Ventijol

Un relat de: Ricard M. Aldea
Cada dia se li acosta lentament des de l’esquerra, però només quan ha acabat d’enfilar-se als edificis que s’hi interposen el pot veure, dominant el cel. Llavors el sol ocupa plenament la terrassa i ell es retira a l’interior del pis, buscant la frescor de la penombra que ha creat abaixant persianes.

Li agrada matinar. Sempre li ha agradat matinar. Li agrada matinar sempre, però sobretot quan la bonança li permet estar-se a la terrassa a primera hora i treballar amb aquella fresca que el revifa abans el sol no el fa fora. Són les hores que més li agraden del dia, les que li resulten més productives. Li agrada treballar enmig de la calma de l’hora primerenca mentre la ciutat recupera el pols amb una remor sorda que l’envolta a poc a poc sense que se n’adoni. Li agrada sentir com canten els pardals i veure’ls enfilar-se als arbres de la plaça o volar d’una banda a l’altra. I, quan arriba l’hora, també li agrada sentir els infants que van a l’escola xerrant incansables de la mà de pares cansats de la vida que porten.
Però sobretot aquella estona li agrada pel ventijol delicat i amorós que cada dia ve a acariciar-li el clatell. És un aire fresc, delicat i amorós que li esborrona la pell, com quan la seva dona se li acostava per sorpresa des del darrere i li dipositava suaument els llavis al coll i feia un petó i deia “t’estimo” i ell es girava i tots dos es besaven tendrament.
I quan la ventolina ha passat, ell encara recita un mantra amb els ulls clucs plens de llàgrimes: “No saps com t’enyoro, amor meu!”

Comentaris

  • "gallina de piel"[Ofensiu]
    tapisser | 30-06-2017 | Valoració: 10

    M¨ha esborronat els records
    Que tendra, que dolç, QUE MACO.

    Una abraçada, i endavant.!!
    Albert.

  • Gràcies, Ibeth![Ofensiu]
    Ricard M. Aldea | 28-06-2017

    Moltes gràcies pel teu engrescador comentari.

  • Boniques descripcions[Ofensiu]
    Ibeth | 28-06-2017 | Valoració: 9

    M'ha agradat molt com t'has anat apropant a poc a poc al personatge desde la detallada descripció de l'espai. Ens ensenyes mes que no ens expliques i això és genial.gracies per compartit-lo.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ricard M. Aldea

Ricard M. Aldea

13 Relats

27 Comentaris

3396 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Sovint penso que la vida que porto és insípida. Bé, de fet no és tant que ho pensi com que ho sé, la vida que porto és insulsa, monòtona, rutinària i previsible, i, per tant, pot semblar absurd que porti aquest diari, que hauria de registrar anotacions sobre les coses que faig o que em passen: si no faig res d’interessant, què puc anotar-hi?
I, no obstant això, sempre trobo alguna cosa sobre la qual escriure. A falta d’una vida interessant, la meva vida interior és rica en pensaments i reflexions ―i, quan no penso i reflexiono, imagino o somio, que també són activitats que no costen diners―, de manera que la meva vida interior és també font d’inspiració per a escriure, que és l’objecte d’aquest diari. No podem oblidar en cap moment que el meu diari és un propòsit i un repte. El propòsit d’un aprenent d’escriure sovint ―una mica, ni que siguin unes poques línies, del que sigui, de qualsevol cosa―. El repte d’un aprenent de convertir-se algun dia en escriptor gràcies al seu propòsit. El diari, doncs, és com una mena d’entrenament per a enfrontar-se a la pàgina en blanc. Com és sabut, la pàgina en blanc és el pitjor enemic d’un escriptor, la cosa que li causa més espant del món. Així que, els agradi o no, els escriptors són unes persones masoquistes ―parlo en tercera persona perquè jo no ho sóc, d’escriptor, o si més no, no me’n considero, encara― que sempre que inicien una feina, sigui un article periodístic sigui una novel·la, han d’enfrontar-se a la cosa que més els esgarrifa: la pàgina en blanc.
Això justament és el que m’ha passat a mi avui quan m’he assegut davant l’ordinador i he obert el processador de texts i ha aparegut la pàgina en blanc. Tot i que, insisteixo, jo no em considero escriptor, encara, se m’han posat els pèls de punta per no saber per on començar. I deu ser per això ―pels pèls de punta, vull dir― que he tingut una associació d’idees que m’ha dut directament a...

https://ricardaldea.com/