Vani, EL COFOI

És, de tots els dits, el més presumptuós i vanitós. Per això els altres li diuen “Vani ” tot i que els humans s’hi refereixen amb el nom d’anular o de l’anell. N’està molt cofoi de ser el qui te assignada aquesta prerrogativa de portar l’anell que en diuen de “compromís”. No se li coneixen funcions concretes i, de fet, és força inútil. Li passa com a en Benjamí, l’acomplexat, però, al contrari d’aquell que se sent deprimit, aquest adopta una actitud petulant.

Quan els altres dits li recriminen la seva inoperància, Vani acostuma a respondre no pas amb paraules, sinó adoptant una positura altiva, gairebé majestàtica, mostrant-se portador d’aquell anell, fent palès l’estat civil del seu propietari. Els seus companys li diuen que han vist altres dits , pertanyents en general a femenines mans, que també van guarnits amb millors, més elaborades i més cares joies. Ell, en la seva defensa, diu que tot allò és per pur lluïment, sense la significació pròpia de l’anell: fer palès a tothom l’estat civil de qui el porta.

Vani creu que ser el portador de l’anell és una responsabilitat de per vida i mai s’ha parat a pensar que, més enllà del que ell creu, la realitat desdiu la certesa del que ell pregona: que portar l’anell és un símbol, és cert, però no és cap garantia de res. Malgrat desconèixer aquest aspecte, ben aviat va tenir l’ocasió de comprovar-lo.

Sovint , en rentar-se les mans, l’home es treia l’anell i un cop eixugades, se’l tornava a posar. Aquell dia, no. En Vani va estar esperant, però res. L’anell no venia i ell es trobava despullat, perplex. No ho entenia pas. Malgrat tot, tenia una ferma esperança que aquella situació no duraria gaire.

Passaven els dies – van passar uns mesos - sense que el propietari el fes penetrar pel forat de l’anell i així recobrar el seu estatus que tan joiosament palesava. La resta de dits li preguntaven, en un to sorneguer... I, doncs, que passa Vani, que l’amo no se’n recorda de tu?

Ocupat com sempre estava en el seu egocentrisme mai no prestava atenció a res més, però ara, sensibilitzar per la seva continua nuesa, va sentir unes paraules que l’amo deia a un amic seu .... “ si, noi, ens hem separat ” No sabia que significava, però va intuir que allò no era bo. I va ensopir-se molt. No sabia que havia de dir als altres. Però sense l’anell va comprendre que no era res, absolutament res.