Vermell és el color de la culpa.

No podia apartar els ulls de la línia continua vermella del monitor que tenia davant. Hora de la mort, cinc cinquanta-vuit. Al quiròfan regnava un silenci expectant. La primera infermera omplia papers, la segona netejava els instruments, la tercera cobria el cos inert que ja no es despertaria.
En el meu cap, una llista de condicionals se succeïen irreversiblement. Si no hagués discutit amb la Maria per aquella tonteria el vespre anterior, si no hagués sortit a evadir-me al bar, si no hagués demanat el tercer whisky amb gel, si no m’hagués trobat amb l’Ona, si no hagués portat el vestit verd que em provocava tant, si no li hagués fet aquell petó, si no hagués aparegut llavors la Maria, si no hagués marxat corrents sense temps a donar-li una explicació, si no l’hagués perseguida, si no ens haguéssim cridat, si no li hagués donat un cop sense voler, si no m’hagués fet fora del pis, si no hagués dormit al despatx, si no m’hagués llevat deprimit i fet pols, si no hagués estat tan ofuscat en les meus problemes i hagués prestat atenció a l’operació, hauria tallat correctament el teixit cardíac sense trencar l’aorta, o hauria reaccionat ràpidament davant l'hemorràgia i li hauria salvat la vida. Els esdeveniments havien convergit en una acció com una cadena de fitxes de domino que es tomben una a una fins l’última; el meu error. Els cirurgians han de ser perfectes, un sol error en la seva feina pot tenir un preu massa car, no hi ha segones oportunitats.
Vaig demanar que em deixessin sol. No m’atrevia a mirar ningú a la cara, només el monitor que tenia davant. Li suplicava que m’enviés alguna senyal de pulsació i ell em responia amb aquella línia vermella continua sobre la pantalla negra.
Vermell era el color de la culpa, negre era de cop, el meu món.