Vespres d'hivern

aquest poema captiva. Potser és perquè m'hi veig força identificada. M'agraden les petites pinzellades de moments que, malgrat tenir un tint de soledat i melanconia (que em sembla genial), no estan mancats de certa tendresa i calma.

És com un petit parèntesi de tranquil·litat enmig d'un món potser massa atrafegat. Em recorda aquell moment del dia (o de la setmana) que desitjo que arribi, que em fa sentir bé, malgrat sentir certa soledat a la mirada.

Tanmateix, es veu com un poema ple del caliu que solen amagar les cases en els vespres d'hivern.

Bon poema xiqueta!

Abraçadotes.

Salz.

La quotidianitat descrita en majúscules. Petits moments de reflexió, de repàs del dia abans d'anar al llit, observats amb la mirada però amb el cor. Els ulls veuen les coses : un llum, un llibre, un sofà, una estufa. El cor sent les coses: la música, la soledat, el mal d'esquena, el silenci...

La brevetat dels versos, escrits com si no hi hagués connexió entre ells, com si només fossin apunts mentals sobre l'entorn que t'envolta, el converteixen en un poema tranquil, una successió de pensaments que es deixen llegir en veu alta per anar assaborint cada instantània que els ulls i el cort perceben.

Li he trobat una certa semblança amb "Volutes"... Els dos tenen aquest aire íntim i aquest caire personal que no permet deixar passar res per alt, tot és escrupolosament observat i transformat en mil i una sensacions.

Una altra bona troballa, ginebre!

Una abraçada.

petites coses, causes i moments quotidians , que en realitat , son la sal , el oli ,el pebre i el vinagre de la vida .
Endavant!

Expreses, volia dir...
Vinga!

Molt bona la senzillesa amb la que exprese aquesta situació, tan quotidiana "ara" en hivern

va sortir del fons del cor, ara m'he aficionat a fer relats d'amor, em deixen molt tranquil i amb pau amb tothom. Realment, fins i tot jo, em vaig sorprendre de lo tendre que m'ha quedat. Per cert he mirat els teus relats i realment, són bons. molt bons.
Petons.

Després de llegir el comentari que has fet sobre un dels meus relats, no me n'he pogut estar de llegir ne algun dels teus. aquest en especial m'ha agradat molt, senzill, però precís, escollint amb delicadesa cada paraula per descriure cada moment.

he d'afegir que el teu comentari m'ha fet somriure molt, tan de bo també m'hagués resolt algun dels meus dubtes...eh que estaria bé??bé, fins aleshores, seguiré hipotetitzant.

una abraçada ginebre!

chocolata i sucre

que bella lucidesa la seua.

He tornat perquè m'agrada, i no m'he pogut estar de dir-li-ho altra volta.

atentament el poema, tal com vaig llegir l'anterior que es diu Lírica domèstica i que ja em va fer reflexionar. M'agrada com descrius el dia a dia i d'aquest poema m'ha cridat l'atenció aquest tros :

Crua soledat.
El silenci m'envia
missatges en blanc.

Jo et vaig seguint també. Gràcies per fixar-te tu amb el meu treball.

Quan he llegit aquest haiku (així es com es diu?) m'ha vingut la imatge dels meus pares quan tornen de la feina, que venen cansats i tal. M'ha agradat molt perquè la forma d'expressar-se està perfecta. Ja m'agradaria a mi escriure així de bé!!!


Per cert, ginebre gràcies per animar-me a continuar escrivint relats i donar-me consells. Espero que em segueixis llegint i que m'assenyalis tot el que hauria de millorar.

Kisses & JUPY

perdona que no t'hagi comentat més aviat...

gràcies pel teu comentari tan elaborat sobre el meu escrit sobre els signes de puntuació...

els vespres d'hivern tenen l'encant que tu has descrit tan bú, una abraçada!

Llàtima que no nevi!

... quan em sento sol, em trobo a vegades a la masia escoltant el soroll polsegós d'un vinil de'n Miles -que en sap d'acompanyar la soledat-, i en quants moments així ha arribat un comentari ginebrenc que de la meva lletra en fa poesia i em treu per un moment de'n Miles, de la introspecció, i em fa somriure tot pensant... ja torna a ser aqui..

(en l'ultim text, suposo que tot es deu a que jo era un fill parlant de la seva
mare, i a totes les mares els toca endins sentir com un fill escriu dolor sobre la seva pròpia mare...)

Si mai et sents sola a disgust espero que t'arribi un comentari meu que en pugui fer poesia de la teva lletra ferida i et pugui fer somriure i serà la quadratura del cercle...

els haikus sempre em recorden les banderetes de festa. Totes diferents, totes esteses i petites, cridaneres, al vent, anunciant festa... totes penjant d'un cordill que recorre el carrer fent ziga-zagues de banda a banda. (Per l'himàlaia en dirien banderes d'oració, cada vegada que el vent les mou, les pronuncia i escampa).

Salut, ginebre!