Vells temps

Un relat de: Esther Llombart Ramis
Vaig conèixer un home savi, un home que era saberut no perquè dugués el coneixement dintre seu, sinó perquè, misteriosament, tenia connexió directa amb la font, amb la biblioteca on tot està escrit, amb la Internet sense fils.

Aquell home savi em va contar que, en els temps pretèrits, quan la nuesa no era pecat, hi havia una convivència harmoniosa entre totes i amb totes les espècies vivents. No existia la gana, s’abastien energèticament com el savi, endollats a la fontana d’on raja la llum que alimenta. No existia el patiment, perquè plens i saciats, la vida de l’un no era la mort de l’altre. I és clar, no existia la por. La sonda que els alimentava no contaminava els queviures amb colorants, conservants i modificacions genètiques. Per tant, no existien les malalties i no existia la mort.

L’home savi em va explicar que en aquell món lliure de contaminació, on tot estava netament interconnectat, no feia falta parlar, perquè els pensaments fluïen per unes carreteres invisibles que permetien que tots es comuniquessin amb tots, i quan deia tots, ho deia amb el sentit més estricte de la paraula: la comunicació telepàtica existia, igual que la convivència harmoniosa, entre totes i amb totes les espècies vivents.

Però arribà un dia, em digué l’home savi, en què les interferències tallaren les connexions. La caixa de Pandora s’obria i emergien totes les misèries terrenals. Aparegué el dualisme: la comunicació esdevingué aïllament; la nuesa, pecat; i la vida, mort.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: