Verdaguer

Semblava que la natura l'hagués privat de tot ressentiment.
Lawrence Sterne

M'envolta la marina. Canta el vent.
Aferr amb braços blaus un pi sonor
i per damunt les penyes l'aigua esclata.
Freguen onades. Freguen. Freguen roca
i diu la roca lenta, somnolent,
la roca diu que és a milions d'anys llum
d'uns ulls que en mirar-la li han dat la vida.
Són els teus ulls esclaus color de mata,
esclaus d'escodrinyar per l'infinit
les blaves ones vives que t'envolten.
Extern, piràmide del blau, exhaust,
passeges expressiu damunt les penyes.
Les ones diuen que la roca diu
que és dolça i somnolent si l'acaronen
amb uns dits blaus de sabonera blava.
Peixs, àmfores i tutes, i moscards,
i els eriçons estimen els coralls
i parlen de com ets mentre les cranques
són a la roca lenta, somiant-te,
fan la salvatge vega, mengen nèctar.
Tu tens un lleu moment d'angoixa. Sues.
Remires les fragàncies de l'artija
que t'ha esgarrat els dits del teu passeig.
Desposseït, prens el camí cap a la vila.

Sóc jo qui et mira enllà d'aquests camins
i mig de sal, mig de vianda fada,
deman plorós al pi per què t'allunyes
amb els ulls transparents cap a la vila:
«Per què tothom s'acota quan ell passa
i canten teuladers a les repises
quan és allà?» I el pi em vol respondre
i just em dóna l'alenada verda
del teu secret. Jo crid de l'alegria.
Les ones acaronen, acaronen
la roca folla i inflada de l'amor.
«Quin és el seu secret?» deman al pi
amb vermellors de fera i roll de roca,
de roca enamorada de la mar.
Sent que respon: «No té secret, t'estima.»
«Per què m'estima, digues, i quan passa
decanta els ulls cap al camí que porta
lluny de la mata vorera de mar
i quan em fic dins l'aigua només xiula,
les mans dins les butxaques, lliga un porro
i compta estels ardents a ple migdia?
Dins l'aigua jo m'ofeg: sóc ple, sóc lliure,
tinc ales i jardins i sol i lluna
i sóc la canya qui ximbomba estima.
Visc en total, sóc tu, sóc jo, sóc l'aire,
però quan veig l'escuma a l'horitzó
enyor ser d'ona i penya, dolça flaire.»

I amoll el pi. L'amoll. El vent desplega
rams de nuvia i tres catifes blaves.
Llagosts, aranyes, caramutxes, malves,
joves narcisos, caragols s'exclamen.
Els cabridells davallen les muntanyes;
porten aglans, ametlles, avellanes.
L'ona s'aixeca de la mar. «Mirau-la»,
diu la serpent que per l'esquerda guaita.
Un so de pirulins ornats proclama
la festa verda que és silvestre i clara.
L'onada cau sobre una estora blava.
Passa un segon. La penya enamorada
de l'ona estesa, dada, eixarrancada,
fa tres mil crulls, s'esquerda tota sola
i cau de l'alegria, rodolant,
sobre el teixit de passionera blava.
La roca, trau i deixa de l'amor,
deixa un polsim rebel, penya trencada.
Passa un segon i, blau, el bull de l'aigua
desperta les tempestes oceàniques.
Sota una vella alzina es donen llengua
onada i penya, llengua, penya, onada.

