Vent xiulant

Vent als cabells mentre l'única melodia que sona és el vent xiulant-me les orelles i els trons d'aquesta tempesta que, llamp rere llamp es va apropant.

Assegut amb les cames creuades damunt del padrís que fa de barana, m'inclino per escriure aquestes ratlles.

En mig del no res però al mig de tot. Estic esperant l'aigua que caurà, una aigua que em refrescarà les poques neurones que han sobreviscut un any de facultat, noies, diades, companys i farres.
No trobo pas a faltar el soroll de la ciutat, i molt menys les queixes dels motors assedagats de combustible.
El cel cada vegada és més fosc, els núvols entre blancs brillants i blaus marins que donen un sentit aqueta tempesta que ja està arribant. El campanar recorda que comença ser l'hora d'anar a sopar.

El vent cada cop bufa més fort, la meva imprudència em fa seguir on soc.

Poble desconegut però en realitat més conegut que la ciutat que m'ha acollit aquest any. No hi ha gent pels carrers, tan sols algun voltor planejant amb el vent i grills cantant.
Més vent.

Aprofito l'estona mirant l'horitzó, contemplant els llamps i observant-la. M'adono que he perdut el temps a la ciutat trobant maneres de lligar per fer correr més depresa les agulles del rellotge.
Aquí el paisatge m'ha lligat tot sol i jo m'he deixat lligar a ell i a ella.
Seu al meu costat, amb un llibre "Pandora al congo" entre les mans.

Vent als seus cabells mentre l'única melodia que sona és el vent siulant-me a les orelles, el só de les pàgines que va passant i els trons d'aquesta tempesta que, llamp rere lamp es va apropant.