Vella estació de Pensylvania.

Com que he fet més d'un relat dedicat al temps, a les estacions i als trens (potser perquè m'hi he passat moltes hores) he pogut copsar plenament la concreció sentenciosa del teu poema. Poca cosa més es pot dir, el que t'ha inspirat la fotografia està molt ben escrit i resumit.
Ens seguim comentant.

Molt bo el poema Carles i molt bona reflexió.

La història personal de la gent quasi sempre passa desapercebuda, però amaga grans històries.

Una abraçada

Quina passada de poema, Carles M'ha recordat , no sé perquè la cançó del Leonard Cohen "Take this waltz", una atmòsfera polsosa, caduca, nostàlgia.. M'ha agradat molt.

el temps ens repta i ens recorda a cada instant que som fràgils i alhora meravellosos

abraçades
joan

Carles, pel poema, ja l'havia llegit al repte i ja em va agradar molt.

Fa il·lusió veure gent nova en aquestes contrades. Enhorabona també per la tasca musical (he estat remenant a la vostra pàgina Can-64...), ens veiem als reptes!

Ja em va agradar molt el teu poema quan vaig participar també en aquest repte de la vella estació.M'agrada com descrius aquest precís instant que va captar l’imatge. No et fa falta inventar una historia com faig jo. Fa poc més d'un any que em van animar a publicar a RC. Estic molt verda encara amb el català però gaudeixo buscant i experimentant amb els mots, tocant i retocant fins que sento un gran plaer quan el poema m’agrada. He descobert que amb imatges o música, com els reptes visuals o els meloreptes, m’inspiro més fàcilment. Els comentaris com el teu m'animen a seguir escrivint però sovint penso que potser em calen lliçons que m’indiquin si vaig per bon camí amb el que escric.
No cal que et disculpis més per l’error que vas tenir, no va ser rés. Ara sóc jo la que es disculpa perquè t’he inflat el cap amb aquest rotllo.
Petonassos des de Terrassa
Marta

Descrius perfectament, amb una senzillesa i una força espectaculars, el dia a dia de tots nosaltres, les "masses". Les nostres angoixes i el que desitgem; el nostre combat. Quan ens sentim "un entre tants", que dèia l'Estellés. Moltes felicitats, amb raó et van premiar l'escrit. I molts d'altres que tens també mereixerien reconeixement, més del que tenen. T'aniré llegint. I moltes mercès pel teu comentari. M'ajuda a treure forçes.

Un poema preciós, intimista i reflexiu. És curiós que la vida faci passar pel nostre costat tantes i tantes persones que no arribarem a conèixer mai i que aquesta desconeixença no ens preocupi en absolut; la trobem lògica, no tenim cap interès a connectar amb elles perquè ens sentim fulles d'un mateix arbre però amb destins diferents, potser no ens adonem que el nostre final serà el mateix...

Molt bonics, també, els teus haikus, Carles Ferran. Una abraçada,

Pilar

Hola Carles, ja el vaig llegir al repte, el trobo molt expressiu, crec que s'acobla perfectament a la foto tan bella, i "surt" fins i tot de l'imatge per fer-nos anar més enllà, al devenir ignorat d'aquesta gent que no coneixem ni veurem un altre cop, que són trànsit d'un moment. Una abraçada,

a

El temps no repta,
es viu...
Una estació obscura la de Pensylvania...
Curt però amb un toc de color.
A la vida millor color que foscor!!!
Endavant!!