VETLLADA LITERÀRIA

Un relat de: MariaM
Per sant Jordi d’enguany. Han passat uns quants dies des d’aleshores, ho sé, però no us en vaig dir res perquè, en calent, tal vegada hagués dit el que no tocava. Ara, que m’ho miro amb un cert sentit de l’humor, que no voldria perdre mai, n’escriuré quatre paraules.
De l’ambient que es respira als carrers, plens a vessar de llibres envoltats de roses, no cal dir-ne res perquè, d’altres, ho han fet ja abastament, i més que bé.
Aquell dia ens vam reunir un grup d’amics; compartim la passió per l’escriptura, i com que ni editors ni llibreters, no ens convoquen per assistir a les nombroses signatures dels llibres que no ens han publicat, encara, de moment no estem compromesos i, des d’un parell d’anys ençà, celebrem la diada en la intimitat. Aquesta vegada fou a una casa de l’eixample; hi havia viscut el pare d’un dels amics i, tanmateix, ell, de petit. Ara no hi viu pas, però no se’n vol desprendre, per raons sentimentals, sol dir. Tots coneixem prou les aficions i les passions d’en Gustau, a banda del que sent per l’escriptura.
La trobada, en el marc d’aquella casa amb so pastós, de sostres alts, quadres i molts llibres, sobretot, fou literàriament enriquidora i festiva alhora. Temps fa temps, n’haguéssim dit “guateque”; avui dia, però, tenen lloc sense la presència de pares, es clar.
En una de les ocasions en què anava amunt i avall, repartint begudes i canapès, o senzillament, parlant amb uns i altres, vaig aturar-me davant d’ una sala oberta i il•luminada, amb les parets revestides amb unes prestatgeries curulles de llibres. Alguns d’ells folrats de pell i els lloms amb lletres daurades; n’hi havia una gran varietat, tècnics, de poesia i, no hi faltava tampoc, l’Enciclopèdia Espasa. El primer que vaig pensar era l’espai que es necessitava en altres èpoques per tal d’encabir obres i enciclopèdies, ara gairebé en desús.
No pas per ficar-hi el nas, tan sols per la curiositat que em desperta un llibre sense obrir, vaig allargar la mà per agafar-ne un. Se’m resistí. Vaig temptejar una mica més enllà, amb el mateix resultat. Lluny de desistir, vaig pujar un parell de graons de l’escaleta de fusta que semblava que era allà esperant-me.
Tan de pressa com havia pujat va ser la baixada, havent-ne descobert el secret, però. En posar els peus a terra, encara d’esquena, sentí un a alenada al clatell i unes mans abraçant-me les espatlles. La veu d’en Gustau, que m’havia descobert, el molt murri, em deia que a la post-guerra, els anys cinquanta-seixanta, per raons de censura i d’altres, hi havia, també, mancança de publicacions, i alguna gent comprava els llibres, per suposat falsos, a metres.
M’ho deia entre sorneguer i avergonyit i, tal vegada, per fer-se perdonar, el gran pecat de son pare, gosà de besar-me. Encara no em puc creure el fet d’haver celebrat el Dia del Llibre, envoltada de falsos llibres.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: