Vermell (V-VII i escaig)

V Arriba el matí següent...

i la veritat és que els dies passen com qui veu ploure. No treballo, no estudio, no escric. No faig res de res. Només em limito a passejar i a observar les coses mentre em duren els diners que em paga la companya per viure al pis. Ella no ho sap que estic vivint gràcies als seus ingressos. Ella no sap que sóc un paràsit que li xucla la sang. Ni en Dràcula ho pot fer tant bé!
Aquesta nit no hem dormit junts perquè s'ha quedat a dormir a casa d'unes amigues. Ahir se'n va anar d'aniversari i encara no ha tornat. Em fa por que s'ho hagi fet amb un altre noi però són coses que passen. Encara que ho dubto, m'estima massa.

VI Com que gairebé no dic res interessant...

faré un salt de dos mesos. Digues que sóc un antic però avui m'he comprat un tocadiscs. El porto a casa pensant que és una meravella i no em decep pas. Dintre d'un calaix, el que mai obro, hi guardo uns discs. Agafo el primer que trobo. És un disc de Pierre Nicolaieff de nom Varsovia. L'espolso i em poso a escoltar-lo. Penso que fa 10 anys o més que ningú no l'escoltava i crec que haver-lo deixat tant de temps en silenci és un pecat. Les notes del seu piano m'emocionen i m'ericen els pèls. No puc evitar mirar-me la màquina d'escriure, la vermella, i adonar-me que puc escriure sobre un home que és pianista i que per sobreviure toca cada tarda en un pub. Ell no és gaire destre amb res més que amb el piano. Però, com que tothom pot fer alguna cosa bé en aquesta vida si s'esforça... ell toca el piano com els àngels.
S'obre la porta i entra la meva companya. Em troba en una mena d'èxtasi escrivint sobre la vida del pianista. Em pregunta que si estic escrivint sobre ella. Li responc que no. Que estic escrivint sobre un home que vol viure. ‘I no hi ha cap dona pel mig?' Em diu. ‘No, no n'hi ha cap' responc. ‘Llavors, si no hi ha cap dona en la teva història és una història sense cap ni peus'.
La meva vida en aquests dos mesos que he omès ha estat com sempre. He seguit escrivint i m'he presentat a un parell de concursos. En un vaig estar a punt de guanyar però quan van llegir qui era i que no em coneixia ningú van decidir deixar-ho estar. Van acabar donant-li el premi a un xiquet que era d'allà. S'ha d'anar amb compte, companys, a l'hora de posar el nas on no et demanen perquè sovint, quan saben qui ets, si no ets pas anomenat mai et fan ni cas. Els importa ben poc el que puguis necessitar els diners per viure. Prefereixen donar-li a un vailet que no els necessita però que s'ha passat dues tardes provant d'emular ‘els grans'. Amb tot això vull dir que la meva vida no ha canviat pas gaire.
D'alguna manera les notes d'en Pierre Nicolaieff m'han despertat l'enginy. Em quedo mirant la meva companya i se n'adona que ho estic fent. Al ritme del seu cor m'acosto a ella i me n'adono que cada cop respira més fort. Les seves galtes s'han quedat esblaimades i els seus llavis han agafat un to rogenc. ‘Em fa vergonya dir-t'ho però m'agrades, m'agrades molt i estic encisat pel teu físic'. Riu. No sap per què però s'ha posat un pam nerviosa i riu. És un d'aquests riures que no tenen cap perquè. No m'importa. La música segueix sonant i sembla que s'hi ha afegit un altre piano i fins hi tot una guitarra. Els violoncels i les violes sonen, toquen notes llargues i em deixen temps per fer-la pensar que viu en una pel·lícula. La música de la nostra banda sonora és la que estem escoltant, la que senten els nostres òrgans és la música de la vida. El ritme que ens imposa unir-nos una altra vegada i desitjar-nos el millor durant unes hores. Me l'estimo, no puc evitar pensar en els seus cabells negres i en el perfum que fa que la meva vida s'escurci cada cop que penso en ella i no hi és. L'oblit és un indret on mai vull anar. L'oblit és una llei que no vull haver mai de complir.



