Vespre a Montjuïc

VESPRE A MONTJUÏC


Vaig conèixer l'Èric en una estació de tren. Només hi érem tots dos quan el cap d'estació ens va dir que el tren d'un quart de quatre portava quaranta minuts de retard. L'Èric va dir-me que si volia anar a prendre un cafè al bar de l'estació mentre esperàvem. Vaig accedir, perquè vaig pensar que l'espera se'm faria molt llarga si em quedava tota sola en aquella estació tan tronada. El bar era ple de gent que esperaven un tren que anava en direcció contrària a la nostra. Se sentia molt de xivarri, però això no va impedir que la nostra conversa fos animada. Em va explicar que ell era taxista, però quan viatjava fora de la feina, sempre ho feia amb tren perquè estava tip de conduir. El noi era agradable; vam xerrar durant aquells quaranta minuts que em semblaren molt curts. A l'hora prevista va arribar el tren i vam pujar-hi. El viatge va ser plàcid. El paisatge em va semblar més bonic i els sotracs menys empipadors. Em va donar el seu telèfon i em va convidar a donar un volt per la ciutat amb el seu taxi, volia ensenyar-me racons que jo no havia vist mai.
- Potser sí -li vaig dir.
Arribant al nostre destí, ens vam acomiadar amb la promesa que ens tornaríem a veure molt aviat.
Un dia d'aquells que no saps què fer, el vaig trucar i vam quedar per passejar l'endemà.
Quan vaig arribar, ell m'esperava assegut als esglaons de l'escala de l'estació. El vaig veure diferent. No semblava el mateix que havia conegut uns dies abans. Anava molt arreglat i polit i em va rebre amb un somriure molt franc. Els seus cabells rossos molt llargs li donaven un aspecte infantil.
L'Èric era un noi alt. Els seus ulls eren d'un blau transparent en què es veia el fons del seu cor. Al seu costat em sentia com una nena. Portava una bossa amb uns papers de seda i uns filferros tallats a mida. Els papers de color vermell, rodonets, i els filferros, d'un pam de llargada aproximadament. També portava uns papers tallats a tires de color verd. Li vaig preguntar per què servia tot allò i em va dir que ja ho sabria més tard.
Vam voltar per Barcelona i al vespre vam pujar a Montjuïc. Va aparcar el taxi i vam començar a caminar pels seus jardins. Vam visitar el castell i els seus voltants. Jo no sabia que hi hagués llocs tan bonics. Mai no havia estat en aquells indrets.
Mentre caminàvem ell feia floretes amb aquells papers i aquells filferros que portava i les regalava a les persones que passaven pel costat, tant si eren homes o dones, joves o grans. La gent s'apartava desconfiada, pensaven que els voldria vendre o alguna cosa pitjor, però quan veien que no tenia males intencions, agafaven la flor amb un somriure. Em va dir que això ho feia sempre que passejava, fer aquelles flors era una cosa que el relaxava i li agradava veure que allò, que no tenia cap importància, feia feliç a la gent. Després me les donava a mi perquè jo els els regalés. Va ser una experiència molt agradable veure l'expressió de la gent quan veien que els feia un obsequi i que la meva acció era totalment desinteressada. A mida que es feia fosc, el noi s'anava posant més romàntic. Vam anar al Teatre Grec i vam seure als seus esglaons. Aquelles pedres guarden la gran càrrega d'energia de mil i més històries de totes les obres que s'han representat i de tots els enamorats que s'han assegut. Allà no hi havia ningú. El sol començava a amagar-se. Va acaronar-me els cabells i les mans. Jo m'ho deixava fer perquè les seves mostres d'afecte eren molt tendres. Després vam anar a sopar i a les postres, entre brindis em va començar a fer petons al coll. Jo li responia amb un somriure. Jo no puc descriure la sensació que sentia. Era un foc que em cremava per dins. L'Èric em va convidar a prendre una copa a casa seva i hi vaig accedir. Vivia en un pis molt antic del Poble Nou, molt tronat i desordenat, però en aquells moments a mi em va semblar un lloc encisador. Va posar música romàntica i em va fer un ram de floretes de diferents colors. Jo, mentrestant, mirava pel balcó la cúpula il·luminada d'una església molt propera .
Ell es va acostar per darrere i em va descordar la cremallera del vestit. El moment era màgic.
Quan l'Èric em va dir
-Vols que anem al llit?
L'encantament es va desfer en aquell mateix moment. L'escena em va semblar d'allò més absurda. Què feia jo en aquell pis tant lleig amb un noi que casi no em coneixia ? Com m'havia deixat portar d'aquella manera? On era jo mentre passava tot allò?
Havia sigut l'efecte del cava, de la música o de la poca llum?
Mai a la meva vida no m'havia sentit tan fora de lloc. Em vaig sentir enganyada encara que segurament aquell noi no havia tingut cap intenció d'enganyar-me.
La pregunta era lògica, però a mi em va semblar d'allò més grollera.
Li vaig dir que no. Que se m'havia fet molt tard i havia de marxar i que ja ens veuríem un altre dia.
Ell em va pujar la cremallera del vestit una mica desorientat pel meu canvi d'actitud i em va dir que mai no entendria les dones.
Des d'aquell dia no he tornat a veure l'Èric, encara que mai no el podré oblidar. La seva franquesa, la seva alegria, el seu gaudir de les petites coses, el seu romanticisme i la seva tendresa no són fàcils de trobar. Mai més no he conegut un home com ell.