VES PER ON

VES PER ON


Ves per on, avui m’he llevat amb la necessitat corporal d’empatollar-me una d’aquelles històries que no porten gairebé enlloc, però que tenen la virtut de desentumir els dits i el cervell davant les tecles de l’ordinador. Segurament, el neguit, diguem-li literari, es deu al fet de que ahir em vaig adormir llegint uns articles de don Arturo Pérez Reverte, irònic ell, sarcàstic i mordaç, fins i tot amb molt mala bava quan es tracta de les injustícies i corrupteles del nostre estimat i desgraciat país, però tendre i solidari amb les persones honrades i desvalgudes, com ha de fer un escriptor que tingui sentit crític i sensibilitat.

El tema d’avui me l’ha posat a les mans el meu abnegat company quan, davant de la disjuntiva de treure definitivament del llit la manteta lleugera, m’ha etzibat aquella sentència tan castellana i climatològica de “Hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo”. Per a no semblar poc erudita, he obert el Diccionario Enciclopédico de Plaza y Janés Editores” per la lletra S i he pogut comprovar que un “sayo” és una “casaca hueca y sin botones”, cosa que ja sospitava però que no tenia clar del tot. Ras i curt, que fins al nou de juny (recordem que el mes de maig té trenta-un dies) i traduït als nostres temps, ens hem de resguardar, per si de cas, amb qualsevol gavardina, americana, rebequeta o tiradet.

El refranyer és molt savi i no seré jo qui ho posi en dubte, però aquest any hem de reconèixer que s’ha passat set pobles. Perquè ja fa ben bé un mes, sobretot a les hores principals del dia, que estem patint les inclemències solars i una sequera persistent. Últimament, en aquesta terra nostra no hi plou ni que treguis totes les verges i sants junts de processó i facis tres tombs pel carrer Major de la vil•la amb pancartes i xiulets. Per tant, davant de la situació angoixant, els ciutadans ens hem deixat de proverbis i punyetes i ens hem anat alleugerint de roba, per la qual cosa ja podem admirar les nostres joves sirenes ensenyant cuixa i pitrera ( quina enveja!) perquè el cos els hi demana i, a més a més, perquè s’ha d’ensenyar quan es pot, que la joventut és efímera i ja els hi vagarà de dissimular els penjolls.

Per tant, permeteu-me que us aconselli que no feu cas del que diuen els iaios i, en llevar-vos, informeu-vos bé per la tele o la ràdio de la situació meteorològica actual. Però amb això no n’hi ha prou. Us recomano que traieu el cap per la finestra per mirar el cel i després, sortiu una estoneta al balcó per a sentir l’aire matiner en pròpia pell. Només així podreu, amb tota seguretat i després de fer tots els càlculs necessaris, obrir l’armari i escollir la vestimenta adient pel dia en curs. Ara bé, us exhorto a que no feu com aquella gent que mira com van vestits els altres vianants per prendre la seva decisió. Perquè aquí tothom fot el que li dóna la gana i et pots trobar persones amb anorak i, sobretot senyores, embolicades fins al nas en xals interminables (ara estan de moda), i, per una altra banda, gent a qui només li falta el flotador (les xancletes ja les porten posades) per a semblar que van a posar els peus en remull en qualsevol platja de la costa.

De totes maneres, deixant de banda les meves recomanacions, poseu-se el que vulgueu i sigueu feliços.