VII S'aixequen dos dies més tard...

un parell d'amigues de la meva companya. Abans d'ahir van arribar del seu poble. Encara remouen les seves carns dins del meu llit. Una és rabassuda i l'altre és tres pams més alta que jo. Són rosses daurat i no paren de riure. Bé, ara no riuen. Tenen els ulls inflats i encara no s'han emmascarat de maquillatge. El primer cop que les vaig veure me'n vaig adonar que no eren pas cap mena de princeses. Que les seves faccions eren fruit d'un estudi meticulós de les seves formes de la cara i sobretot d'una inversió en productes de bellesa artificial força importants. Tant és. Elles no havien pas de ser les meves companyes, si us he de dir la veritat encara no sé ni com es deien. Em sembla que una es deia Carlota i l'altra Maria però eren els noms que havien adoptat d'aquí. I és que diuen que els noms del seu poble són tan complicats que ningú els diu bé. És, diuen, una mena de re-bateig. A mi, encara no m'han batejat, però sé que em dic Jaume i que vaig néixer un 2 de febrer. Elles, tenen dos noms: un que és el de naixement i un altre que s'han posat fa quatre dies. Em fa molta gràcia això del segon nom. És una altra mena de màscara que tenen. Una mena d'escut de protecció davant del món que hi ha fora de les seves fronteres. Un món que no deixa de ser la prolongació del seu món. Si és que el seu món és diferent. O si és que les coses canvien quan passes una frontera.
S'aixequen i es preparen un esmorzar continental. L'aire a l'habitació, després de 3 dies de son, es pot tallar amb un ganivet. Sense esperar gaire obro la finestra i sento un ‘frrrrrrrrr, tanca, tanca que fa fred'. Faig com que no les he escoltat i segueixo amb les meves coses. Fa també un parell de dies que no surto de casa tot i que jo sí que m'aixeco. Bé, no dic la veritat, he sortit de casa per anar a comprar al supermercat i, sobretot, per anar a buscar uns fulls de paper blanc. La meva història sobre el pianista és digna d'una novel·la. Estic pensant en fer una versió per al cinema. Ja saps, per no haver de perdre el temps i per poder descansar 3 o 4 mesos quan no pari de rebre trucades de les grans promotores. Haurà estat una inversió sense fronteres. Menys d'un mes mirant d'escriure una gran novel·la sobre un pianista, de sobte, a la gran pantalla. El meu nom en tots els diaris i a la televisió.
Clar però, m'hauré de buscar un sinònim. No pot ser que la gent em conegui pel meu nom ‘de veritat'. Com fan les amigues de la meva companya hauré de buscar una mena de pseudònim per sortir als llibres. Ara que, trobo que m'ho hauré de pensar molt bé. Ha de ser un nom amb força però que tampoc pugui respondre a cap mena d'interès. Un nom que no vulgui dir res però que alhora signifiqui molt per mi. Una mena de joc de paraules. Em ve al cap ‘la màquina vermella' però això és més aviat un nom de llibre. ‘El piano vermell' ara que ho dius seria un bon nom pel meu llibre. O... ‘el pianista de vermell'. Alguna cosa de vermell hi ha d'haver pel mig. Ah! Ja ho tinc: em faré dir Jaume Vermell. Clar. Seré fidel al nom que hem van posar els de casa però em batejaré amb un cognom amb molt de color. Tant de color, com la vida d'en Lord Byron. Un home que no va saber res més que arriar-li dues bufetades a un altre que passava per un camí i després explicar-ho en una carta. Ai... quin remei!
Arriba la meva companya. Les seves amigues gairebé no m'han dirigit la paraula en tot el dia. Sembla que no tenen gaire interès en algú que escriu sense parar al costat d'un got de suc de taronja o de taronjada. Es posen a parlar en la seva llengua i no entenc res del que diuen. Una d'elles sembla que està parlant sobre mi perquè no para de mirar-me mentre parla amb la meva companya. Somric. No sé què fer. Em sento estranger a la meva pròpia casa però m'agrada. La meva companya m'esmenta d'amagatotis que no han parlat amb mi gairebé perquè no domino gens l'anglès i perquè tenien por d'un home. ‘Carai, tan valentes a l'hora de sortir de casa i quan es troben a un pagès dins d'una cosa no saben ni què dir'. Sí, sí, pagès. Jo sóc fill de pagès i seguiré així fins el dia que em mori. És inevitable és el besnét de la Tecleta, el nét de l'Antonita i el fill de l'Anton. El meu pare, no és pas pagès però també en sap un pou de coses de la terra. La meva mare sap de ciència. Trobo que l'adob no li ha agradat mai.
Les tres noies han decidit fer el sopar i diuen que no em preocupi de res que avui em conviden si jo rento els plats. Submís davant tres dones faig un gest afirmatiu i elles comencen a cuinar les seves històries. Han agafat força farina i han fet una mena de boles de pa, han posat una olla d'aigua a bullir i hi han afegit uns alls i sal. Han anat a comprar carn picada i l'han barrejada amb les boles de carn. Han posat una capseta, d'aquestes que venen ja preparades per al brou i, després de netejar-ho tot, ho han posat dins de l'olla. Quan ja tot feia una bona estona de xup-xup han afegit les boles de carn i farina i ho han deixat bullir. Han acabat fent una mica d'arròs perquè deien que allò seria poc. Han apagat els dos fogons, han parat taula, ens hem llepat els dits i he rentat els plats. Demà serà un altre dia.

