VENT I TEMPS

Vent. Brisa. Aquesta que s'agraeix en dies de calor, com avui, aquesta que et colpeja a la cara i t'esvalota els cabells, mentre et va despentinant poc a poc. Aquesta brisa que et fa pessigolles a les galtes, els llavis i tota la cara. Aquest aire fresc que eriça la pell, que t'escarrufa.

Aquest aire que et fa desaparèixer per un instant, el que et fa oblidar i, alhora, recordar moments viscuts: per una part, moments feliços com el primer pic que muntares en bici, el primer dia d'escola, els primers amics. El primer amor, el primer petó. La primera cussa, el primer esquirol, la primera excursió... El primer al·lot "formal", els primer toquetejos, la primera vegada, el primer orgasme... I, per una altra banda, moments realment trists, horribles ... Difícils de recordar, però que, malgrat i tot, recordes. I et fan mal. Molt de mal. Però penses que ja és hora de ser feliç, molt feliç ... És temps d'aprofitar-ho tot al màxim, és temps d'estimar. Estimar com mai, els que estan presents a la teva vida i els que aviat arribaran...

I és que amb el vent que em ve de cara, també em venen un munter de records i és, en aquest precís instant, quan em dóna per reflexionar i pensar en l'efímer que pot arribar a ser el temps, amb la rapidesa que va passant tot... I pens en tu. Record a la perfecció la primera vegada que ens vam veure: com anaves vestit, el primer que em vares dir, el que vam fer i per on vam anar. També record com estava de nerviosa i quant m'importava causar-te una bona impressió, deixar-te amb un bon gust de boca. Recordo les teves històries, les de reals i les inventades. Record -malgrat no tan bé- la teva veu, dolça i sua. Record la teva mirada nerviosa i la teva respiració entretallada. Els teus llavis, les teves dents. Recordo el primer petó... Y el darrer.

Tu i el teu somriure. Tu i les teves sàvies paraules. Tu i les teves ganes de viure. Tu i el teu jersei blanc de ratlles taronges de Burberry. Tot tu.
Impossible d'oblidar, però difícil de recordar.

Una llàgrima recorre la meva galta i travessa els meus llavis. Intento no pensar-ne més en tu i un altre record, un de pitjor, em passa pel cap. No pot ser.

Estic confosa tenc por. Hi haurà una segona oportunitat?

M'agradaria poder aturar-ne el temps, no créixer més, no envellir i que tothom o fes. Sí, a la nena que es tornava boja per fer els anys ara en té pensaments totalment oposats. No vull que això acabi. No vull no tornar a veure't més. I tenc por a dir-ho en veu alta, per si de cas, al fer-ho, desapareguis. No vull, m'oposo.

No n'hi ha cap nit que no me'n vagi a dormir sense haver-ne plorat abans, en qualque moment del dia. No n'hi ha cap dia que no pensi en quant de temps en pot arribar a quedar per estar-ne juntetes. No vull pensar en que qualque dia només em quedarà el teu record, i no podré tocar-te, abraçar-te, fer-te una besada, fer-te recordar quant t'estim i t'aprecii, no podré sentir la teva veu, ficar-me al teu llit i sentir-te i, en l'hivern, fregar les meves cames amb la unta dels meus dits congelats, entre d'altres moltes coses...

Maleïts records, maleït temps que se'n va i tot s'ho enduu, com el vent.