Vermell ( I-IV )

I La meva vida...

és l'única cosa que tinc. El meu passat és un cúmul de circumstàncies que m'han dut fins a avui. Demà serà un altre dia. Del meu record gairebé he oblidat tot fins que tenia 20 anys. Els meus dos primers anys a la universitat van ser per mi el canvi més brutal. I pensar que vaig somriure quan em van dir que la meva vida d'estudiant serien els meus millors anys.
La meva cara és allargassada, un xic més ampla pels cantons, té forma d'ametlla. Els meus ulls marró vulgar s'hi enfonsen sense gaire gràcia deixant espai per encabir-hi el nas. Els meus llavis són prou fins, el de dalt sembla que passi fam i el de baix que robi. Tinc una barbeta força infantil, sense cap mena de trau. Duc els cabells curts, desendreçats i força mal tallats. Les meves orelles gairebé no tenen res a dir. La pell, és porosa i fa un parell o tres de dies que no m'he afaitat. De la meva mare he heretat els ossos prims i forts i del meu pare el remugar. Duc un jersei de color vermell que m'ha costat un pound i que possiblement té més història que jo mateix i uns texans que proven d'arrapar-se a les meves cames en forma de filferro. El meu caminar és innocent. De lluny no destaco. Sóc un ens més quan camino. Quan parlo la meva veu sembla dividir-se en dos: una fina i poruga i una altra ronca.
Visc en una andròmina de pis. Gairebé sempre polsós i m'he d'afanyar a passar-hi l'escombra cada cop que venen visites; de tant en tant. Els 30 metres quadrats que em resguarden del fred els comparteixo amb una noia. Va venir de l'estranger per estudiar i sembla que, al cap i a la fi, es queda un any i mig més a viure. Ella és de canya fina i de pell color de mel. Els seus ulls són negres. Normalment du faldilles curtes i va sense sabatilles. Els seus talons semblen fets per àngels i el seu bust esculpit per Llimona. Quan corre mou les cames cap enfora i escriu un somriure humil i sense gaire intenció.
El meu matí comença aviat. M'aixeco i em preparo l'esmorzar. Em dutxo mentre s'escalfa la llet i quan surto del lavabo me l'arrio a córrer fins a l'armari on hi tinc la roba. Em poso els calçotets mentre m'asseco. M'oblido de posar-me el desodorant i em vesteixo. Em bec el got de llet i menjo un parell de peces de fruita: mandarines i taronges són les marqueses de la basqueta. Em torco amb el mocador de tela que tinc a la butxaca del pantaló, m'aixeco de la taula, em rento les dents i marxo.
Al carrer fa fred. Camino ràpid, amb les mans a les butxaques, el cap cot i sense pensar gaire en el dia que comença. Sembla que avui han posat els carrers aviat i, una altra vegada, s'han oblidat d'apagar les llums. Plou. Quins collons que ara es posa a ploure. Em mullo, quin remei. Arribo a la porta i se m'esbrava la sang. Un matí més de càsting és un matí de merda.
Dins de la sala hi ha quatre persones. Bé, dos són ninots de plàstic, una caricatura d'en Godard i un home assegut en una cadira. És una persona que per poder veure-la bé t'hi has de fixar dos cops. A primer cop de vista és difícil de recordar. Les seves mides són estàndard, du els cabells tallats d'una manera estàndard, les ulleres són de pasta negra com les de tothom i, fins i tot, la manera com parla i com gesticula semblen tretes d'un llibre de la Bauhaus. Sembla més interessant la cadira on està assegut que no pas el sac de raonaments que s'hi encarxofa a damunt. Amb un moviment ràpid, gairebé sense fixar-se en les meves faccions em pregunta ‘que com hem dic i que quants anys tinc'. Li responc que Jaume i que 23 acabats de complir; maleït 2 de febrer! També ràpidament em llença una bateria de preguntes i finalment m'escup al dir-me ‘que com he de pensar en cinema si mai he fet teatre'.
Emprenyat marxo de l'habitació i penso que avui tampoc faré res per ensabonar-me la cartera. Tant és a casa m'espera un plat d'arròs blanc i prou i una tarda molt llarga.

