlar en aranés. Les persones
majors han conservat la seua llengua. Els demane permís, i m'assec al
costat d'unes dones, molt agradables, que estan jugant a cartes. I les
escolte. Els he dit que tenia moltes ganes d'escoltar eth aranés. (¡I
tant que en tenia! ¡Duc tot el sant dia intentant-ho!).
Fins i tot, un home major, en sentir el que he dit, s'acosta a mi i
comença a parlar-me en aranés. M'explica coses d'era Val d'Aran i de
Vielha. Coses d'abans, de quan ell era xicotet. Ho fa mentre fulleja el
llibre que m'he comprat abans. Li l'he deixat perquè l'home tenia
curiositat per veure les fotos que conté, fotos antigues que li duen
molts records de temps passats, i que li fan reviure coses de la seua
vall, del seu país, que només ell coneix.
Eixe home m'està parlant en aranés quasi tot el temps, i jo li parle en
català. I ens entenem molt bé. (Perquè em parla poc a poc, i vocalitza
molt bé). I, el que no comprenc, li ho pregunte.
Estic una bona estona a la llar del jubilat. S'hi està a gust, allí. És
gent acollidora.
Finalment, m'acomiade de Vielha i d'era Val d'Aran. ¡PER FI HE SENTIT
PARLAR EN ARANÉS! ¡PER FI!

* NOTA: LLENGÜES.
Al llarg del meu viatge he escoltat moltes llengues i variants de
llengües diferents. He sentit parlar en català de la ciutat de Lleida,
de les comarques del Pallars Sobirà i de l'Alta Ribagorça. Hi ha gent
que m'ha parlat en aranés (occit
à), en patués (a la vall de Benàs /
Benasque), en castellà. He sabut com és el català de Catalunya Nord i
de la seua vora. Català de Puigcerdà, de Prada, de Perpinyà, de Salses,
de Cervera. Català de Cadaquès, de Roses, de Sant Pere Pescador, de
L'Escala... (on està la ciutat romana i grega d'Empúries).
****

De Vielha a Sort no torne pel Port de la Bonaigua. El veig massa llarg,
i tot ple de corbes. Preferisc tornar pel Túnel de Vielha, així li
donaré la volta completa al Parc Nacional, i veuré les muntanyes de la
banda que encara no havia vist.
A més, eixa carretera pareix molt bona, i, encara que faça més
quilòmetres, jo crec que avançaré més, en temps.
També sé que la carretera des de la Pobla de Segur fins a Sort està en
bon estat, perquè vaig passar per ella el primer dia que vaig arribar
als Pirineus.
Per això crec que el camí des de Vielha fins a Sort, passant per la
Pobla de Segur, és tota igual de bo. I per això decidisc agafar-lo.

El tunel de Vielha és el més llarg que he travessat mai. Té cinc o sis
quilòmetres de llarg, i vas, tot recte, tot recte, per l'interior de la
muntanya. L'interior, tan interior, que no sé com no veiérem el seu
cor.
Després, quan ixes del tunel i deixes enrere eixes muntanyes tan altes,
entres a la comarca de l'Alta Ribagorça.
La carretera segueix estant perfecta. Fins el Pont de Suert, tot una
meravella.
Però no sabia el que m'esperava després.
Primera presa de contacte amb el tros de corbes del Pont de Suert a la
Pobla de Segur. I, a més, fent-se de nit. Interminable. Un infern.
Finalment, arribe a la Pobla de Segur. ¡SALVAT!
(I encara em queda arribar fins a Sort, i després a l'alberg. Uns
trenta quilòmetres. Però ja sembla un passeig).


TERCER DIA DE PIRINEUS. (Quart dia de viatge. Diumenge, 11-7-2004).
Aigüestortes, a l'Alta Ribagorça. Vall de Boí.

Hui, els motoristes se'n tornen a casa. S'ha acabat el cap de setmana.
M'acomiade de la parella que viu a Castelló, de l'andalús de Tarragona
(que encara no sé si és bomber o policia), i d'alguns motoristes més.
Ha sigut interessant conéixer-los.
Adéu, i fins una altra. Eren simpàtics, i semblaven bona gent. Alguns
una mica gamberrets o que els agradava cridar l'atenció, però bona
gent, al cap i a la fi.


Segon passe (pel matí) i tercer passe (per la vesprada) de les corbes
trajecte: Pobla de Segur - Pont de Suert. I Pont de Suert - Pobla de
Segur.
La veritat és que està vegada no ha sigut per a tant, perquè encara era
de dia (al anar i al tornar). Aleshores ha sigut quan he pogut apreciar
el paisatge que m'envoltava, i he vist que era ben bonic. I hi ha, al
llarg d'un tros del camí, unes formacions rocoses colossals que val la
pena veure, i, si pot ser, parar-se a explorar-les. (Jo no ho vaig
poder fer).


QUART DIA DE PIRINEUS. (Cinqué dia de viatge. Dilluns, 12-7-2004).
Andorra. França: Ax-les-Thermes.


