VELLES SABATES

Un relat de: aurora marco arbonés
VELLES SABATES

Deshabitades, descansen,
en el seu aparcament.
La pell s’ha anat fent suau,
amorosida pels anys,
i guarden la forma exacte
del peu que les ha portades,
fins i tot el gest garrell
i el toc de l’empenya alta.
Resten desades amb d’altres
exultants de joventut,
més boniques, més modernes,
hostils, desafiadores.
Les velles sabates fosques
han resseguit molts camins,
han resistit neus i pluges,
pujades a escarpats cims
i feixugues caminades.
Ja és l’hora de la retreta
més els peus que les calçaven
no les volen descartar.
Són tan dolces les petjades,
tan agradable el seu toc,
tan viscudes, tan cordials...
Romandran en el seu cau
fins que morin estripades.

Comentaris

  • Aquesta[Ofensiu]
    POBLET | 27-07-2016 | Valoració: 10

    bellísima oda em fa recordar que jo encara guardo amb gran cura les sabates de jugar al fútbol amb les que vaig jugar els darrers partits, els hi tinc un apreci especial.
    Què bo... Crec que les guardaré mentre visqui.
    Una abraçada Aurora.

    JOSEP MARÍA

  • Carícies del passat[Ofensiu]
    Núria Niubó | 26-07-2016 | Valoració: 10

    I és que el quė o el qui ens acompanya en els camins de la vida ja és part nostra.

    Aquest és un poema de vivències escrites en la pell flonja i vella d' unes sabates amb olor de records.
    Llegir- lo és com obrir l'armari del passat proper.

    Quina delicia tornar-te a llegir Aurora!

    Una gran i càlida abraçada
    Núria

  • Perdó per si vaig errat.[Ofensiu]
    tapisser | 17-07-2016 | Valoració: 10

    Hola Aurora, guapa (que si no ho dic, ho trobes a faltar)

    T'agraeixo molt i molt els comentaris que fas en els meus escrits i sobretot, em fa molt content pensar que algú els troba divertits.
    Bé, ja en tinc dues de persones que riuen amb els meus escrits esbojarrats.
    No sé si et vaig dir que estic amb els iaios flauta i un company em va dir també que li feien molta gràcia (Va tres, si conto la meva companya). -mira si son buenas personas- que diuen en un programa de la "tele".
    Et trobes bé?, és cert que t'han trobat un principi d'alzheimer? o m'ho invento.
    Perdona'm si no és cert, però de les teves últimes paraules, jo en vaig treure aquesta conclusió.
    Tant ho siguin com no, seguiré gaudint de les coses que comentes dels meus escrits.

    Fins aviat.
    Albert

  • Què tindran les teves lletres...[Ofensiu]

    Què tindran les teves lletres que sempre m’atrapen. M’has fet recordar la meva època llunyana de la “mili”. El que més enyoro —joventut a banda— són les “botes de passeig” que eren comodíssimes i que no em vaig poder quedar per més que ho vaig intentar.
    —Joan—

  • Més val boig conegut ...[Ofensiu]
    tapisser | 21-04-2016 | Valoració: 10

    Hola Guapa.


    Més val boig conegut que savi per conèixer.
    A aquesta reflexió tan poca solta, em porta el teu poema.
    Et demano perdó, doncs, segurament, el paper de crític literari és una fita llunyana per a mi, però trobo que les teves lletres degoten nostàlgia i, em complauen fins al punt, crec, d'entendre el seu significat.
    Gràcies per escriure aquestes coses tan boniques.

    Una abraçada.

  • A peu per l'heptasíl·lab[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 20-04-2016 | Valoració: 10

    quina descripció més quotidiana i més propera del que són i representen unes sabates estimades! Una proximitat que ens faria calçar-les. I una mètrica excel·lent, ben guarnida, ben musical. Total, un poema rítmic, com ho representa el caminar. Una abraçada.

    Aleix

  • molt bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 20-04-2016 | Valoració: 10

    Uns versos prfeciosos i plens de sentiments

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

182 Relats

1629 Comentaris

142404 Lectures

Valoració de l'autor: 9.93

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.