VIII La nit em fa por...

quan a casa em sento estrany. Tot està fosc. Només sento com respira fort una de les noies. Avui després de dues nits al matalàs inflable he pogut tornar al meu llit. Sembla que aquestes noietes es quedaran a viure a casa uns dies més. A mi, tant em fa quan de temps es quedin, m'agrada viure amb tanta gent, haver de fer cua pel matí mentre m'estic pixant, dutxar-me amb aigua freda i compartir-ho tot. És una experiència que no podré oblidar. Encara em frego les mans pensant que jo també tindré unes vacances pagades al seu país, a casa seva. Elles també viuen em un piset. La meva companya abans vivia amb elles. Diu que les portes de la seva antiga casa són totes de colors diferents. Van anar trobant-les pel carrer, les van pintar de colors cridaners i les van muntar d'una en una. Diu que tenen, fins i tot, una porta d'aquestes que surten a les pel·lícules de cow boys que van trobar a un abocador molt a prop d'uns estudis de televisió. Tinc
moltes ganes de viatjar. De sortir de casa per poder seguir lligant sinàpsis i poder continuar la història del meu pianista.
Ell és un home amb molts recursos. Molt fort. Cada tarda s'està al pub tres o quatre hores i molt sovint sempre queda alguna cosa per donar-li de sopar. A cops són mandonguilles amb tomàquet, uns altres un bon plat de pasta. El que mai falta, està clar, és el vi calent amb mel. Diu que és la única beguda alcohòlica que pot prendre. D'aigua en beu cada matí i, molts cops, mentre dorm ha de fugir del pont perquè puja el nivell del riu. En aquests moments en què ‘casa seva' està plena d'aigua dóna tombs per la ciutat. Camina i a cops roba alguna ampolla de llet, d'aquestes que els lleters deixen a la porta de les botigues de queviures. Una llet fresca de cabra que li dona força per gairebé tot el dia, fins que arriba la nit i pot descansar tranquil al pub, mentre toca la mateixa melodia: Varsòvia.
El pianista ha trobat una noia rossa. D'ulls verds i de pell fina. Que cada nit, tímida, va al pub a escoltar-lo tocar. El pub, cada cop més, s'està transformant en una sala de festes o una mena de cafè on la gent s'hi passa la tarda llegint un llibre i només prenent un cafè. L'amo, està una mica cansat de tant de bohemi que passa pel seu pub. I està pensant en col·locar rellotges que marquin 15 minuts a cada taula. Un cop passats els 15 minuts. Com si fossin gallines que viuen enganyades nit i dia, nit i dia, per pondre més ous. Haurien d'aixecar-se de la taula o demanar una altra cosa si volien seguir allà asseguts. El pub, evidentment, mica en mica, va anar perdent personal i el pianista cada cop era pitjor rebut. Els sopars que li feien cada cop eren més escassos i, fins i tot, un dia van dir-li que no tornés més. Que ja n'hi havia prou de tocar el piano.
El nostre pianista va decidir que ja no podia seguir vivint de l'aire i va buscar-se una feina de mecànic. Antigament, abans de ser pianista. El seu pare, allà a Polònia tenia un garatge on arreglava cotxes sense pagar cap mena d'impost a l'Estat. Tothom al seu poble, a prop de la costa, sabia que el seu pare arreglava cotxes però fins i tot arreglava els cotxes de la policia. I és que no hi havia cap mecànic que regalés una cinta de música i que fes les coses tan ben fetes i, sobretot, tan netes com el seu pare. El pianista, va aprendre, primer observant i després enganxant-se els dits més d'una vegada, l'ofici del seu pare. Era com tocar el piano. Primer havia de mirar la pressió