Puge el Port del Pas de la Casa. És superbonic el paisatge que es veu
des d'allí. Unes muntanyes altíssimes. I això que tu ja estàs a més de
dos mil metres d'altitud.

Moltes cues de cotxes per a passar la frontera d'Andorra i entrar en
França. Em paren i em registren una mica el cotxe, perquè no soc
francés. El gendarme és amable, i graciós, fins i tot. Em pregunta, en
francés: "¿Alguna cosa que declarar: Alcohol, tabac, drogues,
cocaïna...?". Ho diu en broma, perquè veu que jo mai abans havia passat
la frontera. Jo també somric.


A Ax-les-Thermes es veu que hi ha un balneari, o alguna cosa semblant.
I també hi ha un lloc públic, en una plaça, una espècie de bassa gran
on la gent del carrer es banya els peus, perquè diuen que són aigües
medicianals.
Tinc molta fam. No he dinat. A una pastisseria compre un dolç típic de
la contrada, ja que estic allí..., per provar-ho.
De seguida, me'n torne cap a Andorra, en direcció Seu d'Urgell, i
finalment Sort.
(Altra volta cues de cotxes, a Andorra, però ara per a passar a la
banda catalana).


CINQUÉ DIA DE PIRINEUS. (Sisé dia de viatge. Dimarts, 13-7-2004). Vall
de Benàs. Forau d'Aiguallut i Pic Anet.

Quart infern de corbes Pobla Segur - Pont Suert. Em dirigisc als
Pirineus Aragonesos. Creue la frontera. Però em pense que ací també
seguiré escoltant català. Crec que açò forma part de la Franja de
Ponent. (Però ara crec que m'equivocava. 12-10-2004).

Arribe a la Vall de Benàs, en patués (de Benasc, en català, o de
Benasque, en castellà).
Per cert, en Benàs vaig sentir parlar en patués. Va ser en un lloc de
botigues.

¡Ah! I també, per casualitat, a un poble que sona a euskara, es diu
Bisaurri, vaig conéixer a l'home que està casat amb una co-propietària
del manantial de l'aigua de Veri. La fàbrica embotelladora, es troba a
Bisaurri, al costat de la carretera nacional.
Va ser per casualitat perquè jo, el que volia, només era sentir parlar
en català a Aragó, com havia sentit parlar en aranés dos dies abans a
Vielha. Perquè jo pensava que la vall de Benàs s'incloïa dins la Franja
de Ponent, zona d'Aragó on sí que sé segur que es parla català (no
mescla, sinó català, català).
El cas és que jo, anant en el meu cotxe cap a Benàs, estant ja en eixa
vall, mentre passava per dins de Bisaurri, vaig veure un home major i
vaig pensar: "A veure si aquest home és d'ací, i, com és major, a
veure si parla català". Aleshores vaig parar una mica, sense apagar el
motor, i li ho vaig preguntar.
I em va contestar en català, però no perquè allí es parlés català sinó
perquè ell havia treballat un temps a Tarragona. I que ell no era de
Bisaurri, sinó d'un altre poble més gran, que no pertany a eixa vall, i
on només es parlava castellà. A més, també em va dir que a la Vall de
Benàs no es parla català, sinó patués, que no és ni català ni castellà,
sinó una barreja de les dues llengües. I em va dir que també parlava
patués, amb els altres hómens majors de Bisaurri.
Aleshores vaig apagar el motor del cotxe, i vaig baixar, perquè la
conversa prometia ser interessant. (L'home em va dir que a ell també li
agradava això de les altres llengües).
Vam estar xerrant durant una bona estona, i llavors va ser quan em va
dir allò de l'aigua de Veri, que és un poble que hi ha més amunt de
Bisaurri. I també em va dir que també sabia parlar francés, o anglés
(no recorde, bé), perquè també havia treballat durant uns anys a un
país d'Àfrica, crec que era Gàmbia.
Ara, eixe home ja estava jubilat, i vivia a Bisaurri, un poble molt
tranquil, en contacte directe amb la muntanya i la natura. Molt bonic i
molt saludable. A ell li agradava molt.
Finalment, ens vam acomiadar, i vaig continuar anant cap a Benàs.

En la Vall de Benàs, visite el Balneari, per fora. I vaig a veure el
pic Anet. Abans passe pel Forau d'Aiguallut.
En esta vall no es veu tanta aigua ni tants llacs per totes bandes com
en Aigüestortes. Però ací, prop del Forau d'Aiguallut hi ha una cascada
molt bonica on queda enmarcat, de fons, l'Anet. Preciós. Per a fer-li
una fotografia. (I li'n faig. I no només una).

