Cercador
VENTS ALISIS
Un relat de: Anna Melgar Samper- Compartir:
Tot i que feien aquell pelegrinatge cada estiu, la poca senyalització i les males herbes del camí havien desorientat els nanonans. Aquests parents llunyans del nan comú dels boscos europeus són el resultat de mil·lennis de selecció natural a l'illa de Hopohoa, situada a pocs quilòmetres de Honolulu.
La majoria de nanonans són éssers molt tímids i porucs, és per això que els va costar molt reconèixer que s'havien perdut: el grup preferia caminar sense rumb abans que preguntar per la direcció correcta a qualsevol desconegut. La por a la fosca de la nit va guanyar a la por a dialogar amb un estrany quan quedaven poques hores de sol. "Perdoni, que podria dir-nos com arribar al camp de micro hortènsies per on passen els vents alisis?". La sílfide va agafar aire mentre arquejava les celles i posava els ulls en blanc. Després d'expirar sorollosament, va senyalar un punt en l'horitzó amb un dit índex llarg i prim com un fil de seda. "No té pèrdua", va dir amb aires de suficiència abans de desaparèixer amb un cop de vent.
Amb la motxilla aferrada al cos per no perdre l'equilibri, els vuit nanonans van baixar amb molt de compte del cim del formiguer on havien trobat la sílfide prenent el sol i van començar a caminar en la direcció indicada. Si no s'afanyaven, aquest estiu no arribarien a temps per prendre els vents alisis de l'oest de l'illa i, sense la seva pols, restarien immòbils durant tot l'hivern.
Els últims raigs de sol del dia acariciaven la pell dels minúsculs peregrins i feien que els últims kilòmetres de la jornada fossin els més agradables. "No!", va cridar de sobte un dels integrants del grup quan es disposaven a entrar en una cova per passar-hi la nit. "Podria ser un niu d'aranya o d'escorpí", va dir per justificar el crit. Malgrat que feia anys que els aràcnids es donaven per extingits a Hopohoa a causa de la caça furtiva de potes articulades, el grup va decidir fer cas a l'impuls del nanonan més jove del grup i no entrar a la caverna. Ben pensat, era bona idea passar la nit a fora: hi havia una temperatura agradable i l'aire transportava aromes de flors tropicals.
No els van caler mantes de cap tipus, ja que van adormir-se damunt d'una pedra volcànica que desprenia de mica en mica la calor del sol que havia emmagatzemat durant el dia. Juntament amb la remor del mar, els cants d'insectes i ocells nocturns van produir en els nanonans un massatge als timpans que els va fer caure en el més profund i reparador dels sons. Mentre dormien plàcidament al ras, des de la cavitat rocosa, quatre parells d'ulls no deixaven d'observar-los: una aranya coixa de set potes, supervivent d'un parany de caça, vetllava temerosa la seva posta.
La majoria de nanonans són éssers molt tímids i porucs, és per això que els va costar molt reconèixer que s'havien perdut: el grup preferia caminar sense rumb abans que preguntar per la direcció correcta a qualsevol desconegut. La por a la fosca de la nit va guanyar a la por a dialogar amb un estrany quan quedaven poques hores de sol. "Perdoni, que podria dir-nos com arribar al camp de micro hortènsies per on passen els vents alisis?". La sílfide va agafar aire mentre arquejava les celles i posava els ulls en blanc. Després d'expirar sorollosament, va senyalar un punt en l'horitzó amb un dit índex llarg i prim com un fil de seda. "No té pèrdua", va dir amb aires de suficiència abans de desaparèixer amb un cop de vent.
Amb la motxilla aferrada al cos per no perdre l'equilibri, els vuit nanonans van baixar amb molt de compte del cim del formiguer on havien trobat la sílfide prenent el sol i van començar a caminar en la direcció indicada. Si no s'afanyaven, aquest estiu no arribarien a temps per prendre els vents alisis de l'oest de l'illa i, sense la seva pols, restarien immòbils durant tot l'hivern.
Els últims raigs de sol del dia acariciaven la pell dels minúsculs peregrins i feien que els últims kilòmetres de la jornada fossin els més agradables. "No!", va cridar de sobte un dels integrants del grup quan es disposaven a entrar en una cova per passar-hi la nit. "Podria ser un niu d'aranya o d'escorpí", va dir per justificar el crit. Malgrat que feia anys que els aràcnids es donaven per extingits a Hopohoa a causa de la caça furtiva de potes articulades, el grup va decidir fer cas a l'impuls del nanonan més jove del grup i no entrar a la caverna. Ben pensat, era bona idea passar la nit a fora: hi havia una temperatura agradable i l'aire transportava aromes de flors tropicals.
No els van caler mantes de cap tipus, ja que van adormir-se damunt d'una pedra volcànica que desprenia de mica en mica la calor del sol que havia emmagatzemat durant el dia. Juntament amb la remor del mar, els cants d'insectes i ocells nocturns van produir en els nanonans un massatge als timpans que els va fer caure en el més profund i reparador dels sons. Mentre dormien plàcidament al ras, des de la cavitat rocosa, quatre parells d'ulls no deixaven d'observar-los: una aranya coixa de set potes, supervivent d'un parany de caça, vetllava temerosa la seva posta.