Veu entre ventada

Sentí lleu veu entre les ombres,
cridava sola entre els pinars
d'aquell bosc sense final
que s'alçava brusc contra el cel.
Sense ordre em cridava a mi la veu

Menys cas en feia,
més seguia caminant
entre aquell vell laberint,
matolls i pins
que s'alçaren contra mi.
Sense pudor la veu no parava de gemir.

Darrera fulles plorava el sol.
Tapat el seu raig, menyspreat el seu clar
llàgrimes que queien sens consol.
Plora el mar, plora la terra
No estava sol,
doncs més ho preferia,
que entre plors d'ombra viure no volia.

S'alçà la veu contra ventada
Gemegà l'arrel de l'arbre brau
Plorà la brisa desconsolada.
Sacsejà de mi la pell eriçada
Tremolà la sang que s'aturava
Llença de lluny l'udol,
que sentí la terra del laberint.
Ja no veig més camí,
ja no veig el sol eixir.
Ja rau el meu cor dormint.