Vesprada. Me'n torne a Sort, a l'alberg.
Sisena i última sessió de les corbes Pont Suert - Pobla Segur.
M'acomiade d'eixe tram, espere que per una bona temporada.
Hui no s'ha fet tant pesat com el primer dia. I, a més, veure eixe
paisatge de les roques colossals, rogenques, amb el sol ponent-se, és
emocionant.
Però, al final, s'ha fet llarg, perquè ja tenia ganes d'arribar a
l'alberg, i descansar.

SISÉ DIA DE PIRINEUS. (Seté dia de viatge. Dimecres, 14-7-2004).
Montardó, a era Val d'Aran.

Torne a pujar el Port de la Bonaigua.
Torne a veure el Bosc del Gerdar, i m'impressiona igual que el primer dia.

Puge al Pic del Montardó des de Valarties (la Vall d'Arties). És un
desnivell de més de mil metres, des de la vall fins al cim. El puge i
el baixe. Acabe esgotat. Tot el dia caminant, quasi sense parar. Però
ha valgut la pena. El dia era impresionant. Un oratge boníssim, amb sol
i bona temperatura. El paisatge preciós, preciós. I, sobretot, el més
intens han sigut els últims vint o trenta metres abans d'arribar al
cim, quan de sobte comences a veure muntanyes i més muntanyes,
altíssimes, que s'estenen fins a l'horitzó, en totes direccions. Sembla
que estigues veient tots els Pirineus d'una sola ullada.
És un canvi brusc de punt de vista, superimpactant. Acostumat durant
tot el dia, tots els passos que pegava, a veure allà dalt les mateixes
muntanyes que t'envoltaven. Veure com canvia la perspectiva en uns pocs
minuts... et deixa sense alé. (I ja en tenies poc, per l'altura i per
la caminata).
És com pegar un bot, per a veure què hi ha a l'altra banda del mur, i
descobrir que allí s'estén l'oceà, en tota la seua infinitud. És una
sensació pareguda. Però amb una mar de muntanyes.

De volta cap a l'alberg, torne a contemplar el Bosc del Gerdar. Esta
vegada està magnífic. Ponent-se el sol, amb una llum rogenca i suau...
Preciós.
El Bosc del Gerdar crec que és allò que més m'agrada del Pallars Sobirà.


**** COMPARACIÓ ENTRE LES TRES COMARQUES: PALLARS SOBIRÀ, ALTA RIBAGORÇA,
I ERA VAL D'ARAN.
La que més m'agrada, en conjunt, és l'Alta Ribagorça. És la que té els
paisatges més escarpats i d'alta muntanya, com a mi m'agraden. Almenys,
el que vaig veure jo.
Era Val d'Aran també és molt bonica. I la pugada al Montardó,
impresionant.
El Pallars Sobirà és que no és tan alta muntanya. Però té una cosa que
no vaig trobar a les altres comarques. Un tresor. El Bosc del Gerdar.
****

SETÉ DIA DE PIRINEUS (I ÚLTIM). VAIG A CATALUNYA NORD.
(És el HUITÉ DIA del meu viatge).

El més interessant d'aquest dia són les meues vivències a Catalunya
Nord. També és quasi el més interessant de tot el meu viatge.
(Humanísticament parlant).
Pague les meues despeses en l'alberg i m'acomiade d'ell. Vaig de Sort a
La Seu d
'Urgell. De la Seu d'Urgella a Puigcerdà. I de Puigcerdà ja
travesse la frontera que separa artificialment Catalunya Normal de
Catalunya Nord. Frontera pactada entre dos estats que els importa
bastant poc l'opinió que tenen al respecte els propis habitants d'eixa
terra. (Els estats són Espanya i França, per si no estava clar).

A Catalunya Nord, em crida l'atenció una mica el ferrocarril. Les vies
són més estretes.
Després de deixar enrere Puigcerdà, vaig creuar la frontera francesa i
vaig entrar a la Catalunya Nord. He entrat per la Cerdanya, i acabaré
en el roselló.
Vaig parar en diversos pobles i anava preguntant a la gent si parlaven
en català.

Vaig estar a Bourg Madame. A Sallagousa (a l'INFO Turística). A Mont
Lluís (Ciutat fortificada de creació francesa. No té encara quatre
segles. ¿Per què serà?).

També vaig estar a Prada (des d'on es divisa el pic del Canigó).
Allí a Prada vaig conéixer a tres hòmens majors, ja jubilats, dos de
Prada i un d'Andalusia que de jove (crec que després de la guerra
civil) se'n havia anat a viure a París amb els seus pares. I, ja de més
major, es va posar a treballar en Prada. Era molt obert i molt
xerrador. I sempre li buscava el sentit graciós a les coses. Doncs als
tres els vaig sentir parlar en català. I, al d'Andalusia, també li vaig
sentir el francés i l'espanyol. Em van dir que, després de la Guerra
Civil Espanyola, va haver molt immigració de gent a Catalunya Nord. Que
era una regió d'acollida.
A més, també vaig conéixer una altra persona.
Amb eixos tres hòmens s'hi trobava conversant un xic més jove, que
estava mutilat. Li faltava part d'una cama i d'un braç. Jo no sabia a
què seria degut. I, després, ells, i el xic mateix, m'ho explicaren.
Era un refugiat de la Guerra de Bosnia, eixa que va haver fa uns deu
anys. No sé si seria un ex-combatent, o què. Però la maleïda guerra el
va marcar per a sempre.
Era un xic de Bosnia. I ara es trobava vivint a Prada. La Catalunya
Nord segueix sent poble d'acollida. ¡Ah! Per cert, eixos hòmens em van
dir que allí a Prada va viure durant molt de temps Pau Casals, el
violoncelista conegut arreu del món. I també em digueren que al
cementeri de Prada està soterrat Pompeu Fabra, el que va treballar
incansablement per a què el català modern tingués una normativa
ortogràfica o gramatical, cosa necessària en una llengua si el que es
pretén és utilitzar-la amb dignitat en tots els àmbits possibles. En
tots.

També vaig estar a Perpinyà. A Salses. I a Canet de Roselló (a Canet
Platja).
Olor de mar (salobre), dels camps (la matixa olor que per Sueca (en els
camps normals o en els horts, no en els arrossars), i dels pins del
costat de la mar (pi mediterrania, com a Sueca i voltants. ¿Olor de
resina?). Jo no sentia cap olor als Pirineus. No sé per què.
Estany de Salses i Leucate. Pinades. Semblava l'Albufera de València i
el bosc del Saler. Sí, com si hagués tornat a casa, però trobant-me
encara a sis-cents o set-cents quilòmetres d'ella. Potser és que la mar
Mediterrània també és ma casa.

SALSES. Jo buscava el monument de la Porta dels Països Catalans (o
Marencs), que l'havien inaugurat feia poc, i que havia mogut bastant
polèmica per allí. Jo sabia que estava eixint de Salses, cap al Nord. I,
casualment, allí, a l'últim poble, a l'últim carrer dels Països Marencs
(o Catalans), li pregunte a una dona major. ¡I eixa dona també parlava
en català, i era d'allí, de Salses!
Així que sí que és cert que el català es parla de Salses a Guardamar, i
de Fraga a Mahó. (Com a mínim, jo he comprovat allò de Salses).
Eixa dona em va explicar com arribar al monument. I jo li vaig
comentar, perquè era curiós, que m'havien dit que Salses era últim
poble cap al nord on es parla català. I ella em va contestar que així
era.
Però, a més, va matisar, molt dignament: "Bo. L'últim poble... O el
primer. Perquè si vens des de França és el primer que et trobes".
I també tenia raó. Molt aguda, eixa observació. Molt aguda.

ESTANY DE SALSES I LEUCATE. Era un entrant de la mar que quedava
tancat. Era molt bonic. La primera vegada que el vaig veure va ser
ponent-se el sol. Es pareixia molt a l'Albufera de València, que està
prop de Sueca. També hi havia pins pels voltants. Una mica com si fos
la pinada o el bosc del Saler, al costat de l'Albufera. Jo em sentia
com a casa. Com si hagués tornat a Sueca o València. Olor de la mar
(salobre), dels camps prop de Salses, l'aroma dels pins que hi havia
prop de la mar. (Pins mediterranis). Als Pirineus, jo no percibia cap
olor. I això que em vaig fixar en això mentre estava allí als Pirineus,
enmig les muntanyes. Però res. I va ser acostar-me cap a la mar, i
obri-se'm de nou tota la sensibilitat de l'olfacte, i vaig tornar a
percebre les aromes de la terra i de la mar.
Era com haver tornat a casa, però sabent que continuava estant a
sis-cents o set-cents quilòmetres allunyat d'ella. Era una sensació
molt estranya.

PERPINYÀ. Gent de la Mediterrània. Es notava en l'ambient que hi havia
pels carrers. I també quan t'adreçaves a algú, per a preguntar-li
qualsevol cosa. Allí són gent molt oberta, com ací, i fan molta vida al
carrer, i a les terrasses dels bars, a l'aire lliure, com ací també.

Allí a Perpinyà, de vesprada, vaig conéixer un xic d'Algèria, que,
deprés, per la nit, anant a uns concerts que hi feien per ser dijous
d'estiu (per a la gent que es quedava a la ciutat), em vaig tornar a
trobar amb ell, per casualitat, mentre ell prenia una cervesa amb la
seua companya (núvia, però ell va dir amiga o companya), en una
cafeteria o bar que es deia alguna cosa així com la "Cuina de Bretanya,
o Bretona". Era l'única a Perpinyà amb eixe nom. Eixe xic em va oferir
d'asseure'm amb ells per a conversar, i per a que els expliquès coses
del meu viatge i de la nostra situació lingüistica. A mi em va atraure
la idea, perquè ja feia molts dies que no m'asseia amb ningú a xerrar
d'una forma distessa i esplaiada, com amb els amics, i em vaig quedar
amb ells durant una bona estona. Va estar molt guai. Va ser com un oasi
d'amistat enmig d'un viatge a través del desert de sentiments.
Eixe xic d'Algèria es deia John (crec, però tampoc ho recorde ben bé),
i tenia exposada, durant eixes setmanes, una bona mostra de
cal·ligrafia àrab, al Castell dels Reis de Mallorca, a Perpinyà. Però
no la vaig poder veure, perquè ja estava tancat.

¡Ah! El cambrer de la cafeteria semblava ser amic de John i de la seua
núvia, o almenys els coneixia molt, perquè els tractava amb molta
confiança. El cambrer també era simpàtic, fins i tot amb mi, que no em
coneixia de res, però veia que jo estava molta estona xerrant amb John.
És el que jo dic, el caràcter mediterràni, eixa confiança o
espontaneitat natural que ens caracteritza. És una cosa guai.

Les urbanitzacions de la mar, i l'ambient que s'hi respirava en elles,
també eren molt semblants a les que estic acostumat a veure per ací
Sueca. Jo em vaig quedar a dormir a Canet Platja, dins del cotxe. I,
per a mi, era com si estigués a un carrer del Mareny Blau, de Platja
del Rei, de la Llastra, tot urbanitzacions de la mar d'ací Sueca. No es
diferenciava en quasi res. Només que, en compte de sentir parlar en
valencià (en català de valència), o en castellà, senties parlar a tots
en francés. (Allí sí que no s'escoltava gens el català).
Però, per tot el demés, era com si tornés a estar en el meu poble. I era
estrany, perquè sabia que, a l'endemà, quan em despertés, hauria d'agafar
el cotxe i fer centenars i centenars de quilòmetres per a poder tornar
realment a Sueca. (I jo sentia que jo ja estava a Sueca. O, almenys, em
trobava com a Sueca, o com a València).

NIT A CANET PLATJA. Comentar l'ensurt dels Gendarmerie. Jo creia que
eren Skin Heads, i que m'anaven a apallisar. Ei..., com eren de pell
clara, pèl clar, quasi rapats, estaven quadrats, i venien cap a mi
malencarats... ¡Què volies que pensara!
Després d'identificar-se i identificar-me, es van mostrar comprensius,
i, fins i tot, acabaren fent-se amables. Em van parlar en anglés, molt
correcte. Perquè veien que jo no sabia parlar francés. I, després de
l'ensurt, menys encara. Les poques paraules que sabia se'm van esborrar
momentàniament de la memòria.
Després vaig seguir dormint.


NOVÉ DIA DE VIATGE. (I últim). COSTA BRAVA.

En despertar-me, vaig anar al Mc Donald's. Després vaig desdejunar. No
menjar del Mc Donald's, sinó coses ja que duia en el cotxe.
Vaig tornar a donar-li la volta sencera a l'Estany de Salses i Leucate,
perquè tenia ganes de veure'l a la llum radiant del dia. L'altra vegada
havia sigut amb el sol ponent-se. De les dues formes la vista resulta
molt bonica.
I finalment vaig tornar a Canet Platja, em vaig acomidar d'eixe poblet,
i vaig fer marxa cap al sud, iniciant el camí de tornada a Sueca. Em
dirigia a la Costa Brava.

Per cert, de Cervera (Catalunya Nord) a Port Bou (Catalunya Normal)
vaig dur a un home major de Cervera (que parlava català). Em vaig parar
a preguntar-li com s'anava a Port Bou. I, precisament, ell tenia
intenció d'anar-hi a visitar a uns familiars. Així que el vaig
carregar. Coincidència total.

COSTA BRAVA.

M'acoste als acantilats de Port Bou. Al·lucinants. Semblen d'un altre
planeta.
Vaig al Cap de Creus. Preciós. Magnífic. Dine allí. Faig una barbaritat
de fotos a la mar, a les roques i als vaixells que s'avisten.
Visite Port Lligat. (Lligat a Dalí).
Done una volta per Cadaqués. Un poblet boniquet, boniquet... Amb una
badia de somni.
Vaig a Roses. Tenia moltes ganes de veure la Badia de Roses. És com la
de Cullera (al costat de Sueca), però molt més gran. També m'agrada
molt.

COMPARACIÓ COSTA BRAVA / COSTA BLANCA.
Costa Brava: Escarpada i abrupta. Espectacular. Impressionant. Les
tonalitats marines decauen ràpidament en un bla
u marí intens. (Causa:
La muntanya és molt abrupta i penetra molt profundmant en la mar, sense
quasi transició de colors).

Costa Blanca: També amb muntanya que entra en la mar. Immensa gamma de
tonalitats de verd i blau mar. Més que a la Costa Brava. Preciós.
Sublim. (Causa: Ací la pendent no és tan pronunciada, i dóna més joc a
la mar a què jugue amb les distintes profunditats. I cada profunditat
té un color).

