Vàries paraules per passar l'estona

Un relat de: Joanra

Invariable, el temps mira endavant,
nous dies vénen i se'n van,
tu et lleves al dematí i et prepares,
fidel al decurs de les coses,
mirant endavant, de la mà del temps.
On és la mà que et du?

Fàbrica de somnis i d'odis,
pedra i foc amb tot de coses al damunt,
coses com tu i com jo,
coses com els rellotges, els mars,
els ordinadors amb paraules de pas.
Tot s'allunya i nosaltres condemnats a compartir.

De què em queixaria si estigués ben sol,
aïllat de qualsevol altre esperit,
compartint la vida amb la foscor
del desert del no-res?
Em queixaria de la sorra que no veig
que se'm fica dins les ungles.

De què serveix que existim?
Què serà de totes les hores invertides
en treballar per als qui no hi seran?
De què serveixen les preguntes
que es qüestionen a elles mateixes?
Jo no en tinc la resposta.

Podria haver decidit no començar aquest poema.
No posar en paraules absurds pensaments.
Podria haver triat perdre-m'ho tot,
desaparèixer com una gota per entre la terra.
Podria haver decidit no estimar-te.
Però no ho he fet.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer