VESTIDA O DESPULLADA

Un relat de: MariaM
Era a la terrassa de Ponent, a s’hora baixa, que diuen a les Illes. Per a mi és l’hora dolça, no en dubto pas. Feia la migdiada; una becaina curta, m’he dit. Encara hi fóra de no haver-me despertat unes veus que provenien de l’interior. A la sala, amb les persianes closes, l’àvia i una amiga de la infància, atiaven els seus records i reien. Les rialles eren fresques, com si corresponguessin a les nenes de qui parlaven. Les nenes d’ahir, avui són dues àvies que celebren els vuitanta anys.
Els celebren juntes amb alegria, agraïdes d’haver viscut i reviscut. Se’m fa difícil de seguir-les-hi la conversa perquè, una a l’altra es roben les paraules. “I, aquell dia que ens van suspendre els exercicis espirituals?” I vinga riure. “I quan sor Margarita ens explicà com havíem de de dutxar-nos?” i vinga riure! I tornem-hi amb el relat, sens dubte, autèntic, tot i que ara ens pugui semblar de ficció; les sentia i me les imaginava com en una pel·lícula en blanc i negre.
Les dues amigues, ho eren des d’abans de fer la Primera Comunió. Havien anat a la mateixa escola; era de monges i, suposadament, de monges obertes avançades per l’època i perquè eren franceses. Aquell dia en plena efervescència dels exercicis espirituals, la monja encarregada, els parlà de la bondat de dutxar-se, calia dutxar-se, vestides amb una camisa de dormir...i, santa innocència, ho trobaren tan natural. Si més no, la meva àvia que, quan la mare anava a posar-la a la banyera despullada com sempre, la nena es posà a plorar compungida, insistia en què s’havia de dutxar vestida. La mare, que no se’n sabia avenir, i no podia convèncer la filla, cridà al marit per tal d’implicar-lo en aquell assumpte tan delicat. Lluís, vine. I en Lluís hi anà. Digué a la mare que s’estesin de romanços i fessin com sempre. La nena es dutxaria despullada!
La criatura, aquella nit no va dormir, pensant que desobeïa la mestra. L’endemà, però, la monja no els preguntà res sobre el particular; fou cap el migdia que tocà el tema. Amb veu notòriament suau, els digué que tant les nenes que s’havien dutxat amb camisola com si ho havien fet sense, ho havien fet bé. I ja no se’n parlà més.
Avui, recordant l’anècdota, reien d’allò més. El que no va saber l’àvia fins passat el temps, és que en Lluís s’havia entrevistat amb la monja que dirigia els Exercicis, i li digué que ella s’ocupés d’ensenyar a pensar i desenvolupar les disciplines que, d’educar la seva filla ja ho ferien a casa. I punt.

Comentaris

  • Records[Ofensiu]
    MariaM | 28-09-2019

    Certament, és real ni que no ho sembli, anaven així les coses.
    I no sóc de les Illes, ves tu, sóc de Barcelona.
    I, t'he llegit, m'agrada la teva poesia.
    Una abraçada.
    Mariam

  • Records [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 25-09-2019 | Valoració: 10

    Un relat de records entre dues àvies, molt bo i molt entretingut, que m'ha fet riure's un tan, i tant, he he he he...doncs per a dutxar-se, seria possible posar-se la bata!
    Uns records tan essencials en la vida, per a reviure's en aquest moments.
    Un plaer de lectura, MariaM
    Ets de les illes Balears? Tot pot ser. Ja em diràs, quan em llegeixes els últims dos poemes editats. Gràcies...
    Una abraçada.
    Perla de vellut

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: