Vas marxar....

he llegit el teu text i he recordat a qui jo també vaig dedicar versos.
jo el busco entre papallones, mentre com tu, entre llagrimes mullo el coixi i intento consolar-me veient-lo com un angel que em va donar unes ales, per, de tant en tant, marxar amb ell de viatge.
a mi són unes botes les que em fan sentir-lo amb mi.
a vegades, la vida, té aquestes coses.
cuida't preciosa

Hola nuria, estic sense saber molt bé que dir-te malgrat al meu cap estar tot ben clar.
Respecta al relat, és precios i d'estructura molt senzilla i maca, podries haver guanyat a l'escola.
El tema...senzillament maquíssim, jo escric molt sobre la meva padrina que també va marxar. Suposo que és la manera que tinc de comunicar-me amb ella. El teu pare segur que també et llegeix.
Ara ja hi ha un t'estimo papa al teu final. Quelcom que no podies posar abans o bé, jo no ho hagues pogut posar doncs no puc triar entre un d'ells, els dos ens guien. Però ara sí, com a omenatge cap a ell, perquè tothom sapi com era i al coneixer els teus versos se n'adonin de lo bé que ho va fer.
Petonets i una abraçada.

jOaneTa

tu ho has dit tot.
molt bonic.

un petó d'atzavara!

T'escric aquest comentari i tinc la meva filla petita (de dos mesos) aquí als peus en una mena de bressol balancí. I em puc imaginar com n'està el teu pare d'orgullós de tu, tal com jo estaria orgullós d'aquesta nena que tinc al costat, si algun dia, quan jo hagués marxat, em dediqués poemes com aquest.
La poesia és un camí de comunicació i afecte que travessa les fronteres de la vida; l'única manera de gravar (ni que sigui parcialment) els sentiments i ajudar els altres que els sentin una mica.
Et felicito pel poema, i espero que n'arribin més i poder-los gaudir.
Una abraçada.

Les persones que estimem marxen..., però sempre quden en nosaltres. No puc afegir gran cosa més. Els sentiments han escrit el poema.

salut, onatge