II L'endemà m'aixeco...

amb el mateix ànim. Avui no penso anar a cap mena de càsting, faré tot el possible per trobar feina i deixar per sempre d'omplir-me la panxa d'aire. No se m'acut res millor que posar-me a escriure. Encara em queden diners però no penso gastar-me'ls en una màquina d'escriure. Entraré a una oficina i com aquell petit dels 400 coups en furtaré una. Però a mi no m'agafaran pas i no seré tant imbècil de retornar-la. Mentrestant ja me les arreglo amb paper i llapis.
S'acosta la nit i les meves mans tremolen més i més. Els meus cinc dits ossuts d'una mà no saben fer res més que fregar-se impacientment contra els altres cinc de l'altra; com si es tractés de fer el 8. Estic nerviós com aquell bigotut a dalt de la tarima mentre en Riefenstahl el filmava. Vaig vestit com sempre, avui només he berenat i la panxa està en treva. Obro la porta amb impaciència i la meva companya em pregunta ‘a on vas'. Tremolós, li comento que he quedat amb uns amics que ara acaben d'estudiar i ella em respon amb un ‘sí, sí'. Tant de bo pogués arrancar-te les afirmacions davant de Déu!
Ja sóc al carrer. Camino. Sembla que el món espera que segueixi les meves passes. Si tot està escrit no sé perquè no han escrit ‘diners o fato' en la meva fitxa. Sóc a les portes de la oficina i sorprenentment la porta és oberta. Pujo les escales sense fer soroll i entro en una de les habitacions. Sense por, encenc el llum. L'habitació és freda, encara puc olorar el perfum aigualit i recordar el soroll de les sabates que fan les dones quan caminen. El terra està ple de paperassa i les taules plenes de màquines d'escriure, bolígrafs assecats i algun got d'aigua. Agafo una de les màquines d'escriure; la vermella, i marxo disparat cap a baix i cap al llit.

III Aquest matí la meva companya...

