Venjança...

Un relat de: Fionn

1. Els ghettos.

Varsòvia encara era ciutat polonesa quan es van començar a crear els primers ghettos destinats a netejar Alemanya de jueus. Els dos més importants a Polònia eren els de la esmentada Varsòvia i el de Kaunas, ciutat tristament famosa llavors i que ara, ciutat de Lituania, només la coneixen certs aficionats al basket. Però enmig de la creixent foscor que dominava els cors de tota una raça s'escoltaven històries de esperança i que feien que el fil de cordura que minvava les forces dels homes que lluitaven per portar un bocí de pa a la seva família, no s'esvaís. Una d'aquelles històries és la de les lleteres, aquells recipients que el règim del Fuhrer no volia veure circular als ghettos jueus... per que havia prohibit fins i tot la llet.


2. Oli.

Oli. Com una gota d'oli surant sobre un oceà immens. Així sentia en Amitai la seva existència i la de la seva família a Kaunas. Ell pressentia que la gota d'oli estava a punt de diluir-se. Sempre havia donat molta importància al nom dels seus fills i, sempre va estar d'acord amb la seva dona Hannah, dels noms que havien de rebre les seves filles. La més gran es deia Tzeitel, un antic nom bíblic que significava ‘princesa', ja que fou la primera primogènita en un petit regne amb un menjador i dues habitacions que ara estaria ocupat per alguna família alemanya. Recordava Amitai els temps en que no havia de caminar pel carrer amb la mirada dirigida a les seves passes per que els que havien estat amics seus no descobrissin a les autoritats el seu origen jueu. La seva segona filla, nascuda dos anys abans de la pujada del jove Adolf Hitler al poder es deia Talitha, que en hebreu volia dir petita nena.

Tots ells vivien en un pis d'un edifici, compartint terra amb unes vuit famílies més, en unes condicions insalubres. El règim del Fuhrer havia prohibit els aliments bàsics, el pa, els ous i la llet, però l'esser humà quan té una necessitat afila el seu ingeni i aconsegueix allò que necessita tot salvant les dificultats creixents. I així fou com començà la llegenda de les lleteres. Era pràctica habitual fer circular, d'amagatotis, lleteres plenes, com no, de llet, i d'altres productes indispensables per sobreviure, ja que el règim d'unes 200 calories imposades per el NSDAP, el partit nacionalsocialista que promulgava el seu antisemitisme científic, hagués mort moltíssima gent de fam.


3. David i Tzeitel

El quart punt del programa del NSDAP deia que "ciutadà només pot ser un membre del poble. Membre del poble només pot ser algú amb sang alemanya amb independència de la seva religió, per tant, un jueu no és ciutadà alemany." Així la conversió ja no era suficient. No eren suficient els anys de lluita al exercit alemany a la I Guerra Mundial ni era suficient ser una brillant ment o un afamat artista. Només van poder conservar els seus llocs de treball els mestres d'escola jueva i els metges, que eren destinats només a atendre pacients jueus. A les files del nacionalsocialisme es donava forma a la idea que Hitler presentà al seu ‘Mein Kampf': la "Solució final".

Al ghetto de Varsòvia hi vivia en David, un noi de 17 anys, els mateixos que la Tzeitel i que, com ella patia l'angúnia d'estar separats i tenint noticies de tant en tant, sense saber si en aquell període de silenci, un dels dos seria víctima de la maquinària nazi. A Berlín solien donar llargues passejades i ella era la seva musa a l'hora de practicar la seva gran afició, després d'acaronar els cabells de la Tzeitel: la fotografia. I així era com li donava notícies de la seva vida a la capital polonesa. Ella li escrivia moltes cartes, però no les podia enviar amb la freqüència que hagués volgut, ja que les duanes estaven fortament vigilades i, passar les lleteres amagades als camions era molt arriscat. La fotografia estava prohibida, de fet, els primers treballs que van ser prohibits als jueus van ser el periodisme i l'art, per no donar a coneixer la seva propaganda antisemita a països com el Regne Unit (amb qui havien firmat un tractat naval), Itàlia i Espanya a qui havien ajudat a la seva guerra civil en el bàndol fascista. El govern era conscient que, encara que les distintes formes de fascisme que cobraven forma a Europa compartien ideologia amb el III Reich, els seus actes en vers els jueus no serien ben vistos. Poc pensava en David que les seves fotografies constituïen un document únic de la barbàrie nazi, quan enviava les seves fotografies a la seva amada...


