Veritablement

Quins nervis, quins nervis, quins nervis!!!. L'anava a conèixer...Com seria ? Jove o vell ? No havia gosat preguntar-s'ho en cap e-mail, per no donar una imatge frívola i superficial. I ara es tornava boja mirant les persones que passaven al seu voltant, provant de llegir el títol dels llibres que duien. No deien a la tele que ja no es llegia? I així, la primera impressió d'ell va ser una mà agafant fermament un exemplar de l'Atlàntida. Veritablement no hi havia cap dubte que era ell, no sabia de ningú que hagués llegit el llibre, ni tan sols intentat trobar-lo. Va aixecar la vista per trobar-se amb uns ulls marrons i amables.
-Jordi? Va preguntar.
-Jo mateix, i tu deus ser la Meri - va contestar amb una veu ben modulada.
-Bueno, doncs ara...
-Bueno no, bé -va rectificar amb un somriure dolç, com per fer-se perdonar. Què tal si anem a fer un tomb aprofitant el bon temps? Així podrem xerrar tranquil·lament...
-Vale...vull dir, d'acord! Digué la Meri, encara amb papallones a l'estómac com quan tenia examen.
Van començar a caminar carrer avall a l'ombra dels plàtans de passeig.
-I què m'expliques de tu?
-Bueno...Bé - va dir rectificant davant la mirada admonitòria del Jordi - vaig néixer fora, els meus pares van venir de Càceres, i sempre havia volgut aprendre català, i llençar-me a parlar-lo...- va dir ràpidament, amb nerviosisme.
-Però si ho fas molt bé! Fins i tot tens accent...
-Ets molt amable, però ja veus que de tant en tant fico la pata.
-Pota.
-Com es digui. Tu, en canvi... no tens accent.
-A casa ningú té accent. Però deixem el tema. T'agrada el cinema?
-Veritablement, no ho confesso a desconeguts, perquè és una estranya malaltia, però sí.
-Guardaré el secret... Quina pel·lícula has vist darrerament?
Continuaren caminant i parlant. Era fàcil parlar amb ell, sempre tenia un tema per omplir els buits, i fins i tot va pensar si se'ls preparava. Però sí, possiblement els pensava abans, seria part de la seva tasca com a parella lingüística.
Això va marcar la tònica dels seus encontres. El temps va passar sense adonar-se, fins que va arribar el dia:
-Avui és l'últim dia, recordes?- va saludar el Jordi.
-Ja està bé, m'abandones per una altra. Segur que és més jove.
-Doncs no, de fet és per un noi.
-Veritablement, encara pitjor. Com ho explicaré a les amigues?- va fer broma amb la familiaritat de tantes tardes compartides.
-Espero que sigui tan agradable com tu. El teu nivell és molt alt, sembla mentida que siguis de fora...
-Bé, ara que te'n vas...T'hauria de confessar un secret: veritablement sóc d'aquí, i els meus pares, i els meus avis han nascut tots a Barcelona. Però sempre hem parlat malament i em feia vergonya, a la feina, quan deia algun barbarisme i em miraven rar...
-Secret per secret, i espero que siguis discreta: jo no he nascut aquí, vaig aprendre el català a la Universitat de la meva ciutat, Moscou. Estic aquí, però tinc problemes per portar la família i no ho hauria de saber ningú...
-Veritablement...

FI