s'ha aixecat més d'hora. Com que visc en un loft no ha tardat gaire en adonar-se de la nova andròmina i m'ha preguntat ‘que si ara em posaré a escriure'. He obert un dels ulls mentre em petava l'esquena i amb un gest d'indiferència he pensat engegar-la a la merda però me l'estimo massa i li he dit ‘que sí, i que a ella allò li era ben bé igual'. S'ha quedat palplantada davant la màquina i ha pitjat repetides vegades la tecla del punt volat.
Per fi ha marxat de casa. M'aixeco del llit d'una revolada i, sense esmorzar, col·loco un full de paper blanc dins de la màquina i començo a escriure. He d'escriure alguna cosa interessant, alguna cosa que em doni diners i fama. Escriuré una historieta sobre un gos que, en realitat, es sent gossa i que plora a totes hores perquè vol canviar-se de sexe i no pot dir-ho. Resulta que el gos, a més, és utilitzat sexualment per la seva mestressa. Al final, se sortirà amb la seva i anirà a un centre de gossos. Clar, estem parlant de l'any 3000, i els gossos dominen a les persones. Ja s'han cansat de viure en un segon pla.
Àvidament me n'adono que el que escric és una porqueria i que no em guanyaré la vida. Encara que, possiblement si em dedico a llegir amb insistència aconsegueixo alguna fita. Al pis tinc un parell de llibres groguencs d'en Calders, un poemari de Miguel Hernández i uns contes de Cortázar. Trobo que si els retallo per aquí i per allà em podrà sortir alguna cosa amb cap i peus. Però, vull ser únic. Vull que el que jo escric sigui recordat perquè jo ho he escrit i no pas perquè m'ho he copiat. Bé, primer llegiré i rellegiré els llibres. Sortiré més de casa i viuré més experiències. Passejaré pels carrers fixant-me en coses que la gent no es fixa normalment. Miraré els sostres de les cases, darrere les portes, abaix dels llits. Destruiré tots aquests fantasmes que em fan por i miraré la vida amb ulls de metge, amb ulls d'escriptor.
Ha tornat la meva companya. Ha portat un tortell ben gran i me n'ha donat un tros. Li agraeixo de tot cor. Mentre ens el mengem la miro als ulls i no m'aguanto de dir-li que l'estimo. S'ha posat vermella. Em mira amb els ulls tremolosos i em diu que estic boig i que si no penso amb res més que en el que tinc a les cames. Li dic que a vegades no puc evitar-ho. Somriu, és una sorneguera. Ens hem acabat el pastís i no puc evitar menjar-li els morros. Penso que em xafarà la cara però no, no és així. Ella continua besant-me. Els seus llavis entreobren els meus, lluiten per no deixar passar la meva llengua però ja és massa tard. Les nostres boques són un mateix aquari on els peixos s'estimen per sobreviure. La miro als ulls i juguem al cíclop. El katallan que dirien els albanesos sembla que l'ha ben apassionada. Ella porta tota la iniciativa. M'empeny i ja som a la paret, una passa més i clavats al llit. Obro la calaixera i m'endinso dins seu rebentant tots els àcids de plaer. No crida, no fa cap soroll. Només em mira i parla en la seva llengua. Crec que parla amb la seva mare però no entenc molt bé què diu ni per què. Segueixo endavant valent, fa mesos que no feia això, crec que l'escalfor del seu cor se m'ha apujat al cap i fins i tot em ve al cap que l'estimo. No puc aguantar més, jo paro.
Som al mateix llit. M'ha girat l'esquena. Crec que no l'he complagut gens. Estic segur que els homes del seu país ho fan mil vegades millor que jo. I pensar que he parlat amb ella mils i mils de vegades sobre ‘la fogositat dels llatins'. Trencar mites és una cosa inevitable. Ara que, crec que el que està més perdut sóc jo. Ella, si més no, demà sap què fer.
Parlo amb ella i li pregunto si està enfadada. No em contesta. Torno a dir-li-ho i em comenta que està cansada i que ha estat un dia molt dur per ella. Em sembla que és la primera vegada en 2 mesos que li pregunto com carai és troba. I a mi que m'importa si ella no m'ha interessat mai. Tant de bo marxés al seu país i no la tornés a veure.
Acaba de dir-me que no li ha agradat. Que ella pensava que jo era més fort però que ho tornaríem a intentar més endavant. Ho tornaríem a intentar, ostres, és magnífic. Però... quan? Què carai vol dir més endavant? Perquè a les classes d'idiomes no l'han ensenyat a dir les coses pel seu nom. Maleïts eufemismes! Ara que, som amics, som companys de pis, som parella? Quin merder només per fotre
un clau a les sis de la tarda. Saps que, que me'n vaig a dormir.

IV Es desperta el matí...