M'agrada tant la Costa Brava, al Nord de Catalunya, com la Costa
Blanca, al Sud del País Valencià. Per a mi, són costes equivalents,
muntanya amb mar, roca i aigua. Les dues són precioses, les dues estan
superguais. Les dues m'encanten igual.

EMPÚRIES.
Vaig a Sant Martí d'Empúries. M'envien a Sant Pere Pescador. I després
a L'Escala, on sí que estan les ruines gregues i romanes.
Empúries ja no existeix com a ciutat, com a ciutat viva. Jo no ho
sabia, i buscava en el mapa i li preguntava a la gent per la ciutat
d'Empúries. I va resultar que l'únic que queda d'ella són les restes
arqueològiques de l'època grega i romana. No les vaig poder visitar,
perquè ja estaven tancant. Però sí que vaig donar una volta per
l'exterior, i vaig veure la mar tant preciosa que tenien a prop. Devia
ser una ciutat magnífica, en els seus temps.

De la ciutat grega i romana d'Empúries ja me'n torne directament a
Sueca. Encara em queden molts quilòmetres per davant, i està començant
fent-se de nit. Agafe l'autopista AP-7. (A PAGAR-Set Voltes. ¡Fills de
Putes! Els empresaris de l'autopista. ¡Que els follen, com fan ells amb
nosaltres!).

Durant el trajacte, pare per a ajudar a un matrimoni major que se'ls
havia acabat la gasolina del cotxe. Els duc a una gasolinera.
També conec a dos xics l'Algèria que treballen a París, i que se'n
tornaven al seu país durant unes setmanes, de vancances. Els conec a
una àrea de servei, mentre jo descansava. Ells es disposaven a dormir
al ras, en eixa àrea. Deien que anaven cap a Alacant (crec), per a
agafar un vaixell que els dugués a Algèria.

Per a tornar a Sueca, he fet vàries escales, una per a sopar i les
altres per a descansar. Fins i tot, en una arribe a dormir una bona
estona. Ja són les tantes de la nit, o de la matinada. Però ha valgut
la pena. Tenia ganes de veure la Costa Brava, i volia aprofitar que
estava tant a prop. I ho fet. He aconseguit el meu propòsit. I no em
penedisc.

FINAL DEL MEU VIATGE.

________________

(( NOTA: Açò que ve a continuació és una mica redundant en alguns
trams respecte al principi de tota esta carta. Però és que açò que vas
a llegir ho vaig escriure abans de tot, per a què no se m'oblidés. I
preferisc deixar-ho tal i com està. ¿Val? ))

Després de parlar amb tu per telèfon, fa vàries setmanes, i després
d'enviar-te aquella carta de paper tant llarga, de tretze o catorze
fulls, amb els llibres i les fotos de "Els Colors de Sueca", em vaig
animar a seguir comunicant-me amb tu mitjançant internet.

Així que, quan vaig arribar a Castelló i vaig tindre accés als
ordinadors de la faena, et vaig enviar dos o tres e-correus (crec que
tres) a ************@hotmail.com.
Però es veu que no t'arribaren, perquè resulta que tu tens l'adreça
************2002@hotmail.com. (No sé com em vaig poder confondre, per a
no escriure el número de l'any 2002).
De totes formes, a algú li degueren arribar eixos e-correus, perquè en
el meu servidor no em posava que l'adeça era incorrecta. Així que algú,
no sé qui, degué llegir el que et vaig escriure. (Ja hauria pogut
enviar-me un missatge dient-me que m'havia equivocat, ja).
Per cert, ¿què significa "yuankha_beliga"? És un nom ben estrany.

També va ser mala sort. Precisament en eixos e-correus, que els vaig
escriure relativament curts, per a la llargària de cartes a què et tinc
acostumada. ¡Vaja gràcia!
En ells vaig intentar moderar-me i restringir el meu torrent de
paraules i d'idees. Vaig buscar la simplificació, i em vaig cenyir a
uns pocs temes, molt concrets, i sense enrotllar-me. Per a així poder
mantindre una comunicació fluida amb tu, per correu electrònic.
¡I tampoc! ¡Esta vegada tampoc va poder ser!

Si mal no recorde (potser m'equivoque en alguna cosa), més o menys, el
que et vaig escriure en eixos correus va ser açò:

En el primer e-correu que et vaig enviar, et deia que m'alegrava molt
d'haver tornat a parlar amb tu per telèfon. I et deia quin era el meu
e-correu. I que ara treballava de càmera, i estic vivint a Castelló,
entre setmana.