Un rossinyol que desganat mirava
tal sagrament verdal amb ulls ateus
diu fort: «Què és de l'estora solitària?»
Els núvols s'emmirallen. La font calla.
Els peixos argentats, les aus, finíssimes
aturen el seu bull de fam festiva.
De cop tot és silenci a la marina.
«Per què ha quedat suallà catifa buida
enmig d'un terratrèmol de passió?
Digueu, per què aquell tercer vent s'absenta
i cau la solitud damunt la tarda?»
Ningú respon. El sol ha començat,
vessut, el seu camí cap a la nit.
Tots els ocells cantaires prenen vol.
Els pètals defalleixen. Les onades
tornen amb musclos, molls i escamarlans
a viure en una espessa llunyania.
Davant el pi, empastifat de reina,
mir com la criatures m'abandonen.
«Filles de puta!», crid, «Sou idiotes!
O no sabeu que falta qui m'estima
que és qui jo estim en dolça solitud?»
No hi ha Erich Fromm entorn, no hi ha ni Freud,
freudians barats de ferro de ciment
que construeixen els xalets i els parcs
temàtics bords d'una nació temàtica.
«Digues, per què l'estimes, si de nit
no pensa en tu i mai no t'enyora?
Si t'ha oblidat els ulls, el cor, la pell
i la cançó que cantàveu els vespres?»,
diu l'estornell abans d'haver fugit
cap al seu niu en una banca alta.
«L'estim perquè s'acoten quan ell passa.
Li diuen hola, hola i, lents, esperen
que els miri amb estridència a la boca.
L'estim perquè l'estimen les porrasses,
perquè, si vol, enmig dels camps de golf
neixen jardins florits d'esparreguera.
L'estim perquè és ben bé com jo. Perquè
la seva llengua és ferm la meva llengua.
Perquè pren avions i els nous niguls
dibuixen alegria al firmament.
L'estim per les paraules. Perquè parla
i sempre té paraules per als necis
i escolta les presons dels alcohòlics
i és incapaç d'odiar els botxins: els ama.
Sap que l'amor és l'única resposta
per fer bocins la guerra i fer la pau.
Sap que la pau és un estadi neutre
que no existeix perquè entre l'odi
sempre hi ha algú que plora un desconhort,
sempre hi ha algú que estima un altre, sempre
dos cossos són més forts que deu exèrcits.
L'estim perquè endevín la seva pena,
la seva pena fonda i nutritiva.
L'estim perquè m'estima. Perquè el vent
m'ho diu cada capvespre a la marina,
a la marina, a la ciutat, dins l'aigua.
L'estim sent lliure i presoner dins l'aigua,
perquè el seu cos es diu igual que el meu,
perquè li xerr suau i pla, i sempre
li xerr amb el silenci i amb la boca.
L'estim perquè quan passa pels carrers
l'Amèrica s'enfondra sense víctimes
i els nazis europeus desprenen llàgrimes
i israelians i palestins s'abracen
i les trinxeres són rosers, flor blanca,
la flor emblanquinadora de les taques
que fan plorar l'onada a l'oceà.
L'estim perquè al seu pas llaunes i llosques
s'esfumen, soles, de damunt les penyes.
Perquè el sent i l'escolt, i mai no diu
paraules com República, ni Llei,
ni Vèncer, ni Bandera, ni Utopia.
Perquè en silenci ajuda a néixer els clítoris
de totes les que els han segat el clítoris.
L'estim just perquè és viu. És com l'onada
que amb les espatlles fa estremir la roca.»

Quan he dit tot això, Amor, la joia
se m'apareix com una guia clara
i prenc el vell camí fins la ciutat.
Porucs, ocells i peixos han guaitat
i sé que malgrat tot m'escolten.
La penya torna a ser vora la mar.
La mar s'excita per devers la penya.
Deix la marina i el perfum salobre
de la bondat domèstica del vent
m'omple els narius, la veu, la deu, les dents
i sóc el pare, sóc la mare d'ara.
Tot calla, tot, el vent no bufa, l'aire
s'ha ennuegat de flors que s'expandeixen
i sols tinc ganes de partir ben lluny,
de caminar fins que el camí s'acabi
perquè sóc viu, jo visc, tu vius, ell viu.

Camín fins la ciutat. Tothom senyala
les petges blaves que has anat deixant
amb el teu pas de sabatilla blava.
Arrib allà on hi havia la murada.
En un racó somrius, fumes la calma,
tens la mirada i la cintura nues.
Jo et crid amb un escàndol de pantera
i no em dius res, però el teu vent em crida
perquè se sent del sementer i de l'era.
Les fulles cauen fent tardor novella.
Encara veig les ones que s'escorren
sobre la roca estesa i excitada.
L'onada s'esperona per la cala.
Feliç, la roca ardent les bledes bada.