i sento com es dutxa. Crec que el millor és que escrigui sobre la passió amorosa d'ahir a les sis. Bé, col·locaré tot el que vam fer en forma de prosa poètica i faré d'això un motiu trobadoresc, un gran avançament de la meva midons culminat en un penós assag. Tant de bo el pròxim avançament sigui un gran fach i no pas el collons de coit interromput per culpa d'un servidor. Surt de la dutxa nua com si es tractés de la cosa més normal del món. Com si el seu cos ja no tingués cap mena de màgia. Em diu el bon dia i em demana perdó. Li contesto que no sé què vol. Que no sé de què parla. Hem fa por que es penedeixi de l'apropament que vam tenir. No sé què dir-li i acabo dient-li que no passa res, que és normal perquè som joves i tenim la sang calenta. Ella em diu que no és per això. Que quan va entrar al pis ara fa 2 mesos ja sabia que se'm tiraria un dia d'aquests. M'he quedat glaçat. Faig el cor fort i ‘apreto' les dents dues o tres vegades. M'empasso la saliva i faig un crec-crec amb la gola perquè segueixi parlant. Hem diu que li sap greu haver-me dit que no li va agradar però que creu que és el millor pels dos. Pels dos? Perquè parla ara dels dos? Què carai vol dir amb els dos? No si, ara serà que no estic tant sonat com sembla i que ella també està girada i després de fotre un clau, tot i que és tan i tan liberal, creu que hem de ser parella o si més no, mirar-nos amb uns altres ulls. Començo a parlar i apunto que em sento estrany quan parla de ‘els dos'. Que mai hagués pensat que ella i jo érem cap unitat però que, si ella vol, ho podíem intentar. ‘Jo només et puc oferir el que veus, joventut, treball, passió i una ejaculació precoç de cavall'. S'ha posat a riure. Està clar que li agrado i que ella a mi m'apassiona. Estic enamorat, m'han pescat i no puc desfer-me'n. Aquest trons d'estudiant internacional m'ha ben pres la camisa i els calç...
Arriba la famosa tarda en que començo a escriure de veritat. He acabat de llegir els llibres, els he guixat i he trucat a un parell d'amics per explicar-los la meva iniciativa. M'han dit que faci el que vulgui però que amb 23 anys, Jaume, Jaumet, hauria de començar a pensar en treballar i no pas en fantasies d'escriptor de classe B. Un dels dos, m'ha dit que també hauria de pensar en treure'm un d'aquests títols d'anglès que estan tant de moda i el carnet de conduir. Perquè no sempre podré viure en una ciutat gran on amb el transport públic puc anar on em doni la gana. Trobo que no els ha fet gaire gràcia que els truqui per dir-los que vull fer el paperina. I és que, escriure és fer el paperina? Sí, perquè no dir-ho així.
Començo a pitjar les lletres de la màquina vermella i només em surten paraules d'amor. Crec que avui ho deixaré tot i li escriuré una bona carta: per començar, perquè vegi que per molt que m'escorro ràpid algunes coses les puc fer amb més gràcia.
Acabo d'escriure la carta i la deixo damunt la taula al costat d'un dibuix d'una flor. Sí, sóc així de pobre que no m'arriba per flors però això a tu ara no t'importa, carai de xafarder que aguantes les meves històries amb les teves mans vicioses!
Entra al pis, ella ha sortit de casa. Sempre té coses a fer, no com altres. S'atura al mig de l'habitació i llegeix la carta. Comença a riure només llegint les primeres línies tot i que de sobte se n'adona que el que hi ha allà escrit m'ha sortit del cor i que tot i que no té cap preu literari és digne d'un respecte. Acaba de llegir-ho, s'ha aturat un parell de vegades i m'ha preguntat el significat d'algunes paraules que no entenia i que, bonament i com sé li he traduït a l'anglès. Deixa el paper damunt de la taula i s'asseu al meu damunt, a les meves cames. Estira els braços tímidament cap al meu coll i m'abraça ben fort cap al seu pit verge. L'olor de les seves polaines em tranquil·litza. Em sento tranquil i segur al seu costat. Com si fos la meva mare. Segueix abraçant-me i jo no vull desfer-me del seu amor. Em noto el sexe i penso que sóc un depravat. Ella se n'adona i es posa a riure i em diu pel nom amb molt d'afecte. M'empelto al seu riure i li dic que avui la convidaré a sopar truita amb patates.
Sopem. La truita se m'ha cremat una mica per l'emoció però ella diu que de tant en tant és bo menjar coses cremades. No m'ho crec pas perquè a la televisió diuen el contrari. Li esmento que m'he decidit a escriure de veritat i que ho faré sobre tot el que ens passi a ‘nosaltres'. Ella fixa la mirada als meus ulls, me'ls clava i em diu que d'això ni parlar-ne. Que no vol sentir a parlar de parrussos màgics ni de fades que li maregen la perdiu a quarts d'una. Li dic que no serà així, que no escriuré els seus noms i que ometré i m'inventaré tantes coses com sigui possible. Que només agafaré com exemple la seva història perquè té una bona tirada comercial. Se'n riu de mi quan parlo de diners i em diu que sóc un bohemi. Penso en la bohèmia negra i me n'adono que una mica fosc sí que ho sóc. Sense diners però també sense idees.