En el segon (estranyat una mica del teu silenci, en no rebre cap
missatge teu de resposta), et vaig tornar a saludar, i et vaig comentar
que existia una web molt interessant on es poden publicar relats i
poemes. Es diu:

www.relatsencatala.com

I està molt bé. No sé si ja la coneixeràs. És una finestra que s'obri
al món, i permet mostrar la creativitat literària de moltes persones
que no tenen accés als grans circuits comercials establertos. Circuits
en paper.
Nosaltres els hem canviat per circuits electrònics. I ens hem asomat a
tot el món.
Allí, en eixa web, qualsevol persona pot publicar els seus escrits, i
qualsevol persona pot llegir-los. I és molt visitada, té prou bona
afluència de públic. Cosa que vol dir que, si hi penges alguna obra,
probablement, molta gent amb afany de devorar literatura la llegirà o
s'interessarà per ella.
Jo hi he publicat quasi tots els meus relats que ja tinc passats a
ordinador. I, per ara, alguns ja els ha llegit un cert número de
persones. Moltes més que si s'haguéssen quedat en un calaix de la meua
taula, o en el disc dur del meu ordinador.
Veges si et dones una volta per eixa pàgina d'internet. Tu també pots
publicar tot el que vulgues, si t'abelleix intentar-ho. (Si ho fas,
digues-m'ho, perquè tinc ganes de llegir obres teues).
A més, si l'únic és llegir, simplement, allí també trobaràs relats i
escriptors bastant interessants. Dels que he llegit jo, els que més
m'agraden són un xic anomenat Dacar, i un altre anomenat Heribert. Els
dos són prou bons. (I més que "prou").

Del segon e-correu ja no recorde res més del que et vaig escriure.

I, en el tercer, crec que, escamat pel teu inquietant silenci, després
de no rebre cap contestació teua a les meues cartes anteriors, et
preguntar per què no m'escrivies cap resposta. I em vaig dedicar a
especular sobre el mutisme en què et trobaves. I vaig arribar a la
conclusió que era perquè t'havia molestat que t'enviés una carta tant
llarga després de quatre anys. O, fins i tot, t'havia fet entrar por.
Per això, vaig decidir tranquil·litzar-te i et vaig dir que, si de
veritat t'havia molestat, que ho sentia. I que, si no volies que jo
t'escrigués més, aleshores ja no t'escriuria més.
Et vaig dir que, si després d'eixe tercer meu e-correu, tu ja no em
contestaves. Aleshores això significaria que no volies que jo
t'escrivís més. I, per tant, ja no ho faria mai més. (A no ser, també
vaig posar com a excepció, que succeís alguna cosa molt bona o molt
roïn. Però, per a tornar a escriure't, hauria de ser molt, MOLT).
Jo era conscient que eixes podien ser les últimes paraules que et
dirigís, perquè jo anava a complir la meua paraula. (I la vaig complir
fins que no vaig rebre la teua carta física).
En aquells moments, jo estava bastant trist, perquè sabia que
probablent ja no podria tornar a parlar amb tu, ni a escriure't res
més. Però havia de complir el que t'havia dit. Per altra banda, podria
haver-te molestat, sense saber-ho, amb les meues cartes. I jo no volia
que això continués succeint. Per això vaig decidir tallar la relació,
si tu no contestaves.

De totes formes, al final eixe e-correu, et vaig escriure un missatge
de bona voluntat. Perquè ho sentia dins la meua ànima. Et vaig escriure
que havia sigut interessant conéixer-te, i que semblaves bona persona
(i que jo seguia creient en això).

I ahí vaig acabar la tercera carta. (Sense massa esperances de tornar a
saber res més de tu).
Auguri que es veié confirmat els dies següents amb la continuació del
teu silenci sepulcral.
Per tant, passada una o dues setmanes, ja vaig donar per conclosa
definitivament, eixa relació. I vaig començar a fer-me a la idea.
Encara que em sabia greu, i em donava molta pena.
Però jo ja no podia fer res més. Si tu no volies, tu no volies. I ja està.



Per això, quan vaig tornar a ma casa, a Sueca, i vaig veure que
m'havies enviat una carta de paper, em vaig alegrar moltíssim, perquè
era com retrobar a una amiga que havies perdut fa molt de temps. Va
estar molt guai.
El que passa és que no et vaig poder contestar durant molt de temps
(fins a hui), perquè va coincidir que ja tenia planejat anar-me'n de
viatge de vacances. Era: tornar de Castelló i anar-me'n de seguida als
Pirineus. I havia de preparar-me l'equipatge, el cotxe, el menjar, i
totes les coses.
No vaig tindre temps de respondre a la teua carta. Ni durant el meu
viatge tampoc. Encara que sí que anava pensant en el que volia
escriure't. I, a mesura que visitava els diferents llocs de Catalunya
per on passava, anava incorporant noves coses a la carta que t'estava
escrivint mentalment.
I, ara, ací a Castelló, de guàrdia nocturna, esperant que succeisca
qualsevol tragèdia, per a anar a gravar-la amb la càmera, ara és quan
puc escriure't tranquil·lament, amb l'ordinador, i enviar-te la carta
per internet. (Açò ho estic escrivint el dia 22-7-2004. Abans
d'escriure tot el cos anterior de la carta. Perquè volia apuntar el que
et vaig escriure en els tres e-correus perduts en la immensitat
d'internet, abans que se m'oblidés. (A VEURE QUAN T'ENVIE REALMENT
AQUEST E-CORREU)).

