versos siderals, concebuts a l'Univers Indòmit

al voltant de mi mateix
giren satèl·lits d'incertesa.
tenen noms impronunciables,
i a vegades, en conjunció,
m'eclipsen la raó.

al voltant del meu cap,
que és un sol que no brilla,
giren planetes estrafolaris
amb noms polisíl·labs
i amb atmosferes irrespirables

-si no és que tens un aparell respiratori
fora dels canons establerts-

al voltant de mi mateix
gira la meva vida
diluïda
en una galàxia làctia
com la Via Làctia

-soc pols de cacau barrejada
amb la llet dels estels fugaços-

i des de cap telescopi
podràs veure la constel·lació del meu somriure,
perquè fa milions d'anys
que els seus astres no brillen,
ni des de cap observatori
trobaràs en mi
cap senyal
de vida intel·ligent,
perquè al meu planeta
fa mil.lenis que es va extingir,
després de no haver superat
l'Era Glacial
del teu silenci.

i ara sóc
un Sistema Solar atípic,
sense vida,
amb el sol que em batega
al bell mig del pit estel·lar
mentre s'apaga,
cor,
en espera
d'una imminent Supernova.