Viatge a Andorra

Dins del Viatge a Pirineus Catalans, Catalunya Nord i Costa Brava. (La Versió Llarga. Carta a Isabel Torrents i Sala).
(Revisat el 2 de novembre del 2004)


He ampliat els comentaris sobre la meua visita a Andorra, que s'inclou dins del relat
sobre el viatge als Pirineus Catalans, Catalunya Nord i Costa Brava que vaig fer aquest
estiu. (La versió llarga d'eixe relat, la de la Carta a Isabel Torrents).

També he ampliat una mica (molt poc) el que conte sobre la Vall d'Aigüestortes.

Ací teniu la narració d'eixos dos dies (actualitzada al 2 de novembre del 2004).

_________________________________________________

TERCER DIA DE PIRINEUS. (Quart dia de viatge. Diumenge, 11-7-2004).
Aigüestortes, a l'Alta Ribagorça. Vall de Boí.

Hui, els motoristes se'n tornen a casa. S'ha acabat el cap de setmana. M'acomiade de la
parella que viu a Castelló, de l'andalús de Tarragona (que encara no sé si és bomber o
policia), i d'alguns motoristes més. Ha sigut interessant conéixer-los.
Adéu, i fins una altra. Eren simpàtics, i semblaven bona gent. Alguns una mica
gamberrets o que els agradava cridar l'atenció, però bona gent, al cap i a la fi.

Visite la Vall d'Aigüestortes. És molt bonica.
Puge al Portarró. I així enllace visualment amb el paisatge que vaig explorar ahir de
l'Estany de Sant Maurici.
En el camí de tornada, pasejant per Aigüestortes, és quan em dona la sensació que en
eixe paisatge podrien ben bé apareixer en qualsevol moment uns indis nord americans,
caçant i pescant per entre mig dels arbres.

Segon passe (pel matí) i tercer passe (per la vesprada) de les corbes trajecte: Pobla de
Segur - Pont de Suert. I Pont de Suert - Pobla de Segur.
La veritat és que està vegada no ha sigut per a tant, perquè encara era de dia (al anar i
al tornar). Aleshores ha sigut quan he pogut apreciar el paisatge que m'envoltava, i he
vist que era ben bonic. I hi ha, al llarg d'un tros del camí, unes formacions rocoses
colossals que val la pena veure, i, si pot ser, parar-se a explorar-les. (Jo no ho vaig poder fer).

_________________________________________________

QUART DIA DE PIRINEUS. (Cinqué dia de viatge. Dilluns, 12-7-2004). Andorra.
França: Ax-les-Thermes.

Dia de repòs (més o menys). Vaig a la Seu d'Urgell. Duc el cotxe a un taller mecànic,
d'OPEL, per a què em canvien l'oli. (El meu cotxe: OPEL ASTRA CARAVAN, roig
granat). El xic que m'atén parla d'una forma molt oberta i planera. Se sembla molt a la
variant del català que es parla a València, o a Sueca. És curiós, estic als Pirineus, a mig
miler de quilòmetres de casa, a punt de passar a França, i continue escoltant un accent
molt familiar, dins la mateixa llengua. Ací no parlen en "a" i en "u", com a Girona. No
diuen "mara", ni "cotxa", ni "cantu". Ací diuen "mare", cotxe" i "canto", com al meu
poble. És curiós.
Mentre canvien l'oli, dóne una volta per a visitar el poble de la Seu d'Urgell, i per a
comprar coses que necessite.
Arreplegue el cotxe, el comprove i em dirigisc a Andorra. Està a uns pocs
quilòmetres.

Entrant al país d'Andorra ja comences a veure molts centres comercials i grans
hipermercats. És una cosa que et sorprén una mica. Tant de comerç...

DESCRIPCIÓ D'ANDORRA LA VELLA (Capital d'Andorra). Impressions.
Després d'uns quants quilòmetres d'haver travessat la frontera, arribes al terme
d'Andorra La Vella. Segueixen havent hipermercats, i moltes botigues (massa). És més
o menys com m'havien contat. Tots m'havien dit que Andorra era només un carrer tot
ple de botigues. Jo no m'ho volia creure. Però sembla que sí que és així.

Deixe el cotxe en un pàrking (pagant). L'aparcament i el trànsit està impossible. Vaig
a explorar Andorra La Vella.
Després de recórrer carrers i més carrers d'eixa ciutat, de desviar-me del circuit
normal de la gent, i de veure les urbanitzacions dels afores i el paisatge que els envolta,
arribe a la conclusió que Andorra no és totalment com m'havien contat. I sí que és una
ciutat normal. No tot són botigues i més botigues. També té edificis i cases normals,
com qualsevol altra ciutat. I barris on viu la gent normal. Tot no és comerç a Andorra.
També hi ha vida corrent.

LLENGUA. Ací a Andorra s'escolta molt de castellà. Fins i tot, quan he anat a
comprar, ha hagut gent, que parlava castellà, i que m'ha mirat malament per jo parlar-los
en català. ¡Doncs que s'aguanten! Em trobe a l'únic país del món on l'única llengua
oficial és el català. ¿I encara haig de preocupar-me de com em miren si continue parlant
en la meua pròpia llengua? Jo crec que ja hi ha prou. Que aprenguen que ells no són els
amos del món. Que tots som persones, i que tots som lliures de parlar com ens done la
gana.

Explore més la ciutat. Descobrisc allà al fons el Balneari de Caldea, i atrau cap a ell
amb un magnetisme especial. M'acoste cada vegada més. És preciós, preciós... Per fora i
per dins. Des de lluny m'ha semblat una esglèssia moderna. Amb un campanar
punxegut, altíssim, altíssim... I tot fet d'espills, que reflexen el paisatge tan meravellós
que l'envolta. El verd de les muntanyes, el blanc dels núvols, el blau del cel, la llum del
Sol, radiant...
No li faig fotos (m'he deixat la càmera al cotxe, al pàrking). Però compre diferents
postals, per a recordar-lo. Caldea...

JORDI.
Busque la pizzeria D'Angelo. Ahí hi treballa un amic meu del Casal Jaume I. Li diuen
Jordi Mànyes, i també és de Sueca (País Valencià). Encara que va nàixer a Vallirana
(Catalunya). Però ara està treballant a Andorra La Vella (Andorra).
Trobe la pizzeria. Però no està Jordi. És el seu dia lliure. Li truquen per telèfon i el
localitzen. De seguida ve. Estem una estona donant voltes per la ciutat, mentre ell
m'explica coses d'eixe país i de com està la situació de la llengua. Diu que a Andorra hi
ha molt d'inmigrant espanyol i portugués. I que no es veuen amb bons ulls entre ells. Ni
els andorrans, ni els espanyols, ni els portuguesos.
Diu Jordi que ell està fent coses per promocionar l'ús del català a Andorra. (El conec. I
sé que estarà dedicant-se al dos-cents per cent). També és curiós, que haja de ser un xic
de Sueca el que vinga a ajudar als andorrans a defendre la seua pròpia llengua, i a fer
que siguen conscients que conservar-la significa conservar un tresor.
Durant la conversa, em confessa que ja està una mica fart de tanta muntanya que
l'envolta, i de no poder veure l'horitzó. Diu que ja necessita veure la mar. (És el mateix
que està començant a passar-me a mi. I només duc quatre dies als Pirineus).
Finalment, Jordi m'acompanya al meu cotxe. No vaig a dinar en eixa ciutat.
Continuaré el meu camí per Andorra, cap al Nord. Estic decidit a passar a França.

Puge el Port del Pas de la Casa. És superbonic el paisatge que es veu des d'allí. Estic
molt, molt alt. Doncs, així i tot, veig pels voltants unes muntanyes molt, molt més altes
encara. Unes muntanyes impressionants. ¡I això que ja estem a més de dos mil metres
d'altitud! Increïble.

Moltes cues de cotxes per a passar la frontera d'Andorra i entrar en França. Em paren i
em registren una mica el cotxe, perquè no soc francés. El gendarme és amable, i graciós,
fins i tot. Em pregunta, en francés: "¿Alguna cosa que declarar: Alcohol, tabac, drogues,
cocaïna...?". Ho diu en broma, somrient, perquè veu que jo mai abans havia passat la
frontera. Jo també somric. (Ni bec, ni fume, ni prenc drogues. Així que...)

FRONTERES.
A Andorra sí que hi ha fronteres amb tanques de seguretat i policies. Entre Catalunya i
Andorra. I entre Andorra i França.
En els altres llocs on travesse la frontera, entre Catalunya i França, no trobe cap tanca,
ni policia.
És que Andorra no forma part de la Unió Europea. I, a més, és un paradís fiscal. Per
això hi ha tant de control de la policia cada vegada que intentes eixir d'Andorra. (No
quan intentes entrar).

Després de passar la frontera, seguisc el camí fins a arribar al primer poble de França
que trobe. Ax-les Thermes. Vull veure com és. Però no podré seguir més avant. No tinc
més temps. Encara haig de tornar a Andorra, travessar Andorra La Vella, travessar la
frontera per a eixir, arribar a la Seu d'Urgell, i dirigir-me cap a Sort. Un llarg camí de
tornada. (I encara estic començant a endinsar-me en França).
La carretera està tota plena de corbes. No podrien haver-hi més. Però el paisatge és
bonic. Molt frondós, amb molt de fullatge. També hi ha falgueres. És nota que ja estic a
la vertent francesa dels Pirineus.
Després de molts quilòmetres, arribe a Ax-les Thermes, i aparque el cotxe com puc.
A aquest poble es veu que hi ha un balneari, o alguna cosa semblant. I també hi ha un
lloc públic, en una plaça, una espècie de bassa gran on la gent del carrer es banya els
peus, perquè diuen que són aigües medicinals.
Tinc molta fam. No he dinat. A una pastisseria compre un dolç típic de la contrada
(amb fruites del bosc), ja que estic allí..., per provar-ho. La dona que m'atén és
simpàtica. I, en general, l'altra gent que trobe a eixe poble també és agradable. No tots,
però sí la majoria.
De seguida, me'n torne cap a Andorra, en direcció Seu d'Urgell, i finalment Sort.
(Altra volta cues de cotxes, a Andorra, però ara per a passar a la banda catalana).
_________________________________________________


Castelló de la Plana, 2 de novembre del 2004. Sueca.
Joanjo Aguar Matoses.