de les rodes, el nivell de l'oli i després engegar el motor i escoltar si el rum-rum que feia era un rom-rom o un rem-rem. El seu pare sabia del cert que si era un rom-rom era un problema elètric i que si feia rem-rem era un problema de la caixa de canvis. El seu fill va aprendre's de memòria totes les formes com podia sonar un motor. El petit pianista va aprendre que els cotxes que tenien un motor alemany sonaven molt suaus i els que tenien un motor italià sonaven accelerats com si algú els empipés més del comte. Quan va créixer, el pianista se'n va adonar que la vida al taller no feia per ell. Va decidir deixar l'escola de música perquè ja sabia més que el seu mestre i va marxar cap a Utrecht on va entrar a una escola de música molt prestigiosa. En aquella escola, a una de les Venècies europees, va trobar a un home que sempre l'ajudaria. El fill d'un príncep que sempre li donaria diners a canvi de tocar en les seves festes i d'algun altre favor. El pianista va acceptar tot allò que entrava dins de les seves regles morals. Un dia, el fill del príncep va arribar a ser príncep i després rei . El temps, semblava no córrer per aquell vailet que seguia apassionat per la música del pianista. Però tot no van ser flors i violes. Una tarda, mentre el pianista es preparava per tocar el piano. Va aparèixer el rei amb una de les seves donzelles i va dir-li que mai més tocaria per ell. Que el seu fill havia contractat a un altre pianista. El rei, va mirar als ulls al nostre pianista i li va demanar perdó, va donar-li una bossa de tela vermella amb unes monedes d'or i va desitjar-li tota la sort del món. El pianista, des de llavors, va haver de dormir sota d'un pont. Va haver de passar-se hores i hores tocant en un pub. I, per sort, quan el pub va tancar va trobar que la noia rossa d'ulls verds va ajudar-lo. Era una de les donzelles del rei. El rei l'enviava cada tarda perquè vigilés al príncep. La donzella, pobreta, es va enamorar del pianista. O si més no, es va enamorar de com tocava. Sempre que el pianista acabava de tocar la donzella no hi era. Tenia por de que quan s'encenguessin els llums el pianista pogués reconèixer-la. És així com la donzella sempre marxava abans de la última peça. Un dia, però, el pianista quan va veure que la donzella va marxar. Va deixar de tocar i va perseguir-la al carrer. Feia fred. Els carrers eren humits. Ella anava vestida de llarg i d'un blanc immaculat. El seu cabell ros lluïa com si tingués llum pròpia. Un fort crit va sorprendre a la donzella. El pianista corria darrere seu i ella va espantar-se. Van córrer un parell de carrers fins que ella ja no va poder més i va girar-se, molt espantada. El pianista va dir-li que no es preocupés i sense pensar-ho va besar-la als llavis. Aquell petó va ser la primera cosa que havia fet de tot cor. La donzella se'n va adonar i tot i que va separar-se d'ell tant aviat com va poder no va tenir més remei que dir-li que l'estimava i que volia casar-se amb ell. Es van casar. I el nostre pianista va viure feliç per sempre més. Van tenir dos filles. Tant rosses com la seva mare. Va deixar de tocar al pub i va dedicar-se a altres feines. La donzella va deixar el rei i va anar-se'n a viure amb el pianista en un piset petit. El pianista va comprar-se una màquina d'escriure vermella i la donzella sempre estava ocupada en les seves feines. Va arribar la nit i se'n van anar a dormir.



XIX El dia va aixecar-se poruc...

El pianista ara escrivia sense gaire èxit.