4. Venjança.

Ja feia uns mesos que Tzeitel no enviava una carta a en David, de fet, tenia tot un paquet de cartes esperant ser ficades en una d'aquelles lleteres que s'havien convertit en testimonis d'una bogeria i missatgeres d'esperança i valor. Amitai tornava de l'ambulatori (ell era un d'aquells metges específics per a jueus), era un home de complexitat forta, amb un cabell del color de la cendra que s'aferrava amb força a un cap que reflectia tant una ferma voluntat com una intel·ligència viva i fixa en el mont que el rodejava. Era un home estimat al ghetto i, juntament amb en Noaj, el seu amic de tota la vida, rebien de mans alemanyes, des dels camions que travessaven constantment les fronteres, les poques provisions que els pertocava al mes. D'aquesta forma, quan algú volia enviar alguna cosa a l'altre costat s'enviava una lletera (i només una) aferrant aquesta a la part de baix del camió. El conductor era jueu i anava vigilat per tres soldats alemanys. Quan arribaven a destí, els jueus es posaven a descarregar i els soldats anaven a fer un petit descans, aprofitant aquest moment s'emportaven la lletera. Però no sempre els soldats prenien aquest descans i moltes vegades la lletera tornava amb la mercancia que s'havia enviat, ni tan se val havia arribat a ser vista per les persones estimades. Noaj li digué a Amitai que el camió era a punt d'arribar, així que ho va comunicar a la seva família, per si algú volia enviar alguna cosa. A la Tzeitel se li va il·luminar la mirada, cosa estranya en aquells temps, i que el pare va agrair amb un gran i sincer somriure. -"Dona'm les cartes, les ficarem a la lletera quan arribi el camió". La Tzeitel obeí, el camió no tardà en arribar, el conductor baixà a cops de canó de fusil i els soldats, com estava previst van marxar a fer una cigarreta. Mentre el conductor i en Noaj descarregaven el camió, en Amitai aferrava la lletera als baixos del camió, tant de pressa com podia, aquells soldats no tindrien pietat i a la més mínima sospita farien el que els hi manaven. Bé, ja estava, el camió podia sortir quan volgués, tots van tornar a casa a continuar, com poguessin amb la seva vida. En Amitai mirà en dretor seu tot cercant la Tzeitel, però no la trobà. Al lloc on ella dormia hi havia una foto enviada per en David, d'un ancià assassinat d'un tret al cap per un soldat alemany... Un estrany sentiment d'angúnia l'envaí i, amb el cor a la ma, sortí al carrer per veure on estava la seva filla. Ella, la Tzeitel s'havia oblidat de ficar una carta, només una, no més i no menys important que les altres, no menys plenes d'un amor que la feia aguantar aferrada a la vida dia rere dia que les altres. Ella pensava que havia tingut cura de no ser vista, pensava que encara estaven fent un descans, però ja havien pujat al camió i un d'ells la va veure fent quelcom sota el camió i, empelt pel pensament de que estigués fent alguna cosa en contra d'ells no dubtà en disparar. De fet, hagués disparat encara que estigués fent el més innocent moviment, be que ho sabia Amitai que veia horroritzat com el cos desmanegat de la seva princesa queia mentre el camió on fugia el seu assassí s'anava ple de cartes d'amor. La distància que la separava semblava eterna, però a la fi es troba davant el seu cos. El seu rostre, ple de sang, reflectia pena, una pena profunda i que gelava el propi hivern polonés, i tranquil·litat, tranquil·litat per haver deixat un mon injust, però pel que havia lluitat per viure en ell fins a la fi.

Amitai ofegà un grit de ràbia i dolor, aquell moment, pensà, només era de la seva filla i seu i els alemanys no hi pintaven res. Acaronà el cabell de la seva princesa i enfonsà els seus dits en el lament de sang que brotava de l'angelical rostre de sa filla, s'apropà a un mur i tremolant de ràbia escriví:Naqam.

Venjança...


* Els noms que he utilitzat al relat son, encara que hebreus, tots ficticis. No així la història de les lleteres, i la història sobre l'home que va escriure venjança amb la sang del seu fill. Aquesta història em va impressionar, em vaig informar més sore l'holocaust i van sorgir moltes petites histories dels ghettos jueus, molts reflecteixen com l'esperança pot obrir-se pas enmig de la més cruel obscuritat. Coneixem el passat per no cometre errors tan horribles.

Comentaris

  • que no caigui en el oblit[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 24-02-2005

    Interessant història la teva. Jo he llegit molt damunt el ghetto de Varsovia i la resistencia quasi miraculosa dels jueus sense quasi armes i sense ajuda del exterior. Ni el mateix exercit blanc polac va voler ajudar-los en contra l'enemic comú.

    Tenc un relat penjat situat a 1391, segles separen la teva història i la meva, però el fons és el mateix ....

    una abraçada

    Conxa

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: