VAL(S) PER UNA VIDA

Ja eren grans. Els cabells blancs, de tots dos, d’un blanc d’argent, assenyalaven que tenien molta vida al darrere i que duien a l’esquena una motxilla carregada de records. Si és cert que les arrugues surten de riure, els seus rostres mostraven les traces d’una vida feliç; també havien plorat, és clar. El cos envellit no permetia altra activitat que no fos reposada. Aquell sofà que havia sigut niu d’abraçades de fogosa passió, dels enriolats “arri arri tatanet” amb la canalla i lloc confortable de llargues trobades d’amics, era ara el lloc de calma i repòs on s’amanyagaven les seves ànimes.

Un dia gris, ell va tornar a casa cantussejant una tonada. Es va aturar a la porta del menjador i se la va mirar embadalint-se en la contemplació d’aquell cos delicat, d’aquells ulls de mirada clara, d’aquells llavis dolços. Se la va quedar mirant amb tendresa, amb tanta tendresa com no se l’havia mirat mai. Se li va apropar lentament i allargant-li les mans li va dir:

- Balles?

Ella se’l va mirar, sorpresa, amb un somriure als llavis mentre els seus ulls menuts es convertien en calidoscopis de colors brillants.

- Espera’t un moment, torno de seguida. – Li digué tot alçant-se del sofà.

No era una gran balladora però la poca destresa d’ell va convertir la dansa en una activitat arraconada que només apareixia en alguna festa bulliciosa amb uns quants passos xipollejant en sec.

Va preparar un disc mentre l’esperava amb el cor enriolat, el Vals trist, de Sibelius, Les seves còrpores no estaven per enjogassades giragonses. Ella va fer la seva entrada donant-se un aire de solemnitat fins arribar al costat d’ell i se li va agafar de bracet. S’havia posat maca com feia temps que no ho feia. Lluïa aquell vestit rosa que només s’havia posat una vegada, aquell dia, el seu dia, el de tots dos. S’havia pintat discretament els llavis i una mica de coloret a les galtes, salut de pot, que en deia ella.

Va prémer el botó de l’aparell i es van agafar per començar la dansa. A poc a poc les notes van anar fluint omplint l’espai amb una lànguida melodia i els seus cossos van començar a gronxar suaument mentre els seus esperits emprenien uns giravolts de vertigen. Ella li va repenjar el cap sobre el pit i ell va estrènyer amb delicadesa el seu cos menut.

I va ser tanta la felicitat que el món, el seu món, es va anar omplint de fragàncies, llums de colors, serpentines i pols d’estrelles.

Els peus ja no es movien de lloc, la dansa era només un lleu balanceig que servia d’excusa per mantenir aquella íntima abraçada. Ella va alçar el cap i li va veure unes llàgrimes lliscant per les galtes. Ell li va veure els ulls negats.

- Si me’n vaig abans que tu, recorda sempre aquest vals, en ell s’embolcalla tot el meu amor i la gratitud per la felicitat que m’has donat.

- Si sóc jo qui se’n va primer, recorda aquest moment en que et dic que sempre t’he estimat i he estat feliç al teu costat.

I es van besar amb petons, amb molts petons, fets amb l’ardor de la joventut, la serenor de l’esperit madur i la tendresa de la vellesa.

Un vals per una vida, un val per una vida.