Vés amb compte amb el que desitges ...

Ell era d’aquells homes que mai matarien ni una mosca. La seva ex dona l’havia deixat per tenir sang d’orxata; “ets un babau”, li deia. Però des de la separació alguna cosa li bullia dins; alguna cosa ben diferent a la tendresa i la compassió que per a tot sentia. Tan sols tenia un pensament: com fer mal a la Laura, la seva ex dona. “Si fos possible la faria rodolar escales avall. Si tingués bigotis la llançaria del cotxe en marxa. Me la carrego!” Però mai s’atrevia ni tan sols a aixecar-li la veu.
El vespre que els mossos van trucar a casa seva per donar-li la notícia, ell estava fent la maleta d’en Pol, el seu fill, perquè la Laura li exigia que tornés el nen a casa abans de l’hora pactada. “No sé què s’ha cregut, aquesta! Quina barra que té! És que l’engegaré a dida! No sé pas què li faria!”
Des d’aquell dia viu trasbalsat; creu que els seus pensaments tenen poders funestos. No s’atreveix a desitjar res de res. L’aflicció no el deixa viure; creu que d’alguna manera ha estat ell qui ho va provocar; ho creu des que els mossos li van comunicar la mort sobtada de la Laura amb aparences de possible assassinat.