Bo. I jo crec que ja està tot per hui (per "huins", perquè tot açò ho
he escrit en vàrios dies).
Crec que ja es
tà tot el que volia dir-te, per ara.

Bé, doncs, que et vaja tot molt bé. I a veure si ens veiem algun dia.
(Jo, per allí prop de Vilafranca del Penedés ja he passat algunes
vegades, però ninguna m'he pogut detindre per a visitar-te. A veure si
algun dia desvie la meua ruta i entre en Vilafranca).

Val. Doncs adéu, i bon estiu. (NO SÉ DE QUIN ANY, PERQUÈ ENCARA NO HE
ACABAT ESTA CARTA. HE ESCRIT EL FINAL, PERÒ ENCARA NO EL PRINCIPI, NI
EL COS PRINCIPAL).
(Açò d'escriure't cartes és molt emocionant, és com enfrontar-se cada
dia a una aventura diferent... És com una guerra. Saps quan comença,
però no quan acaba. Ni com. (És una guerra contra un mateix)).

Bo. Ara sí que s'ha acabat. Adéu. I fins la pròxima carta o escrit.
Adéu, Isabel.

Joanjo.

¡AH! SI T'INTERESSA, POTS GUARDAR-TE ESTA CARTA EN ALGUN DISC.
O IMPRIMIR-TE-LA, PER SI VOLS CONSERVAR-LA JUNT AMB L'ALTRA DE TRETZE O
CATORZE FULLS, DE PAPER.


Castelló de la Plana, 21 d'octubre del 2004. Sueca.
Joanjo Aguar Matoses.

Comentaris

  • Fotos del meu viatge al Pirineu Català 2004[Ofensiu]


    ____________________________


    Podeu veure fotos del meu viatge al Pirineu Català, del 2004, en esta pàgina:


    http://www.flickr.com/photos/joanjo_aguar_matoses/sets/72157621044725351/


    I podeu baixar-vos-les també a tamany original, si us agrada alguna per conservar-la, difondre-la o, fins i tot, emmarcar-la al corredor o al saló de casa. Per mi, seria un goig. ¡Total!

    Bon profit al visionat.


    MÉS FOTOS MEUES:


    http://www.flickr.com/photos/joanjo_aguar_matoses/sets/


    ____________________________

  • Fotos del meu viatge a Euskal Herria 2008 i Pirineu Aragonés 2007[Ofensiu]



    ____________________________


    Podeu veure fotos de natura preses durant el meu viatge a Euskal Herria, del 2008, i Pirineu Aragonés (catalanoparlant, això sí, tractant-se de Benasc, a la Franja de Ponent), del 2007, en esta pàgina:


    http://www.flickr.com/photos/joanjo_aguar_matoses/sets/72157620721453692/


    I podeu baixar-vos-les també a tamany original, si us agrada alguna per conservar-la, difondre-la o, fins i tot, emmarcar-la al corredor o al saló de casa. Per mi, seria un goig. ¡Total!

    Bon profit al visionat.


    MÉS FOTOS MEUES:


    http://www.flickr.com/photos/joanjo_aguar_matoses/sets/


    ____________________________

  • Ei, quina sorpresa!!![Ofensiu]
    dacar | 04-01-2005 | Valoració: 8

    M'ha sorprès molt trobar la teva opinió sobre els meus relats en aquesta carta!!!! Quina gràcia!!!! Moltes gràcies, espero que encara segueixis pensant així.

    Una abraçada.

  • Moltes gràcies, Laura.[Ofensiu]


    Gràcies, ¡oh!, Gran Reina Maga d'Orient, pel teu bonic present.

    (NOTA: Per cert, reps els meus e-correus polítics. És que no sé si t'arriben. Si és així, per favor, reenvia'ls a tota la gent que conegues).

  • Un regal![Ofensiu]
    Tiamat | 03-10-2004

    Aquesta nit jugo a ser una reina maga (tot i que sóc republicana), i m'estic dedicant a regalar els meus relats a alguns autors d'aquesta web, pels motius que siguin, perquè us els trobeu demà al matí quan obriu la pàgina.

    A tu, Joanjo, et regalo "Irgalundra" sencera, sense incloure la primera part, és clar, que és teva! Te la regalo perquè vas inspirar-me, i perquè per culpa d'això em vaig estar uns quants dies escrivint fins les 4 de la matinada, cosa que feia temps que no em passava, i que és una sensació genial..

    Una abraçada!

    Tiamat

l´Autor

Foto de perfil de Joanjo Aguar Matoses

Joanjo Aguar Matoses

204 Relats

246 Comentaris

248788 Lectures

Valoració de l'autor: 9.30

Biografia:
Sóc de Sueca, poble situat a la Ribera del Xúquer, al País Valencià i, per tant, a Marènia (com li dic jo) o Països Catalans (com li diu la resta del món).